dissabte, de juny 30

MANUAL DEL BON BECARI

Aquí van uns quants consells...

1) Arriba d’hora, encara que siguis el primer, a part del guàrdia de seguretat, en posar peus a l’oficina.

2) Somriu a tota hora, sigues simpàtic, digues “bon dia” a tothom que passa pel teu costat. Has de caure bé als peixos grossos. I, en cas que no els tinguis del tot identificats, el millor és intentar caure bé a tothom! Així que exercita la musculatura facial. ;-)

3) Fes tot allò que et manin: des de portar un cafè a trucar al veterinari per demanar hora per operar el periquito del teu superior.

4) Presta especial atenció quan hagis de portar coses a correus... Elements a tenir en compte:

- Que et donin prou diners com per pagar els segells pels 25 sobres que has d’enviar.

- Tingues imaginació: és probable que hagis d’omplir butlletes oficials inventant-te DNIs de destinataris, elements que conté el sobre i preu d’aquests elements.

5) Assumeix els errors (o emporta’t les bronques) amb la màxima dignitat possible, encara que sàpigues que tu no tens res a veure amb el tema en qüestió. Els superiors tenen “dret” a desfogar-se i tu ets el cap de turc (així queda implícitament descrit al contracte)!

6) Evita que et vegin actualitzant el bloc o comentant blocs amics. Pot donar mala impressió! Així que petit truc: sempre tingues dues finestres obertes a l’ordinador, de manera que puguis canviar de pantalla amb un simple click (i intenta que quedi el més natural possible. De totes maneres, un agafa pràctica, no pateixis).

7) Si estàs descontent/a amb les teves funcions, proposa al superior noves tasques a desenvolupar. Argumenta bé la seva validesa per l’empresa i, amb una mica de sort, seran teves!

8) En cas que tinguis molt clar que no vols acabar treballant en el lloc de pràctiques, fes estrictament allò necessari i intenta gaudir d’aquell temps (hores o dies) en què s’obliden de tu. Fer-se invisible tampoc resulta tan difícil. Tu pots triar el teu nivell d’utilitat.


I, de moment, el meu mes d’experiència només m’ha permès aprendre aquests 8 punts a dalt descrits. La llista segurament s’anirà ampliant al llarg de l’estiu... Ah! I també s’accepten idees per fer més digerible aquesta curiosa etapa estudiantil... ;-)

PREPARACIÓ DE COLÒNIES


I dintre de mitja hora tot l'equip de monitors de l'esplai de Sant Ignasi marxem cap a Casa d'Arro, a passar el cap de setmana per preparar les colònies d'aquest estiu. Yuhuuuuuuuu!!!

divendres, de juny 29

FESTA D'ANIVERSARI

Els ulls se’m tancaven i no tenia ni forces per mantenir-los oberts. Caminava lentament per Gran Via, a la una de la matinada, com un zombi. Sort que el llit em cridava (el tinc ben ensinistrat!), perquè sinó m’hagués quedat a qualsevol cantonada a fer nit.

Mentre avançava a les palpentes, em venien flashos d’imatges i converses del sopar d’aniversari al que acabava d’assistir. Una festa que, en part, també suposava la fi dels quatre anys d’etapa universitària (i aquí no us pegaré un rollo de com de ràpid passa el temps, tranquils). Però només deixar constància que vaig notar que ens havíem fet vells, perquè en molts moments semblava que estiguéssim tenint converses de "besugos":


Que parlàveu de mi? – Ens preguntava la Bea a la Marta i a mi.
No, déiem que es bo canviar d’ambient. – Li contestàvem.
Ah! Vale, és que m’ha semblat que déieu el meu nom...


Saps que la tal i la qual han suspès el TFC? – Jo li comentava sorpresa a la Bea.
Però si és el que li acabo de dir jo fa un minut! – M’etzibava l’Eudald.


I aquí piques de complicitat entre amics. Crec que les pràctiques ens afecten massa a tots plegats (ens xuclen les forces, vampiiiiiiiiiirs)!!!

