dilluns, de desembre 29

ALARMANT

Obrir l'ordinador, consultar el mail i llegir La Contra de La Vanguardia són gairebé sinònims per a mi. I avui, després de remirar el munt de fotos que la Txaro ens ha enviat, m'he trobat amb una entrevista de la versió del diari digital que m'ha posat els pèls de punta... Alarmista? Molt. Tinc por. Tinc por del que pot arribar a fer l'ésser humà amb la ciència... i no sé si vull viure per a veure el que apunta el senyor Warwick.

Us deixo, doncs, amb un fragment de La Contra...

"Si conseguimos hacer un enlace del cerebro a un ordenador, podremos llegar a entender todas las dimensiones, más allá de nuestras limitadas tres dimensiones, y pensar desde ellas. ¿Se imagina?...". Warwick ya ha hecho historia, ser el primer ciborg de la humanidad. Primero se implantó un chip en el brazo para controlar su domótica casa; luego, cien electrodos en el cerebro, con lo que consiguió que su pensamiento controlara una mano robótica a más de 5.000 km. Augura un futuro de seres conectados cerebralmente a una gran red de información. En espera de los permisos para su tercer autoexperimento, ha participado en las magníficas jornadas de robótica que organiza el Ayuntamiento de Barcelona.

(...)

¿Llegaremos a tener robots que ejecutarán nuestras órdenes pensadas en el otro extremo del mundo?

Evidentemente. Yo ya he conducido una silla de ruedas con el pensamiento. Una persona paralítica va a poder conducir un coche y vamos a tener muchos más sentidos: infrarrojos, ultravioletas, rayos X...

¿Podremos dejar un robot en el despacho trabajando e irnos a la playa?

Claro, y llevarnos otro para que nos ponga la crema. Pero antes debemos definir qué es un robot: estamos cultivando tejido neuronal de rata para aplicar a la robótica, de manera que tendremos un híbrido mitad ser vivo mitad máquina. ¿Sabe qué pasa?..., que el cuerpo humano no es algo fantástico.

Creía que era la máquina más perfecta.

Sin duda iremos sustituyéndolo a trozos y, llevado al límite, podremos desembarazarnos de nuestro cuerpo y sus necesidades.

Radical. ¿Cómo convenció a su mujer para que se prestara a sus experimentos?

Es abogada, nada que ver con lo mío, pero quiso participar. Yo me puse un implante y ella cien electrodos de modo que, cuando ella moviera la mano, yo recibiera en mi cerebro su movimiento; así pudimos comunicarnos de forma telegráfica.

¿Adónde puede llevarnos todo esto?

Cuando todos llevemos chips en el cerebro, podremos comunicarnos sin tener que hablar. El lenguaje es algo muy limitado y limitador: podremos transmitir colores, pensamiento abstracto o impulsos sexuales.

¿Esos impulsos serán voluntarios o escaparán a nuestro control?

Habrá que probarlo, creo que podremos controlarlos igual que el lenguaje.

¿También podremos implantarnos un chip con todos los idiomas?

Sí, pero no será necesario. Estamos todavía en el tejido neuronal de las ratas, pero pronto trabajaremos con neuronas humanas.

¿Adónde quiere llegar?

De momento tengo dos objetivos: hacer crecer neuronas humanas en un robot, y conseguir que nos comuniquemos con los ordenadores mediante el pensamiento, de manera que se conviertan en una extensión de nuestro cerebro, y viceversa. Eso nos permitirá, por ejemplo, manejar más dimensiones.

¿Qué tipo de dimensiones?

Por ahora, el cerebro humano entiende el mundo en tres dimensiones, lo que es bastante lamentable porque el mundo es mucho más complejo. Conseguir que el cerebro entienda y maneje más dimensiones nos dará una potencia inusitada. Por ejemplo, hasta el momento sólo hemos sido capaces de viajar a la Luna, pero con las nuevas dimensiones hallaremos nuevas soluciones.

... Robótica y física cuántica.

Sí, ya están trabajando juntas. Vamos a desarrollar la inteligencia humana de manera considerable, lo que nos va a llevar a un nuevo mundo que no podemos ni imaginar. El problema será que habrá dos categorías humanas, los implantados y los no implantados, y unos serán muy superiores a los otros.

(...)

dimarts, de desembre 23

REPENSEM-NOS-HO



I com afrontes tu el Nadal?


dissabte, de desembre 20

QUAN SOMRIUS

Ara que la nit sa fet mes llarga
Ara que les fulles ballen dances al raco
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no fa falta veure't ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.

És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm
quan la nit es fa més freda
quan t'abraçes al meu cos
I les llums de colors
m'il·luminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan em parles am el cor

Santi Thió

divendres, de desembre 12

EL BARBUT

I ara resulta que no puc parlar del senyor immensa-panxa-vermella-coca-cola perquè és un símbol pagà... (ejem, tot i que crec que Sant Nicolau havia estat Sant i bon Sant).

D'acord que és un personatge aliè a la tradició catalana de Nadal, però... què coi... jo dono classes d'anglès i la majoria de contes i Nadales em parlen del barbut!

En fi. Pobret.

dimecres, de desembre 10

RADIOGRAFIA d'avui

Desig: anar de safari fotogràfic.
Preocupació: Nadal buit d’il·lusió.
Llibre: "Si menges una llimona sense fer ganyotes".
Sèrie: House (cinquena temporada... avui seriesyonkis.com m’ha deixat a meitat de capítol, grrr).
Instantània: cafè a Laie.
Pronom: tu.

dijous, de desembre 4

EMBRIAGADA

- On puc trobar Déu?
- És justament davant teu.
- Aleshores, per què no aconsegueixo veure'l?
- Per què l'embriac no aconsegueix veure la seva llar? Troba allò que et fa beure. Per veure-hi cal que siguis sobri".

Anthony de Mello

dimarts, de desembre 2

AU REVOIR


I sembla que per fi ja s'han mudat.
Prometo solemnement que si un nen torna a rascar-se els cabells,
no deixaré que s'apropi a més de 5 metres meus...

Filovit, vinagre i pinte de mil pues que em deixa sense cabellera: Au revoir.

dijous, de novembre 27

CRISI

No ens arriba ni per a un Euro o simplement tenim curiositat per llegir quatre notícies i no estem disposats a pagar?!

dimarts, de novembre 18

EL BES

"Hoy en la ciudad, todos, absolutamente todos, se levantaron con granos de azúcar en los labios. Pero solo se dieron cuenta los que al despertarse se besaron".
Minicuentos.

I és que cada matí se t'obre un món de possibilitats. Depèn de cadascú descobrir-les i assaborir-les.

---------------------

El bes. Dolç encontre entre dues ànimes que es fusionen intercanviant el més sublim dels sentiments.

Gràcies per fer-me adonar del sucre dels meus llavis i deixar-me tastar el teu. Gràcies per obrir-me els ulls i presentar-me un món pintat de brillants colors.

diumenge, de novembre 16

BATISKAFO



Ahir Antònia Font al Teatre Joventut de l'Hospi... Brutal!!! El dijous ens vam fer amb dos dels últims seients. Curiós anar a un concert de pop i passar-se l'estona assegut. I igualment curiós escoltar els Antònia amb orquestra de fons. Surrealisme power i molt batiskafo. Oh yeah! ;-)

diumenge, de novembre 2

STOP EXÀMENS, SISPLAU!


He sobreviscut!!! Després de corregir 800 pàgines d’exàmens en 3 dies. A qui se li va acudir fer exàmens de 4 pàgines (nois que tinc 8 classes de 25 nens cada una)??? Us asseguro que a la pròxima avaluació lluitaré amb ungles i dents per poder tenir més marge de maniobra a l’hora de formular les preguntes. Jo que sempre havia criticat els exàmens tipus test, em sembla que em decantaré a aquest fàcil model de correcció. I és que, no us ho perdeu, no només he de puntuar l’examen de forma global si no que n’he d’extreure 4 notes diferents: comprensió oral (listening), comprensió lectora (readings), lèxic i gramàtica. Estic farta de tant comptar “ticks”! Algú té una fórmula més fàcil de correcció? Tota proposta serà benvinguda!!!

