MAL O ELIXIR?

Un turista americà, que freqüentava assíduament un camp de golf japonès, havia descobert que, per regla general, els millors “caddies” eren dones.

Un dia va presentar-s’hi tard i hagué d’agafar, com a “caddie”, un noiet de deu anys que a penes coneixia el camp, tenia molt poca experiència del golf i no sabia més que quatre paraules d’anglès.

Però justament aquestes quatre paraules del noi van fer que el turista no volgués, en endavant, cap altre “caddie” en tot el temps de les seves vacances. En efecte, després de cada cop, independentment del seu resultat, el petit “caddie” picava a terra amb un peu i cridava entusiàsticament: “Quin cop més fantàstic!”.

Anthony de Mello s.j.


Què n’és de potent el « JO »! Necessitem que, de tant en tant, ens donin un cop a l’espatlla i ens diguin: tu si que vals... La valoració per part d’altri i l’orgull personal: mals o elixirs ?

ES PRECISO UN POCO DE LOCURA

Si permanece esperando el momento ideal,
Nunca saldrá del lugar;
Es preciso un poco de locura para dar el próximo paso.

Manual del guerrero de la luz, Paulo Coelho

JA TINC FEINA!

Senyors, la cosa s'està posant seriosa. Entrem en el món dels adults de ple. Terror? Il·lusió? Una mica de tot.... El cas és que, després d'adonar-me'n que ja no podia viure més del cuento de l'estudiant, amb remordiments de sentir-me una sangonella pels meus pares, m'he embarcat en l'odissea de buscar feina. Porto unes 4 setmanes enviant currículums a tort i a dret. I, finalment, tant trucar porta rere porta ha valgut la pena. Després de dues agradables entrevistes en una important associació gracienca on sol·licitaven un tècnic en comunicació, ahir em varen anunciar que el lloc era meu. Així que el dia 2 de gener del 2008 s'iniciarà la meva primera incursió en el món laboral... Visca els mileuristes i els innocents que es moren de ganes de començar a treballar!

Balla com si no t'estiguessin veient

Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor
Després...
Després d'acabar la carrera,
Després d' aconseguir treball,
Després de casar-nos,
Després de tenir un fill,
I llavors després de tenir-ne un altre.

Més tard, ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans,
i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens, després ens desesperem perquè són adolescents, difícils de tractar.
Pensem: serem més feliços quan surtin d'aquesta etapa.
Després decidim que la nostra vida serà completa quan al nostre espòs o esposa els hi vagi millor,
Quan tinguem un cotxe millor,
Quan puguem anar de vacances,
Quan aconseguim l'ascens,
Quan ens retirem.

La veritat es que: NO HI HA MILLOR MOMENT PER SER FELIÇ QUE ARA MATEIX.
Si no és ara, quan?
La vida sempre estarà plena de reptes.
És millor admetre-ho i decidir ser feliços ara de totes maneres.
No hi ha un després, ni un camí per a la felicitat,
La felicitat és el cami i és ARA...
ATRESORA CADA MOMENT QUE VIUS,

I atresora'l més perquè l'has compartit amb algú especial; tan especial
Que el portes al cor,

I recorda que EL TEMPS NO ESPERA A NINGÚ.
Així que deixa d'esperar a que acabis la Universitat,
Fins que t'enamoris,
Fins que trobis treball,
Fins que et casis,
Fins que tinguis fills,
Fins que perdis aquests deu quilos,
Fins la primavera, l'estiu, la tardor o l'hivern,

LA FELICITAT ÉS UN TRAJECTE, NO UN DESTÍ. TREBALLA COM SI NO NECESSITESSIS DINERS, ESTIMA COM SI MAI T'HAGUÈSSIN FERIT, I BALLA...

...COM SI NINGÚ T'ESTIGUÉS VEIENT!

eps... QUE JESÚS ÉS NAT!

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

BON NADAL DES DEL PLANETA ROCAFORT!

Aquesta és la felicitació que enguany ha realitzat la Mariona per a desitjar un bon Nadal, l'acaba de penjar al seu fotolog i encara ric ara. La veiem a ella com a Mare de Déu, a la Laura com a Sant Josep, a la Regina com a mula, al senyor que ens lloga el pis com a dimoni i... a mi com a nen Jesús! ;-) Si, se'ns en va molt l'olla, no és genial?!

I és que aquest any ens negàvem a "disfressar-nos" de pares noels o reis mags perquè estem indignades... Què coi passa actualment amb les escenes de naixements?! Estan desapareixent de les felicitacions actuals. La Mariona avui s'ha patejat un munt de botigues buscant-ne una per enviar a la residència de monges on vam estar els primers anys de carrera i no hi ha hagut manera. En fi. Dóna què pensar: nadal = celebració del solstici d'hivern i punt. Aix.