També vam comentar les jugades que cadascú pensa realitzar l’any vinent. Que si començar a tirar currículums, que si un màster, que si vull marxar a l’lestranger, que si no en tinc ni idea i encara queden tres mesos per decidir val més no agobiar-se... Sí, ens ho prenem amb força calma tot plegat.

Jo vaig dir que m’estava plantejant inscriure’m al post-grau de la Pompeu sobre Màrqueting directe i interactiu. Tothom es va quedar parat i més d’una cella es va alçar. Què coi té a veure això amb la carrera d’Audiovisuals i tu què coi hi pintes allà? Pfff... No ho sé ben bé. Potser és una bogeria, però ara per ara, i desil·lusionada amb l’experiència de la ràdio, tinc ganes de treballar en una ONG. I aquest màster ofereix la possibilitat de col·laborar al departament de comunicació d’Intermón i... pim, pam. Per provar no passa res, no? El més bo del cas és que la Clara va saltar i em va dir que la seva mare hi treballava com a voluntària. Coi, què petit és el món!

Reia quan pensava en el petit àlbum "casero" que li havíem regalat a la cumpleanyera, on apareixíem cadascú de nosaltres posats en el cos d’un cèlebre personatge de ficció. I quina cara se’m va quedar quan em vaig veure com a Dr. HOUSE! Allà, amb un cap enorme, representant el doctor més borde i genial de la tele. Boníssim. Intentaré que la Júlia em passi l’arxiu i us penjaré la foto perquè pugueu riure una bona estona (amb mi que no de mi, eh?!)

I em ressonaven les paraules de l’Eudald dient-me que una companya de classe que fa pràctiques a tv3 havia editat el vídeo de l’Aplec de l’Esperit i que s’havia quedat flipant en veure’m allà, presentant l’esdeveniment. Bé, de fet li va haver de consultar a l’Eudald per assegurar-se que aquell personatge esbojarrat, amb vestit de flors, pamela i immenses ulleres de sol era jo. Sóc una persona que intento passar força desapercebuda per la uni, i pocs coneixen la meva vessant, com dir-ho, "artística". Per això la noia flipava amb colors!

A més, que jo participés en algo religiós encara deixa més sorpesa a la gent. No predico a tort i a dret les meves creences. Si em pregunten si crec en Déu, no tinc problema en dir que sí. Però si el tema no surt a la conversa, ningú en sap res de res (a no ser que es fixin en la creu que, a vegades, porto penjada al coll). Això em fa pensar... perquè la Marta, precisament, em va formular aquesta pregunta. I jo que creia que amb quatre anys ens coneixíem prou a fons tots plegats... És que potser he mantingut la meva fe com un secret? M’agradaria creure que no, però ahir, tristament, vaig constatar que sí. O si més no que, en el fons, la nostra relació ha estat epidèrmica.... Sniff. Potser m’he relacionat massa poc amb els amics de la uni, i això em sap greu. Però, un cop més, i com deia ahir en la història del caragol, a tot arreu no hi podem estar i tot no es pot tenir!

dijous, de juny 28

LA VIDA D'UN CARAGOL

Últimament em ve a la ment l'estrofa d'una cançó del cantautor infantil Noé Ribas que parlava sobre un petit caragol desafortunat. Amb 5 anys l'escoltava quan anava en cotxe i sempre em feia plorar. Deia així:


"Un cargolet se n'anava a l'escola
perquè volia saber cantar
quan hi va arribar ja l'escola era tancada
havia arribat... l'estiu!"



I el pobre caragol mai arribava enlloc, perquè era molt i molt lent. I jo ho considerava injust, perquè els caragols, pobrets, porten al damunt la seva casa i ha de ser duríssim carregar-la a tot arreu i amb tanta pesantor... A més, tot solet.