(Per cert, nota d’humor: ahir estava tant “agobiada” que la meva mare em va ajudar a comptar i a posar notes. I això 10 anys després de que jo l’ajudés per primer cop a ella, també profe, quan jo, morta d’enveja, volia saber què se sentia corregint! Què n’era d’il•lusa pensant que allò era el més divertit del món.)

dijous, d’octubre 23

Sexe precoç

I encara em nego a creure-ho…

Ja fa dies que la meva companya de pis - estudiant de medicina - i jo mantenim agitades discussions sobre l’edat en què els nens d’avui en dia mantenen les seves primeres relacions sexuals. Ella afirma que als 15 anys la majoria ja s’ha iniciat en aquest món i que cada cop s’hi inicien abans. “No és com en els nostres temps, Sara”- em diu en els seus 22 anys – “Avui dia a primària ja es tiren un damunt dels altres”.

A més, per corroborar-ho, avui ha vingut amb una dada espantosa que els ha donat un professor: els pediatres es veuen obligats a explicar als nens com funcionen els preservatius! I això perquè, entre altres motius, cada cop més nenes de 14 anys queden embarassades.

Però com està la nostra societat?! Que un metge d’infants hagi d’intervenir en aquest tema és... és... absolutament trist, molt trist! Embarassos indesitjats, sexe sense amor, boniques etapes cremades, depressions...

Tema puntiagut.

dilluns, d’octubre 20

HELL OF A DAY

Work doesn’t seem to go as expected.

My future darkens.

Some days I feel so down I just want to cry my eyes off.

I would just like to be better.

Damn it, I can’t.

I just want to cry my eyes off.

I dunno how I will face tomorrow.

Damn it, I don’t.

Kids, behave, together we can have so much fun...

If only you gave me the chance!

Hell of a day.

dijous, d’octubre 16

EL PLACER DEL ERROR

Klein cita varios estudios clásicos sobre la satisfacción y su reverso, el estrés. Coinciden en que, cuanto más poder de decisión tienes sobre tu propia vida, menor es el estrés y mayor tu satisfacción. El estrés del que manda es un mito rebatido por la ciencia que demuestra que el poder estresa sobre todo a quien obedece. Existe evidencia empírica apoyada por estudios de décadas de que el empleado con menor poder vive menos y peor que cualquiera de sus jefes. Quien se limita a obedecer por miedo se pierde además el placer del error. El gran antídoto contra el estrés es tener derecho - y no terror- a equivocarse. Por eso sólo acierta alguna vez quien supo aprender de sus errores.

Stefan Klein. La Contra. La Vanguardia. 16 d'octubre 2008.

dimecres, d’octubre 15

KYLE XY

SINOPSI

Un noi adolescent vagant sense rumb fix és trobat al bosc. No té nom. No té passat. Tan innocent com un recent nascut, no parla i sembla mirar el món que l’envolta com si fos el primer cop.
Al no tenir altre lloc on portar-lo, la policia l’envia a una residència juvenil, on rep el nom de Kyle. És obvi que Kyle no és com la resta de nois. Al centre descobreixen que mai ingereix menjar, no es relaciona amb els altres humans, no es comporta de manera normal: desconeix l’ira, la felicitat i l’amor, i no té melic. L’administrador del centre comença a adonar-se de com de diferent és Kyle. Per això decideix trucar a la psicòloga Nicole Trager per tractar de respondre a les preguntes de qui és i d’on prové el noi. Després de veure que el noi té poques possibilitats de sobreviure al centre, decideix endur-se’l a casa amb ella, on podrà rebre l’atenció que necessita. La família de Nicole no està molt emocionada amb aquesta decisió. El seu marit, Stephen, està preocupat de què Nicole estableixi un vincle massa fort amb Kyle, mentre que els fills de la parella, Lori i Josh creuen que tenir Kyle a casa pot ser un motiu de burla per part dels seus amics.
Mentre la família s’adapta a la presència del seu invitat, comencen a veure la singularitat de Kyle. Pot completar llargs tests d’intel·ligència en cinc minuts amb puntuacions perfectes. Devora la passió amb música, els videojocs o el dibuix. Però el que la resta de la gent dóna per sabut resulta nou per a Kyle. Kyle ensenya a la família a veure les seves vides i a ells mateixos de manera diferent. De totes maneres, les preguntes continuen vigents: Qui és Kyle? D’on prové? Per què no té melic?

OPINIÓ

Un drama molt ben teixit que retrata a la perfecció el món adolescent, sense banalitzar-lo ni tampoc intentant alliçonar. Poques sèries combinen tant bé temes tant significatius com la solitud, la pressió de grup, el tracte d’adolescents amb adults, el càncer o l’amor. Tot plegat, amanit amb altres dosis de notes de misteri que fan de Kyle XY una sèrie imprescindible.

dimarts, d’octubre 14

APRENDRE A PERDONAR-NOS

“Uns pares van portar el seu fill al psicòleg perquè només veien en ell que múltiples mancances. El psicòleg els va dir que, abans de res, havien d’intentar fer una llista de característiques positives del seu nen. Els pares se’n van anar a casa decebuts, però van fer els deures. Una setmana més tard van tornar a la consulta molt contents, veient el seu fill amb nous ulls”.

Potser nosaltres també hauríem d’intentar fer aquest exercici. Mirar els altres i, també a nosaltres mateixos, de diferent manera. Ser més comprensius i deixar-nos més marge per equivocar-nos... I també agrair a Déu tot el que ell ens ha donat. Quants dons tenim que no sabem apreciar!

dimarts, d’octubre 7

UNA PÀMFILA ENCANTADA

Curiós. Hi ha dies en què els escanyaries a tots plegats i altres en què te’ls menjaries a petons. Els nens són una veritable caixa de sorpreses. Així que últimament combino dues tipologies de plors, llàgrimes de desesperació amb llàgrimes d’alegria. Acabo el dia agotada, tirada al sofà sense poder moure ni un dit, però majoritàriament satisfeta, molt satisfeta. Perquè... sabeu què? Sigui com sigui, i admetent que sóc una pàmfila of course, m’encanta la meva nova feina. Per fi em sento realitzada en un àmbit on crec que tinc molt a aportar però sobretot molt a aprendre. Cada dia és un nou repte que val la pena afrontar.

En fi... Ara que em trobo optimista vaig a fer el “quien es quien” amb les llistes de fotos que m’han entregat avui. A veure si d’una vegada per totes aconsegueixo aprendre’m els noms dels meus 200 alumnes. (Argh... per què tots els nens petits s’assemblen tant???)

dijous, d’octubre 2

BRUIXA PIRUIXA

Encara estic en plena batalla per posar ordre a classe. Encara entro i com si res. Invisible.

Hello??!! Nens aixecats, jugant, passant-se pilotes... Hello??!!

Els crits no funcionen. El silenci i mirades mortals, tampoc. Ja no sé com fer-m’ho per ensenyar sense castigar. El càstig com a últim recurs, d’acord, però el càstig, malauradament i de moment, és l’únic que em funciona. Còpies, aguantar la paret, sense pati, fora de classe...

Estic cansada de tant cridar l’atenció d'un i altre. Estic cansada de fer de dolenta. Però la classe, tot i que molt poc a poc, em va responent. Espero que en un futur m'agraeixin de tant fer de bruixa piruixa!

dimarts, de setembre 30

ACUDIT DEL DIA

A la puerta de este Excmo. Ayuntamiento, se produce el hallazgo de un bebé abandonado. Después de asear y alimentar al bebé, los funcionarios se lo entregan al Secretario. Al cabo de unos días el secretario emite una nota:

De SECRETARIO para R.R.H.H.

Acusamos recibo de un recién nacido de origen desconocido en la puerta de este consistorio. Formen una comisión de investigación para determinar:

A/ SI EL 'ENCONTRADO' ES PRODUCTO DOMESTICO DE ESTE AYUNTAMIENTO
B/ SI ALGUN FUNCIONARIO DE ESTE AYUNTAMIENTO SE ENCUENTRA INVOLUCRADO EN ESTE ASUNTO.