ACTE DE GRADUACIÓ

Desastrosa. Així és com es pot descriure la cerimònia de graduació d'aquest cap de setmana. Més que res perquè de festa n'hi va haver més aviat poca. M'explico...

La Sara estava convençuda que l'acte començava a les 7 de la tarda, com li havien comentat diversos amics de les llicenciatures d'econòmiques i empresarials. Però ella no havia caigut en el fet que cada llicenciatura tenia el seu propi horari de cerimònia, com és evident. Si no... calculeu, quant de temps duraria un acte en què anomenessin un per un tots els graduats per la Pompeu en aquest últim any 2007? Ningú és massoca i per això, suposo, s'ha optat per la correcta dosificació. Aix.

Total, reprenent el fil del que deia al principi, que als de Comunicació Audiovisual ens entregaven les orles a les 12 del matí i, ni més ni menys, que jo me n'entero a la 1 de la tarda quan, a misses dites, la mare d'una amiga meva, que ens havia de dur les invitacions (som una família desastre i ens les havíem oblidat a casa), em truca i em dóna la mala notícia. Es veu que ella sí sap llegir la lletra petita que hi havia escrita en el paper de les invitacions. No comments. Total, que els meus pares ja estaven de camí per aquell llavors. I es van trobar que de celebració res de res. Aquella imatge dels típics graduats americans llençant el birret enlaire i fent un meravellós discurs... Va a ser que no! I mira que la meva mare estava ben il·lusionada, la primera filla que se li graduava, wow... La pobra dona, fins i tot, m'havia comprat un parell de precioses joies per a l'ocasió i s'havia ben mudat. Pobrissona.

D'acord, ho admeto, a mi aquesta parafarnàlia de cerimònia de graduació no em feia gràcia, els meus amics no hi anaven perquè encara no estan graduats, i... vés... perquè et donin un paper que no és ni el títol ni l'orla sinó un mer pergamí per a fer teatre... ja em direu! Però ho havia de fer per a la mare a qui ara hauré de compensar amb un boníssim regal de reis. Alguna idea???

ESTIMAR LA IMPERFECCIÓ, ESTIMAR LA REALITAT

- Qué, ¿qué pasa? - dijo el hombre gris, enarcando las cejas - ¿Todavía no estás contenta?. Vosotros, los niños de hoy, sí que sois exigentes. ¿Quieres decirme qué le falta a esa muñeca perfecta?
Momo miró al suelo y reflexionó.
- Creo - dijo en voz baja - que no se la puede querer.

Michael Ende, Momo

LA CLARIANA ENMIG DEL CAMÍ

Esperant la realització dels meus somnis,
Caminant fermament vers un frondós camí
A voltes ombrívol, ans amb abundants clarianes
Que l’embelleixen i aconsegueixen enlluernar-me
Fins obligar-me a tancar els ulls i experimentar la carícia d’una nova realitat
Si, prego perquè el sol m’encegui amb força
i quedi prenyada d’eterna felicitat.
No desespero, l’esperança és font de vida.
I tinc motius d’esperança. Tinc motius de felicitat.

LLIBRE DE LES SOLITUDS

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.´

Miquel Marti i Pol

MEME EVOLUTIU

Responc, una mica tard, el meme que ens va passar la Txaro...

1. Jo fa deu anys enrere… en tenia 12, vivia a Lleida, anava al col·legi Claver i feia primer d’ESO. Passava per tota una època de canvis que em trasbalsaven: per què nois i noies ja no jugàvem al pati com abans? Per què hi havia parelletes? Per què alguns començaven a fumar i pretendre ser grans? No entenia res. Jo volia continuar sent una nena, volia aturar el temps, però el temps se’m menjava. Poc a poc, vaig entrar en una adolescència curiosa. Crec que em vaig rebel·lar contra aquesta etapa, contra el que m’envoltava i, en el fons, em desagradava per superficial. Així, vaig anar refugiant-me en converses amb la meva millor amiga i en els llibres.

2. Jo fa cinc anys enrere... en tenia 17, feia 2n de batxillerat i lluitava fèrriament per treure les millors notes a classe. Passava llargues hores estudiant per a poder fer realitat el meu somni: estudiar Comunicació Audiovisual. Pocs companys de classe entenien la meva aspiració i, a voltes, em sentia sola. Mereixia la pena tot aquell esforç? D’acord, era valorada per professors i pares, però poca gent de la meva edat m’entenia i, en el fons... per què enganyar-me?... volia ser compresa. M’havia convertit en un “bicho raro”. Un “bicho raro”, però, que va trobar el seu espai a Barcelona un any més tard...