Sniff. I com m'he de sentir jo quan em diuen caragol? No per ser de Lleida, sinó perquè tragino setmana rera setmana la maleta amunt i avall. I això implica que tinc dues cases i que no en tinc cap. I sempre estic de mudança. I no arribo a molts dels llocs on voldria arribar. Lleida amb la família, l'esplai i els "collonuts" monitors. Barna amb més amics i la seva vasta oferta socio-cultural. Dos fabulosos mons que només puc assaborir a mitges. En fi, que no em sento d'enlloc. Sóc més aviat criatura de carretera. Tinc el cor dividit. Esquizofrència animal...

A més, aquest estiu, res de relaxar-me. Que potser ho feia el nostre estimat caragolet? No, ell emprenia nous reptes i mai es rendia... Potser quelcom que hauré d'aprendre jo que, com els caragols, continuo una cursa esgotadora cap a un horitzó incert. Ja ho sé que més important que la meta és el camí, que hauria de relaxar-me tot gaudint de les boniques flors que m'envolten... Però ardu caminar, nois!

ANA Y MANUEL (curtmetratge)



Deliciós curtmetratge sobre una noia abandonada pel seu xicot a qui no se li acudeix res més que substituir-lo per un gosset pelut amb una boca enorme... Exquisidament realitzat i narrativament molt emotiu, si teniu 10 minuts no us el perdeu!

dimecres, de juny 27

Canviar el món, canviar l'home


Això és un científic que està al seu laboratori mirant de resoldre els problemes del món. Es passa molts dies allà dins, fins que entra el seu fill petit de sis anys i li diu: “Pare, ara t’ajudaré”. El pare, desesperat, li diu: “No, fill, vés a jugar”. I el nen li respon: “No, pare, jo et vull ajudar”. El pare no sap què fer. Aleshores, troba el mapa del món en una pàgina d’una revista. Llavors diu: “Bé, amb això puc tenir el meu fill entretingut durant deu dies i que no em molesti”. Agafa unes tisores, retalla la pàgina, i comença a tallar-la a trossets. Dóna cinta adhesiva al nen i li diu: “Ja que t’agrada muntar puzles, mira de muntar el món”. El nen no el coneixia, el món. El pare continua amb les seves equacions. I el nen, al cap de dues hores, li diu: “Pare, ja he acabat”. I el pare: “No pot ser, això és cosa de nens, deu haver fet qualsevol cosa”. S’ho mira i, efectivament, havia arreglat el món i li pregunta: “Però, com ho has fet, si no coneixes el món?”. I el nen li explica: “Pare, quan has tallat el full, a l’altra banda hi havia un home. Com que jo conec l’home, he girat tots els paperets. Quan he tingut l’home muntat, l’hi he donat la volta i havia arreglat el món”.

Gabriel García Márquez




Us sonen aquests termes: calentament global? Violència? Guerra? Desforestació? Contaminació? Pobresa? Fam?

Tant de bo arribi un dia en què aquestes paraules hagin estat borrades del diccionari i els nens es vegin obligats a preguntar als adults el seu significat. I, tant de bo, la seva incomprensió sigui gran, molt gran.

Il·lusió




Il•lusió
Somnis Rialles Confusió Llàgrimes
Esperança Banalitats Desesperació Confort
Eixordament Confiança Amor Incertesa Consternació
Batecs Rialles Somnis
Il•lusió

Una mà estesa
Un bri de brisa que sacseja el món
dolces esperances es difuminen amb la pluja
ressorgeixen amb força gràcies al raig del sol

Ens projectem tu i jo
figures indefinides lliscant sobre l’arc de Sant Martí
Mil colors, camins de vida
plegats assaborim caramels de cafè amb llet



Com un infant faig volar coloms en l’aire... una il•lusió que persisteix... malgrat una remor pessimista que la trunca... De fons, sona la melodia del nou món. Amb 10 anys la tocava al grup instrumental de l’escola. Flauta dolça i xilòfon a contratemps. Mi, sol, sol, mi, re, do... Notes que formen part de la meva vida. Avui les he recordades amb un tímid rampell de tornar al passat.