Firmado: EL SECRETARIO

Al cabo de un mes la comisión emite un comunicado:

De COMISION DE INVESTIGACION para SECRETARIO

Tras cuatro semanas de investigación, esta comisión concluye y le comunica, que el hallazgo NO PUEDE SER producto de este ayuntamiento por las siguientes razones:

A/ Aquí nunca se hace nada por placer ni con amor.
B/ En este departamento jamás dos personas colaboran íntimamente para hacer algo positivo.
C/ Aquí nada de lo que se hace tiene pies ni cabeza
D/ En nuestros archivos no consta nada que estuviera listo en tan sólo 9 meses.

Firmado: LA COMISION

dilluns, de setembre 29

TOTS SOM TSKV

Creure en el que fem i estimar-ho. Rascar dos dies d’atapeïts horaris per intentar avaluar i repensar el projecte que vam engegar amb molta il·lusió ara farà un any, però que costa de tirar endavant.

Els creatius de la Pasqua jove ens hem reunit aquest cap de setmana per programar el nou curs i parlar de nous reptes. Som uns somiatruites infatigables? Encara no tenim la web perfeccionada i ja busquem nous reptes? Però és que fa poc més d’un any creiem que tskv.cat tan sols era un somni i ara ja té un any de vida. Un any! Val la pena continuar somniant, doncs... I no rendir-nos. Mai rendir-nos.

Teniu ganes de tornar a veure el “Tort i Dret” en acció? Us agradaria deixar comentaris als diferents articles que es van publicant? Voleu llegir editorials més compromeses i properes a les inquietuds dels joves d’avui? En poc temps tot això ho trobareu a tskv.cat. No us oblideu de visitar-la i, si voleu col·laborar amb nosaltres o donar-nos la vostra valuosa opinió, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres. Tots som TSKV!

divendres, de setembre 26

AFORTUNADA

"La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar."

Thomas Chalmers.

dimarts, de setembre 23

SOBREVIURÉ?

Aquesta nit, com era d’esperar, ja no tinc veu. I no és precisament perquè hagi sortit de festa. Ni tampoc perquè li hagi regalat a la malvada bruixa Ursula de la sirenita. No. Qui ha aconseguit ferir les meves pobres vocals han estat els nens de primària que requereixen un urbà en comptes d’un professor. Tantes vegades repetir instruccions, demanar silenci i dir el nom d’un o altre que no para de molestar és veritablement esgotador. Bufff... Això està resultant més complicat del que em pensava. I jo que creia que de l'esplai al cole només hi havia un petit pas!

Com agrairia a hores d’ara un bon curset accelerat de magisteri o pedagogia! O si no qui em pot aconsellar sobre com actuar davant un nen que et diu que a ell no el castigues, que això d’anar a veure al tutor res, que ell només s’aixeca de la cadira per pegar-te tres hòsties!!!??? Paciència, suposo. Molta paciència. I no perdre l’esperança de què acabaràs domant aquests pobres conillets d’índies que han estat prou desafortunats de tenir-te com a profe d’anglès. I confiar en què aprendràs molt amb ells igual que esperes que ells aprenguin amb tu. Els inicis són durs (o almenys això és el que els meus companys intenten fer-me creure per animar-me).

Sobreviuré?

dissabte, de setembre 20

OH Mr GATES I Mr BELL...

Per fi ha arribat internet i telèfon al carrer “xin-xan”! Aquest matí un tècnic de telèfonica ha posat fi a l’estat d’incomunicació al que estàvem sotmeses des de fa unes setmanes. I és que el procés de desintoxicació estava resultant massa dur. Jo no recordava haver demanat cap servei de desintoxicació, estem en temps de crisi i no m'ho puc permetre... D'acord, admeto que l’alta dependència a aquests mitjans m’ha fet passar males estones, així que no puc sinó agrair a Mr. Gates i Mr. Bell els seus grans invents!

I és que què fer per matar el temps estant sola al pis, sense llibres i amb una tele amb blanc i negre que mostra la imatge només de tant en tant? Fàcil: navegar per internet. I com minvar l’alta radiació que travessa el meu cervell quan em passo hores al mòbil? Fàcil: trucar des d’un fix (o això és el que sembla pensar la meva pobra mare hipocondríaca).

En fi, sigui com sigui, ara torno a estar enllaçada amb la resta del món! Yupppi, torno a les meves drogues. ;-(

dimecres, de setembre 17

SOMRIURES I LLÀGRIMES

Atemorida he travessat la multitud de nens, pares i càmeres de televisió congregats davant del cole. M’he dirigit a la classe dels peixos, on la professora a qui estaré donant suport aquestes dues setmanes ja m’estava esperant. Els nens han arribat poc després, plorant la majoria, amb cares de desesperació. I és que, pobrets, no m’estranya... era el primer cop que anaven al cole i el primer dia imposa. A més, les llàgrimes s’apeguen i el “vull la mama” també. Quin guirigall!

Algun nen, que estava més desesperat del compte, ja m’ha deixat la samarreta plena de mocs a primera hora. Després he hagut de netejar vòmits i culs, com també ensenyar a fer pipí a un que no encertava la tassa i m’ha remullat posant-me guapíssima.

Però també he tingut temps de jugar a nines, cotxes, metges i perruqueres. A aprendre cançons de colors. A posar i treure bates. A tenir molta paciència. Infinita paciència. A sentir-me la dona més feliç del món envoltada de nens.

dimarts, de setembre 9

I JO... JA NO

I jo que ja em veia vestida d’Atenea, la deessa de la saviesa, amb les disfresses de l’esplai... Recuperant el llorer daurat de corona i els càlids records d’un inoblidable estiu.

I jo que ja portava una setmana intensa treballant quatre hores diàries en el dossier de cultura clàssica... Copiant i escanejant. Escanejant i copiant. Estudiant al mateix temps una assignatura desconeguda però apassionant.

I jo que ja em veia fent cinefòrums de Gladiator, Troya, Quo Vadis i Espartac. Parlant-nos d’història i cinema. Subliminalment transmetent-los les meves passions.

I jo que ara ja no impartiré cultura clàssica, no podré vestir-me d’Atenea, no podré aprofitar el meu dossier, no podré fer cinefòrums, no podré mirar pel·lícules i dir que estic treballant.

Finalment sembla que impartiré classes d’anglès al cicle mitjà de primària. Una mestra està a punt de donar llum i em quedaré amb les seves petites granotetes mentre li duri la baixa.

Frog. Frog. Frog.

dijous, de setembre 4

RAFTING CASOLÀ


Res millor que tenir un pare un pèl esbojarrat que, de tant en tant, té idees de bomber com navegar pel riu Segre i ens engresca a caure en el parany de l’emoció del rafting casolà.

Aquest cap de setmana encara baixava prou aigua, com a conseqüència de l’estranya obertura de les comportes del pantà de Camarasa, i era l’oportunitat única per embarcar-se a l’aventura després de 15 anys de sequera.

Per quan la pròxima? Serà puenting?

dimarts, de setembre 2

DE RETORN AL COLE

I ja he començat el cole de nou, després de 6 anys d’acabar aquell 2n de batxillerat i de prometre’m a mi mateixa que no tornaria a una aula mai més. Vaig acabar escaldada, amargada de tant estudi, tanta pressió, tant “no ens pots defraudar”... Tot per entrar en una carrera on demanaven molta nota però d’escassa sortida sortida laboral. Il·lusa, en aquell llavors em creia que allò no era un problema, que em menjaria el món i que arribaria a ser no sé qui. Però la meva felicitat, sortosament, no passa per aquest estúpid ideal. I ara estic la mar de contenta podent dir que aquest any seré profe. Substituta, “chica para todo”, però profe. Avui, mentre estàvem de reunió amb l’equip pedagògic em meravellava de l’entusiasme que tenia vers el nou curs i els nous reptes. Que em diuen que he de fer mates i ciències naturals quan no me’n recordo ni de dividir -ja que per qui no ho sap sóc de lletres- cap problema, ja m’ho estudiaré i ho explicaré als nanos tant bé com pugui!!! I és que per ser feliç, a vegades, només cal voler ser-ho, posar entusiasme als nous reptes i també, important, deixar-se endur pels dictàmens del cor...