3. Jo fa un any... en tenia 21 i començava l’últim any de la carrera de Comunicació Audiovisual. Quatre anys d’ensomni. Malgrat no tenir clar el meu futur, havia pogut tastar el ser directora de cine, realitzadora de televisió, guionista i locutora de ràdio. El món laboral m’imposava molt, però intentava no pensar massa en el futur. Era feliç a Barcelona, on ens havíem instal·lat amb la meva germana Regina i 2 amigues més en un pis que malanomenem “planeta Rocafort”. Poc a poc, anàvem assumint més responsabilitats d’adult.
El mateix any, entrava a l’esplai de Sant Ignasi com a monitora, després d’unes genials colònies a Erill la Vall. Així va ser com vaig descobrir la meva part més maternal i pallassa, a la vegada que establia forts vincles d’amistat amb els monitors. Ara em sembla que tota la vida he estat monitora.

4. Ahir... en tenia 22 i estava en una casa rural a Pont de Suert amb alguns monitors de l’esplai. Uns dies de relax únics amb persones úniques. Dia de mercat, de visita d’esglésies romàniques, de converses profundes, de fer el tonto davant la càmera, de guerres de coixins i de fòrum al voltant de la pel·lícula “Match Point”.

5. Avui... continuo tenint-ne 22, tot i que em queda un mes escaig pels 23. Hem tornat del mini-break a Pont de Suert just a l’hora de dinar per a celebrar l’aniversari del meu pare. Així doncs, matí de viatge, migdia de celebració i tarda de preparació de la paperassa per a sol·licitar una beca FPU per a la tesi. Ai, m'he descuidat de dir que estic fent el doctorat en "comunicació pública"... Mai hagués pensat que acabaria fent el doctorat, i més tenint en compte que el meu pare el va fer tenint jo 9 anys i ho jo vaig viure ben malament: el maleït doctorat em va prendre el pare una bona temporada. Però sembla que el doctorat i jo estem fent les paus. Curiós, eh?!

NECESITO LLORAR (Luis Altrona)

Sé que necesito llorar;
pero llorar mucho, intensamente,
vívidamente... llorar de adentro.

Hay tanto sentimiento acumulado,
feliz, triste, alentador, victorioso,
humilde, grandioso... y tan mío...

Yo sé que necesito llorar por los milagros logrados,
los que se hacen con la ayuda de grandes apoyos.
Tal vez sea una catarsis de amor,
tal vez una catarsis de pena, pero necesito llorar.

Llorar mucho y en ese llanto no parar,
como hace uno cuando se emociona tantas veces,
y se esfuerza al límite para no demostrarlo,
sino seguir hasta sacar afuera ,toda la angustia
buena y mala ,que en el aire se diluya, hasta liberarme.

¿De que sirve el vivir sin sufrir? ... ¿de que sirve el amar sin llorar?
Llorar la ausencia, llorar los logros,
llorar la hazaña, si es que hubo alguna,
llorar de alegría, sí hubo algunas.

Llorar, con sentimiento de verdades no dichas,
pero de lo que está impregnado
en mi corazón.
Llorar de júbilo y llorar de dolor.

Hacer un culto al llanto, tan contenido,
tan escondido , tan necesario, hacerlo aflorar.
Es difícil, pero necesito, hoy llorar,
por lo que pasó, y por lo que va a pasar.

Llorar por lo que logré y por lo que no;
llorar por que es un sentimiento íntimo y sublime...
Llorar mágicamente por que, si se entiende,
que es un acto de amor y purificación.

Quiero, y necesito llorar porque yo me lo pido
y quiero complacerme a mí mismo.

Tantas veces no lloré, que ahora quiero hacerlo,
con la intención, o con la necesidad del alma,
de reconstruirme y volver a crear ese universo
de esperanzas tan repetidas...
que hoy se hacen más auténticas y más simples.

Bienvenidas lágrimas sagradas...
bienvenidas a la paz de mi vida.

DOCUMENT VISUAL DEL GRAN PART

Fa unes setmanes us vaig parlar del naixement de revista audiovisual tskv.cat. Avui us deixo amb un vídeo d'aquell dia feliç en què, bona part dels col·laboradors del projecte, varem celebrar el part!!!



Gràcies, Xavi, per l'edició del vídeo (que també podeu trobar a la web en la secció "calaix de sastre").