Ja veurem com va tot i ja us aniré explicant. De moment només sé del cert que faré un mes de substitucions d’anglès de 4t d’ESO i una assignatura de cultura clàssica. A l’aire està la possibilitat de fer substitucions de ciències. Només espero i desitjo que al director no se li passi pel cap donar-me dibuix tècnic (si no li hauré d'explicar que va ser un company de classe que em va fer les làmines tot el meu 3r d'ESO i quedaria la meva reputació força minvada, jejeje... Però és que per començar no destingeixo un cercle d'un rectangle!)

dimecres, d’agost 27

INDEPENDITZAR-SE?!


Arghhhhh... Nerviosa. Histèrica. Frenètica. Maleïts dies de búsqueda de pis. Sort que ja s’han acabat i que sembla que finalment no haurem de dormir sota el pont.

Barcelona està a uns preus impossibles! Independitzar-se?! Però surt al diccionari aquesta paraula?! Que algú me la defineixi, sisplau! Començo a pensar que és "l'estat de no dependència (almenys aparent) dels pares, però sí del capitalisme, dels bancs i de les immobiliàries". Grrrr.

dijous, d’agost 21

L'ABRAÇADA PERFECTA


N'hi ha que se senten sols, molt sols,

que necessiten abraçar i ser abraçats
per un gosset i un cor de peluix!


PS: Si Kubrick hagués vist aquesta estampa potser s'hagués inspirat per escriure un original guió anomenat: "L'abraçada perfecta" i no ens hagués martiritzat amb "El atraco perfecto". ;-) Garreta, el pròxim cop "Mi chica"!!!

dimarts, d’agost 19

EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

Una novel·la tendra i commovedora, una petita meravella que us invito a descobrir...

Bruno había leído suficientes libros de aventuras para saber que uno nunca podía estar seguro de qué iba a encontrar. La mayoría de las veces los exploradores tropezaban con algo interesante que sencillamente estaba allí, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran (por ejemplo, América). Otras veces descubrían algo que seguramente era mejor dejar en paz (como un ratón muerto en el fondo de un armario).

El niño pertenecía a la primera categoría. Estaba allí sentado, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran.

Bruno aminoró el paso cuando vio al niño que antes era una figura que antes era un borrón que antes era una manchita que antes era un punto. Aunque los separaba una alambrada, él sabía que debía tener mucho cuidado con los desconocidos y que siempre era mejor abordarlos con cautela. Así que siguió analizando; poco después se encontraban uno frente al otro.

- Hola – dijo Bruno.

- Hola – contestó el niño.

Era más bajo que Bruno y estaba sentado en el suelo con expresión de tristeza y desamparo. Llevaba el mismo pijama de rayas que vestían todos al otro lado de la alambrada, así como la gorra de tela. No calzaba zapatos ni calcetines y tenía los pies muy sucios. En el brazo llevaba un brazalete con una estrella.


dissabte, d’agost 16

GOODBYE BLANCA

Una monitora més de l'esplai ens abandona per descobrir Europa. Tristament, Lleida comença a quedar-se petita per a tothom... i Barcelona també. I és que fa no massa despedíem el Martos que se n'ha anat a estudiar a Lyon i ahir va ser la Blanca, que aquest matí ha aterrat a Brussel·les per treballar a l'imperi de la Coca-Cola. Molta sort als dos!

Per cert, Blanca, ja han entès els belgues l'acudit de l'Oriol? "¿Los niños de Bélgica van a coles-de-bruselas?"

divendres, d’agost 15

MALDESTRE

Em sento sola tot i estar acompanyada,
incompresa i no comprenc el per què.
Temo la caducitat del que m'envolta i estimo,
temo equivocar-me i decebre.
Sobretot decebre.
Sóc jo mateixa o una altra la que aquests dies es mou tan maldestre?

dijous, d’agost 14

ESTAFA

I què fàcil és estafar i ser estafat... S’ha d’anar amb peus de plom aquests dies. Desconfieu dels fabulosos lloguers, sobretot.

800 € per un pis de 3 habitacions, moblat, al carrer Nàpols? Al igual! “Pareja que se encuentra ahora en Argentina y a los que les urge alquilar bonito piso en Barcelona, pide sólo un anticipo de 150 € como paga y señal hasta que lleguen de su viaje y puedan entregar las llaves.” El missatge l’enviaven a tots aquells que, interessats per la súper oferta, s’afanyaven a escriure un mail a la parella d’estafadors demanant reserva. Sort que l’únic que he perdut jo ha estat la il·lusió per esmentada ganga, ja que no vaig arribar a pagar res.

En fi... a continuar buscant més pisos. Setembre està aquí mateix i encara no tinc lloc on allotjar-me! Algú sap d'algun pis bé de preu?

dimarts, d’agost 12

ESPERIT CONSUMISTA



Devorada per la calor i amb la teulada caient-me a sobre, sortir de compres semblava la única sortida a una tarda miserable. Provar-me diversos models de tardor m’ha aixecat els ànims i sortir de la botiga amb la mateixa quantitat de diners a la targeta de crèdit encara més... Es pot mantenir l'esperit consumista a ratlla i no per això deixar de somniar!

dijous, d’agost 7

DESPOLSEGAR


Treure la pols dels àlbums familiars.

Recordar una infància privilegiada,

Embolcallada d’amor.

Estimar el passat i desitjar un futur igualment dolç.

Compartir-ho.

Compartint-ho...

amb tu.

dimarts, d’agost 5

COM ENSENYAR?

Porto sis anys donant classes particulars d’anglès als mateixos nens, uns cracks que de repàs no necessiten res. La seva mare em va contractar perquè els nens deixessin de mirar la televisió tot el dia i fessin alguna activitat de profit a l’estiu i, des de llavors, la meva presència ha estat constant en la seva casa. Massa no em cal preparar les classes, a dir veritat, els nens ho absorbeixen tot com a esponges i només cal donar-los un llibre i esperar que els sorgeixi alguna qüestió. Ells van fent i passant pàgines a una velocitat vertiginosa.

Han avançat molt des que ens vam conèixer per primer cop, de només saber els colors a parlar anglès amb fluïdesa, però sovint em pregunto si no haguessin pogut aprendre igual sense mi. En el fons, no he estat més que un mer suport del seu auto-aprenentatge.

Però fa poc m’he trobat amb una situació oposada. He començat classes de repàs a un altre nen. Aquest té un any més que els anteriors i el pobre no sap ni què vol dir “yellow”. Amb una base nefasta de vocabulari i gramàtica, l’any que ve començarà primer de batxillerat. Aquest nen necessita de tots els meus consells com a professora, de tota la meva atenció, de tots els meus recursos, i estic desbordada, sentint-me incapaç d’embotir en el pobre cap del nen 8 cursos d’anglès retardats. Cada dia avancem una mica, però m’és impossible no comparar els meus alumnes i pensar en com d’injust és el món. Com és possible que hi hagi aquestes diferències abismals pel que fa a l’aprenentatge dels individus?

Com a professora aquests casos són tot un repte, evidentment, però em deixen trasbalsada i plena de dubtes per afrontar el meu primer curs com a profe d'una escola... Com ensenyaré a una classe de 30 crios amb 30 nivells diferents, on no només estarà en joc la intel·ligència sinó també l’actitud? Podré ensenyar-los algo?

dijous, de juliol 31

TO BE ONLY YOURS I PRAY



Cançó especial en un dia especial...

There's a song that's inside of my soul.
It's the one that I've tried to write over and over again
I'm awake in the infinite cold.
But you sing to me over and over and over again.

So, I lay my head back down.
And I lift my hands and pray
To be only yours, I pray, to be only yours
I know now you're my only hope.

Sing to me the song of the stars.
Of your galaxy dancing and laughing and laughing again.
When it feels like my dreams are so far
Sing to me of the plans that you have for me over again.

So I lay my head back down.
And I lift my hands and pray
To be only yours, I pray, to be only yours
I know now, you're my only hope.

I give you my destiny.
I'm giving you all of me.
I want your symphony, singing in all that I am
At the top of my lungs, I'm giving it back.

So I lay my head back down.
And I lift my hands and pray
To be only yours, I pray, to be only yours
I pray, to be only yours
I know now you're my only hope.

diumenge, de juliol 27

NOSTÀLGIA

La son acumulada, les picadures de mosquit i aranya, els blaus, les rascades i mal d’esquena no són més que un record palpable dels inoblidables i fantàstics dies passats a la casa de colònies de Llesp.

I és que fa poques hores que he aterrat a casa amb la pena al cor de deixar a nens i monitors passant-s’ho bé encara uns dies més a la muntanya, mentre que a mi m’ha tocat acomiadar-me’n ràpidament perquè demà m’esperen a la feina.

Però no em puc pas queixar: els dies passats amb vosaltres m’acompanyaran per sempre més al cor. Gràcies per les vostres rialles, il·lusió, espontaneïtat i tendresa. Gràcies per fer-me recordar diàriament que la vida és un regal gegant del que cal gaudir al màxim.

Us deixo amb algunes fotografies que m'he oblidat de descarregar a l’ordinador de la Roser...

dimecres, de juliol 16

I ARA DE PROFE...

Suposo que la visita formal ahir al despatx del director ho va acabar de confirmar. Al setembre uns pobres nens barcelonins em patiran com a professora d'anglès. I és que el meu contracte amb l'editorial finalitza a principis d'agost (si, tres mesos passen volant) i he demanat que no me'l renovin. D'aquesta manera, quedo lliure per tornar a la capital dels pixapins a realitzar un nou somni: ensenyar.

Em sento absolutament afortunada. Quanta gent pot dir que amb 12 mesos ha pogut provar les professions amb què sempre havien somniat? Primer van ser les pràctiques a la ràdio (on vaig poder escriure i locutar), després treballar com a tècnica de comunicació en una gran associació sociocultural, posteriorment retornar a Lleida per exercir d'ajudant d'editora i, ara, submergir-me en el món de l'ensenyament. Sóc un cul inquiet que busca incansablement sentir-se realitzada en aquest complex món laboral. I, de moment, sóc un cul inquiet amb molta sort.

divendres, de juliol 11

ORACIÓ NOCTURNA

Aquesta nit m'agenollo i prego als insectes
que em desvetllin el secret de l'univers
que compartim. Que per un cop m'ajudin
a tòrcer els barrots d'un temps de ferro
i em mostrin la sendera que va a les platges
daurades. Res no entendré mentre continuï
confonent les formigues amb les paraules.

Gemma Gorga

dijous, de juliol 10

ABANDONADES

Ens han abandonat aquesta nit, a les 3 de la matinada, sense fer soroll. El seu objectiu: El Salvador. Un mes i mig impartint classes a la UCA i visitant centres de Fe i Alegría. Se'n van contents, tots sols, sense filles. A viure l'aventura. El meu pare tornarà al continent que el va veure néixer després de gairebé 36 anys. El Salvador no és Argentina però parlen similar. Suposo que de seguida reprendrà aquell dolç accent i potser fumarà mate i... 

Mentrestant nosaltres aquí: a la feina i preparant colònies i rutes. El primer any sense passar les vacances amb els pares. I és que sempre havíem viatjat junts, des de la primera expedició de 5 mesos a Anglaterra fins a l'últim viatge a Noruega. Ara s'embarquen ells dos a l'aventura, sense nenes que els molestin. Es fa estrany. Però suposo que així és la vida. Unes aventures s'acaben. D'altres comencen. 

Bon viatge pares! 

dimecres, de juliol 9

GATURRO


www.gaturro.com

dilluns, de juliol 7

POR

Un terrible monstre negre em persegueix. Negre, tot negre, i sense rostre, són les seves afilades mans que m'esgarrapen i m'escanyen. Sovint s'apodera de mi i amb pou feines em deixa respirar. 

El monstre respon a un poderós nom: POR. Un nom que ressona per allà on vaig. Por al fracàs. Por a no ser una bona professional. Por a perdre aquells que més estimo. Por de què no m'estimin. Por de prendre la decisió errònia. Por. Por. Por.

I en aquesta època de múltiples canvis, el monstre cada dia fa una aparició estelar.

divendres, de juliol 4

EL BUSCADOR

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como buscador...

Un buscador es alguien que busca, no necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco esa alguien que, necesariamente, sabe lo qué es lo que está buscando, es simplemente para quien su vida es una búsqueda.Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. El había aprendido a hacer caso riguroso a estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo, así que dejó todo y partió.

Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos divisó, a lo lejos, Kammir. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llamó mucho la atención. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores; la rodeaba por completo una especie de valla pequeña de madera lustrada....Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles. Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de este paraíso multicolor.Sus ojos eran los de un buscador, y quizás por eso descubrió, sobre una de las piedras, aquella inscripción…:

Abedul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días

Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra, era una lápida.Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar.Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla, decía:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses, y 3 semanas

El buscador se sintió terriblemente conmocionado. Este hermoso lugar era un cementerio y cada piedra, una tumba. Una por una, empezó a leer las lápidas.Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto.Pero lo que lo conectó con el espanto, fue comprobar que el que más tiempo había vivido apenas sobrepasaba 11 años...Embargado por un dolor terrible se sentó y se puso a llorar. El cuidador del cementerio, pasaba por ahí y se acercó. Lo miró llorar por un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.

- No, ningún familiar - dijo el buscador - ¿qué pasa con este pueblo?, ¿qué cosa tan terrible hay en esta ciudad?. ¿Por qué tantos niños muertos enterrados en este lugar?, ¿cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que lo ha obligado a construir un cementerio de chicos?!!!

El anciano sonrió y dijo:
- Puede Ud. serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré... Cuando un joven cumple quince años sus padres le regalan una libreta, como ésta que tengo aquí, colgando del cuello. Y es tradición entre nosotros que a partir de allí, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:
a la izquierda, qué fue lo disfrutado…a la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.

Conoció a su novia, y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla?, ¿una semana?, ¿dos?, ¿tres semanas y media?… Y después… la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso, ¿cuánto duró?, ¿el minuto y medio del beso?, ¿dos días?, ¿una semana?… ¿Y el embarazo o el nacimiento del primer hijo...? ¿y el casamiento de los amigos…?¿y el viaje más deseado…?¿y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano…?¿Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?… ¿horas?, ¿días?… Así... vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos... cada momento.

Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre,abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado, para escribirlo sobre su tumba, porque Ese es, para nosotros, el único y verdadero tiempo VIVIDO.


Jorge Bucay

dijous, de juny 26

EL SENYOR BEN VESTIT

Ahir va venir a l'oficina un senyor molt ben vestit a parlar-me sobre la prevenció de riscos laborals. Em va "pillar" mal asseguda (amb posició de meditació) i em va explicar com asseure's correctament en una cadira, amb folletó informatiu i tot!

I no, en cas que us ho estiguéssiu preguntant, la seva posició no millora el mal de cervicals produït per llargues hores de lectura sense faristol. Des d'aquí faig una crida a què em posin un faristol a la feina! I també perquè a l'home ben vestit li donin vacances. Quin avorriment de feina. ;-) Aps, per cert, el bon home també ha de prevenir que els treballadors es tallin amb un paper. Quines coses...

dilluns, de juny 23

BARBÀRIE I CIVILITZACIÓ

"Mai hi ha hagut un valor de civilització que no fos una noció de feminitat, de dolçor, de compassió, de no-violència, de feblesa respectada... La primera noció de civilització que té l'infant neix de la seva relació amb la mare".

Romain Gary, La nuit sera calme



Calma a la feina. Avui em toca elaborar un informe de lectura del llibre "La peur des barbares. Au-delà du choc des civilisations". Un assaig genial sobre el xoc de civilitzacions. No em puc pas queixar: em paguen per llegir!

divendres, de juny 20

RETORN

On sóc? On sóc? Com un ésser
ambigu em sento penjat
amb un doble cordill,
una doble vida.
En algun lloc del cos s'amaga
el desig de tornar a ser el jo únic,
la certesa de recuperar
el meu espai,
el que em pertoca:
rebolcar-me entre les fulles
en una obaga humida i dolça.

No oloro les violetes del bosc.

Joan Mercader

dijous, de juny 19

NO ANSWER

Tanca els ulls i relaxa't. Oblida el que t'envolta. Pensa. Què coi t'està passant?

Mals d'esquena que cares sessions de fisio no solucionen. Cefalees diàries. Gana 0. Concentració 0.

Et torna a atacar l'estrès o l'ansietat? Bé, què irònic... "tornar" és un dir...

Però si estàs bé, nena, què coi necessita el teu cos perquè entengui que no té motius de preocupar-se? O com li faràs entendre que sempre hi haurà algun que altre motiu i que, per tant, no paga la pena patir?

Necessito desconnectar i reconnectar amb mi mateixa. Però on van els cables?

Pip-pip-piiiiiiiiiiiiiiiip.

dilluns, de juny 16

PINGÜINS PRENENT EL SOL


Quina sensació més brutalment fantàstica la de passejar-se entre la pols del magatzem de llibres. Pàgines i més pàgines de fabuloses històries, assaigs o manuscrits d'on brolla infinita saviesa. Inspirar i creure que la teva vida també podria estar escrita en tinta i reposar - eternament - en una d'aquelles estanteries... 

Algun dia potser escriuré un llibre on hi apareixeran pingüins prenent el sol.

divendres, de juny 13

EXCÈNTRICA


Lliscar amb els peus descalços 
per una catifa de flors,
ser clavell per un dia,
dur sabates de cors. 


Per què ens hem de fer grans, renunciar a ser princeses, a calçar i vestir rococó?

* Foto extreta de la genial pàgina web de la fotògrafa canadenca Liz Wolfe

dijous, de juny 12

LIBRIS & CO

I piles de llibres a empaquetar, i piles de noms a ser introduïts a la base de dades.

Una és qüestiona per què no va deixar els estudis a 4t d'ESO. Sap, però, que quelcom millor està per venir. No pot ser d'altra manera.



PS: Per cert, algú coneix d'algun adolescent per Lleida que necessiti classes de repàs aquest agost? S'ofereix profe de llengües: català - castellà - anglès - francès. A disposar.

BENVINGUT XALOBA

I l'entrada d'avui és per donar la benvinguda a un nou membre de la comunitat de bloggers,
senyores i senyors, 
amb tots vostès
... el biòleg, el creatiu, el cap de l'esplai Al Vent...
Un tio que sí que val i promet! 

dilluns, de juny 9

PATADA AL CUL

Hi ha dies dolents, francament dolents. T’aixeques amb el peu esquerre i el món es confabula per anar en contra teu. O això és el que vols creure. Abans acusar un gat negre per la teva ineptitud que no pas admetre que, simplement, no serveixes.

No serveixes per organitzar perquè tens el cervell al revés i això és patologia reconeguda diàriament per la teva mare cada cop que mira la teva habitació. Té raó d’exasperar-se: llit sense fer, taula amb muntanyes de papers, bosses pel terra… Ets el desordre personificat i tu ho tens molt assumit. Però no et fa res perquè, en el fons, no localitzar l’últim llibre d’en Munsó no és massa greu. N’agafes un altre de l’estanteria i et quedes tan ampla.

Ara bé, com li expliques al teu superior que no localitzes l’última subvenció que et va donar per fer? Com li expliques a un escriptor que no en tens ni punyeteria idea de què n’has fet dels seus targetons de presentació? No ho entenen. I amb raó. De fet, tu tampoc.

És llavors quan et poses nerivosa. Histèrica. T’estires dels cabells i mig t’agafa un atac d’ansietat a l’oficina. Veus que no serveixes per aquesta feina. No serveixes, encara que tinguis mil estudis, perquè no saps ordenar.

diumenge, de juny 8

EL VOL DE L'OCELL ENGABIAT


Vibra...
Vibrar....
Fer vibrar....
Que et facin vibrar...
Conjugar-ho eternament...

* Un diumenge que es desperta amb una dolça melangia. Anhel de desplegar les ales i volar. Abandonar l'aquí i l'ara. Viure al planeta de les ninfes per sempre més units.

divendres, de juny 6

NÚVOL ROSA



I per fi podrem trepitjar el mateix planeta.
Assaborir la màgia de l'encanteri, 
encara que només duri breus instants.

dijous, de juny 5

PEDRO

- ¿Y de dónde eres?
- De Medellín, Colombia
- ¿Llevas mucho tiempo aquí?
- ¿Trabajando en la editorial? Unos 6 meses. Antes había trabajado en una granja y en un vibero. No me gustaba.
- ¿Aquí estás mejor?
- Sí. Pero el sueldo...
- Ya. No nos vamos a hacer millonarios.
- Ayer en el consulado me dijeron que no podía traer a mi esposa porque no cobraba lo suficiente. Esto del reagrupamiento familiar está complicado.
- Vaya.
- Y mira que trabajo una hora extra cada día. Hasta trabajo los sábados.

I així te n'adones de què bé vivim alguns.

dilluns, de juny 2

LA PACIÈNCIA

Però el tot..., només un nen aspira a tenir-ho tot i li perdonem el despropòsit perquè és, precisament, un nen. Tampoc no podem tenir el que anhelem ara i aquí. Hem de renunciar al tot i relligar-nos al fragment, a la part. 

La paciència, Francesc Torralba



Potser ARA no és el moment. No passa res, seguirem endavant. Ja arribarà el dia, no en tinc cap dubte. De moment, crec que tenim el més important. La resta pot esperar, no? 

diumenge, de juny 1

EASY SILENCE (Dixie Chicks)



Silenci fàcil davant les injustícies que s’esdevenen en aquest món. Pequem per omissió. Tenim por a comprometre’ns. A portar la contrària dient el que realment pensem. A sacrificar el nostre còmode estil de vida. Girem la cara davant allò que no ens agrada. Pensem: “Tasca d’un altre. Jo no puc. Altres afers a enllestir.” O, simplement, “Ara sóc feliç i no és moment de sacrificar la meva pau. He lluitat massa per obtenir-la (encara que, essent realistes, molts cops m’hagi estat regalada). Millor continuar el meu camí. De què em parles? No em molestis!”.

Però arriba un moment en què un es molesta a un mateix perquè les injustícies el persegueixen. Arriba llavors el moment d’actuar... una decisió arriscada... un gir de 360º... moments que et titllen de boig... Però hi ha quelcom que accelera el batec del teu cor. Emoció desenfrenada. Maldecap ebri: et sents cridat a canviar allò que no t’agrada. Finalment has assumit que pots donar un dit, una mà o el braç perquè, en el fons, tots som un i la felicitat d’un és la de tots.

dijous, de maig 29

EL TALENT

- Creo que tienes talento y ganas, Isabella. Más del que crees y menos del que esperas. Pero hay muchas personas que tienen talento y nunca llegan a nada. Ése es sólo el principio para hacer cualquier cosa en la vida. El talento natural es como la fuerza de un atleta. Se puede nacer con más o menos facultades, pero nadie llega a ser un atleta sencillamente porque ha nacido alto o fuerte o rápido. Lo que hace al atleta, o al artista, es el trabajo, el oficio y la técnica. La inteligencia con la que naces es simplemente munición. Para llegar a hacer algo con ella es necesario que transformes tu mente en una arma de precisión.

El juego del ángel, Carlos Ruiz Zafón


Dubtes. Dubtes. Dubtes... i potser també mandra. Així no arribaré enlloc. Argh.

divendres, de maig 23

PASSOS

uns quants passos i anar
dilatant impossibles
de crepuscle en crepuscle

Albert Balasch

dijous, de maig 22

RECORDS

Arribaven de nit
pels camins dels afores.

Trucaven a la porta
i, en obrir-los,
un vent sobtat en forma de cançó inundava la casa

- Deixa'ls passar - em deies - : són records.

I llavors s'apropaven,
com un animal dòcil que busca la carícia

Ara viuen dins nostre.
I cada cop són més.

Josep M. Nogueras

dilluns, de maig 19

ALWAYS BY YOUR SIDE



Cap de setmana intens, però genial... gràcies a tots!

EL CASTING

Culturas (La Vanguardia), miércoles 7 de mayo. Raúl Minchinela

LA PERVERSIÓN DE ÍTACA

Y usted... ¿qué sabe hacer? Si sabe ser gracioso, le colocamos en El rey de la comedia. Si sabe hacer fluir los jugos del deseo, lo suyo ese Supermodelo. si canta, Operación Triunfo; a menos que no tenga pasaporte español, que entonces les orientamos hacia Hijos de Babel. Si simplemente sabe hacérselas valaer por las bravas, definitivamente su lugar está en Gran Hermano. Para todo lo demás, le ponemos en un programa de talentos varios, como Tú sí que vales, o Tienes talento. Dispone de un tiempo limitado. Una vez transcurrido, su interés como material televisivo se autodestruirá... 

Eso es un casting. (...)

El casting moderno consiste en, además, arrancarle lágrimas al dueño de la tienda. No vale con abandonar sumisamente el intento: hay que rentabilizarlo convertido en emociones. 

En el casting actual es muy frecuente, casi obligatorio, interrogar a los candidatos acerca de elementos, fuera de su actuación, que les sacan la sensibilidad a flor de piel. Recordarle a familiares ingresados o recientemente muertos, o invitar a sus hijos a estar presentes en la prueba. E incluso obligarles a modificar su demostración: en el reciente Fama ¡A bailar!, en un giro que superaba la barrera del bochorno, el jurado invitó a una bailarina clásica a bailar con su perrito. La bailarina lo hizo, y con todo fue rechazada. Tomó el reto de forma íntegra y tomó el rechazo con una sobriedad ejemplar: su valor televisivo terminaba donde empezaba su entereza. (...)

(...) Los canales se han dado cuenta de que los telespectadores quieren el casting perpetuo. Es una situación perversa: el espectador sólo quiere ver los previos del programa, per sin programa no hay casting posible. (...)

El nuevo casting es la perversión de Ítaca. La lección clásica en la lectura de la Odisea es lo importante no es llegar, sino el camino. Pero es una lección que siempre hemos entendido desde la perspectiva del viajero. El nuevo casting plantea la frase desde el punto de vista del organizador de viajes. También el destino es menos importante que el proceso, pero el camino es una secuencia de trayectos breves y nunca fulgurantes. Cegados por la Ítaca de la fama, los Ulises caen, uno detrás del otro, y la suma de sus pasos es la odisea de la emoción. El espectador quiere sensaciones, y no desea sentirse culpable conociendo al protagonista. Frente a la cámara de un solo ojo, queremos desconocidos. También Ulises, frente al cíclope, dijo que era nadie.

dimecres, de maig 14

RASTRE BREU

he buscat en la nit al jaç la teva olor
i en quedava un rastre breu
vas marxar ahir prò
ahir sembla ara

una vida

Cucurella-Jorba, Meritxell


dimarts, de maig 13

EL MEU DISNEYLAND PARTICULAR

Ahir va tocar fer neteja de l’armari. Canviar la roba d’hivern per la d’estiu (que ja tocava!) i embossar tot allò que ja feia massa temps que acomulava pols per donar-ho a Càritas.

Defujo sempre que puc de les tasques domèstiques, però endreçar l’armari és una altra cosa. Implica tenir entre mans peces i peces de roba… i m’encanta! D’acord, ho admeto -tot i que no n’estigui del tot orgullosa- sóc d’aquelles persones per qui Disneyland porta nom de Portal de l’Àngel.

Em va encantar retrobar-me amb vestits de temporades passades, cada un amb la seva història. I és que, sentimentaloide com sóc, confereixo a tot objecte que passa per les meves mans un valor afegit que fa que, després, em costi un infern desfer-me’n. Tot porta l’empremta d’un dia especial i de les persones que l’acompanyaven.

No fa massa mesos vaig veure per la televisió un documental sobre dones bilionàries que es compraven un vestit diferent per a cada acte social al que acudien. I, un cop l’havien lluït, el guardaven a l’armari, com a peces de col·leccionista que són, amb una petita etiqueta amb la data i el nom de l’acte. Quan morin, passaran a ser peces de museu… Però es perdrà el més important, la memòria de la vetllada. Tot i que, ara que ho penso, amb els centenars de vestits que posseïen aquelles dones, amb prou feines deuen recordar res ara…

(Uix, quin post més cutre…, conferida l’etiqueta de “banalitat”!)

dilluns, de maig 12

NOVO ARTE

Si als quadres hi apareguessin personatges infantils, segurament els museus estarien plens de nens…


Seria una bona manera d’apropar l’art als infants, no?! ;-)

divendres, de maig 9

PER LLIGAR, DEMANA-HO ALS VELLS!

Donant-li voltes a per què coi he estudiat Comunicació Audiovisual, he troba aquest petit guió que vaig escriure l’any passat per l’assignatura “Taller de diàlegs”. Crec que dolent del tot no és, així que avui em mantinc amb l’autoestima mig-alta (per primer cop en 4 mesos!!!).

I això em fa pensar que m’encantaria tenir més temps per escriure… Però si la musa de la inspiració no em visita més sovint, malament! ;-)

Seqüència 1. Exterior/dia

En Jaume està parlant pel mòbil, assegut en un banc davant de l’FNAC. Al costat hi té un home vell (80 anys).

Jaume - Penja tu.

Veu femenina telèfon - No tu.

Jaume - No tu.

Veu femenina telèfon - Tu primer

Jaume - Vaaale.

En Jaume s’aparta el mòbil de l’orella per penjar.

Veu femenina tèlèfon - T’estimo.

El Jaume, ràpidament, es torna a apropa el mòbil.

Jaume - Jo també. Vinga, adéu.

Veu femenina telèfon - Digues-m’ho. Vull sentir-ho.

En Jaume aixeca la vista. El vell l’està mirant.

Jaume (fluixet) - T’estimo

Veu femenina telèfon (enfadada) - Et fa vergonya dir-ho?

Jaume - No. Ja t’ho he dit. He de penjar.

En Jaume penja.

Vell - Havies d’haver penjat a la primera

Jaume (ofès) - Ah, si? I vostè què sap?

Vell - He sentit la teva conversa. Els nois heu de ser més ferms. Portar els pantalons.

Jaume - Digues-li-ho a ella això.

Vell - Dones!

Jaume - Si, dones. Sempre s’acaben enfadant per idioteses.

Vell - Deixa-la. No et convé.

Jaume - Si clar, així de simple. És la millor amiga de la meva germana.

Vell - Noi. T’has fotut en un veritable merder. Ara t’hauràs de casar amb ella. Tenir els seus fills. Renunciar a la teva carrera. Als teus somnis. (pausa)

En Jaume fa una ganyota i es desbotona el primer botó de la camisa.

Vell - Et compadeixo. Jo també vaig caure en el mateix error. Però et puc ajudar.

Una noia jove amb un vestit molt cenyit passa pel seu davant. El vell s’aixeca d’una revolada.

Vell - Bones. Ens coneixem?

Noia - Ehh? No.

Vell (senyalant en Jaume) - I a ell, el coneixes?

Noia (mirant en Jaume) - Tampoc.

Vell - Doncs ara si. Noi (mirant en Jaume) et presento la noia. Noia et presento al noi. Vinga, ja està.

Noia (confosa) - Ja està què?

Jaume - Eh... no el conec de res. (mirant el vell) Deixi-la.

En Jaume agafa la noia pel braç en senyal protector.

Jaume - Ho sento. Anem.

En Jaume i la noia se’n van. En Jaume es gira i li pica l’ullet al vell. El vell li retorna la mirada i somriu.

Vell - Aix, la joventut!

dimecres, de maig 7

NOU, TOT NOU

Nova feina. Nova oficina. Nous companys. Nou ambient. Noves tasques. Nou, tot nou.

L’editorial em pica l’ullet però li tinc por. No ho puc evitar. Estaré a l’altura? Serà aquesta la meva vocació? És aquest el terreny en què vull moure’m en els pròxims 40 anys? Sé que sóc jove, que aquestes preguntes se’m contestaran amb el temps i que he de concentrar-me en viure el moment. El present, maleït present que no gaudeixo perquè penso massa en el futur, i me’l miro amb nostàlgia idealitzat quan aquest es converteix en passat. Està clar que he de canviar la manera d’enfocar la vida. La gran pregunta és COM. COM.

Mentrestant, continuo vivint amb por perquè amb 23 anys vull tenir la vida solucionada.

D’acord, ja m’ho dic jo: peco d’il·lusa i tonta. Aix.

divendres, de maig 2

ALGO MEJOR ESTÁ POR VENIR

Había una mujer que había sido diagnosticada con una enfermedad incurable y a la que le habían dado sólo tres meses de vida. Así que empezó a poner sus cosas “en orden”. Contactó a su sacerdote y lo citó en su casa para discutir algunos aspectos de su última voluntad. Le dijo qué canciones quería que se cantaran en su funeral, qué lecturas hacer y con qué traje deseaba ser enterrada.
La mujer también solicitó ser enterrada con su Biblia favorita. Todo estaba en orden y el sacerdote se estaba preparando para irse cuando la mujer recordó algo muy importante para ella. - Hay algo más, dijo ella exaltada. - ¿Qué es?, preguntó el sacerdote. - Esto es muy importante, continuó la mujer. Quiero ser enterrada con un tenedor en mi mano derecha.
El sacerdote quedó impávido mirando a la mujer, sin saber exactamente qué decir. - ¿Eso lo sorprende o no? preguntó la mujer - Bueno, para ser honesto, estoy intrigado con la solicitud, dijo el sacerdote. La mujer explicó: - En todos los años que he asistido a eventos sociales y cenas de compromiso, siempre recuerdo que cuando se retiraban los platos del platillo principal, alguien inevitablemente se agachaba y decía, “Quédate con tu tenedor”. Era mi parte favorita porque sabía que algo mejor estaba por venir… como pastel de chocolate o pastel de manzana.
Algo maravilloso y sustancioso! Así que quiero que la gente me vea dentro de mi ataúd con un tenedor en mi mano y quiero que se pregunten: “¿Qué onda con el tenedor?” Después quiero que usted les diga: “Se quedó con su tenedor porque lo mejor está por venir."

Los ojos del sacerdote se llenaron de lágrimas de alegría mientras abrazaba a la mujer despidiéndose. El sabía que esta sería una de las últimas veces que la vería antes de su muerte. Pero también sabía que la mujer tenía un mejor concepto de la esperanza cristiana que él mismo.

dimecres, d’abril 30

ADÉU

I ha arribat el GRAN DIA. Avui, per fi, deixo la feina. He dit prou. Prou als dèspotes. Prou als misògins. Prou als crits i tractes pejoratius. Prou.

No vull continuar fent-me mala sang. Creient-me que no serveixo per a res. Sentir repetides vegades “vols marxar?”. D’això jo li’n dic mòbing. Doncs sí, vull marxar i puc marxar perquè he trobat una altra feina. Així que bon vent i barca nova.

Al sortir per la porta oblidaré t’oblidaré i no et guardaré rancor. Almenys no durant massa temps. No val la pena malgastar espai en la memòria... Prefereixo quedar-me amb els bons records. I, mira per on, també me n’enduc de teus: perquè, malgrat no ser un bon mestre, he après al teu costat.

Ara m’esperen en un altre lloc. Lluny d’aquí. Potser massa lluny... a les Terres de Ponent que em varen veure néixer. Motiu d’alegria? Tant de bo... i és que deixar Barcelona em trenca el cor.

dilluns, d’abril 28

VERTÍGEN

- Un món negre?
- Un món estrany. Amb contorns de colors.
- Eing?
- Paciència.

El cap no para de donar-li voltes,
la sensació de vertigen em deixa sense alè.
Què serà de mi a partir d'aquest dimecres?
Sabré prendre la bona decisió?
Tinc por i la por m'ofusca.

Argh. Necessito més massatges de la padrina,
respirar a fons,
confiar en Déu...

Todo se andará

divendres, d’abril 25

LA MUJER DE VAPOR

Us deixo amb un brillant conte inèdit de l'èxit de vendes Carlos Ruiz Zafón...

LA MUJER DE VAPOR

Nunca se lo confesé a nadie, pero conseguí el piso de puro milagro. Laura, que tenía besar de tango, trabajaba de secretaria para el administrador de fincas del primero segunda. La conocí una noche de julio en que el cielo ardía de vapor y desesperación. Yo dormía a la intemperie, en un banco de la plaza, cuando me despertó el roce de unos labios. «¿Necesitas un sitio para quedarte?» Laura me condujo hasta el portal. El edificio era uno de esos mausoleos verticales que embrujan la ciudad vieja, un laberinto de gárgolas y remiendos sobre cuyo atrio se leía 1866. La seguí escaleras arriba, casi a tientas. A nuestro paso, el edificio crujía como los barcos viejos. Laura no me preguntó por nóminas ni referencias. Mejor, porque en la cárcel no te dan ni unas ni otras. El ático era del tamaño de mi celda, una estancia suspendida en la tundra de tejados. «Me lo quedo», dije. A decir verdad, después de tres años en prisión, había perdido el sentido del olfato, y lo de las voces que transpiraban por los muros no era novedad. Laura subía casi todas las noches. Su piel fría y su aliento de niebla eran lo único que no quemaba de aquel verano infernal. Al amanecer, Laura se perdía escaleras abajo, en silencio. Durante el día yo aprovechaba para dormitar. Los vecinos de la escalera tenían esa amabilidad mansa que confiere la miseria. Conté seis familias, todas con niños y viejos que olían a hollín y a tierra removida. Mi favorito era don Florián, que vivía justo debajo y pintaba muñecas por encargo. Pasé semanas sin salir del edificio. Las arañas trazaban arabescos en mi puerta. Doña Luisa, la del tercero, siempre me subía algo de comer. Don Florián me prestaba revistas viejas y me retaba a partidas de dominó. Los críos de la escalera me invitaban a jugar al escondite. Por pri-mera vez en mi vida me sentía bienvenido, casi querido. A medianoche, Laura traía sus diecinueve años envueltos en seda blanca y se dejaba hacer como si fuera la última vez. La amaba hasta el alba, saciándome en su cuerpo de cuanto la vida me había robado. Luego yo soñaba en blanco y negro, como los perros y los malditos. Incluso a los despojos de la vida como yo se les concede un asomo de felicidad en este mundo. Aquel verano fue el mío. Cuando llegaron los del ayuntamiento a finales de agosto los tomé por policías. El ingeniero de derribos me dijo que él no tenía nada contra los okupas, pero que, sintiéndolo mucho, iban a dinamitar el edificio. «Debe de haber un error», dije. Todos los capítulos de mi vida empiezan con esa frase. Corrí escaleras abajo hasta el despacho del administrador de fincas para buscar a Laura. Cuanto había era una percha y medio palmo de polvo. Subí a casa de don Florián. Cincuenta muñecas sin ojos se pudrían en las tinieblas. Recorrí el edificio en busca de algún vecino. Pasillos de silencio se apilaban debajo de escombros. «Esta finca está clausurada desde 1939, joven —me informó el ingeniero—. La bomba que mató a los ocupantes dañó la estructura sin reme-dio.» Tuvimos unas palabras. Creo que lo empujé escaleras abajo. Esta vez, el juez se despachó a gusto. Los antiguos compañeros me habían guardado la litera: «Total, siempre vuelves.» Hernán, el de la biblioteca, me encontró el recorte con la noticia del bombardeo. En la foto, los cuerpos están alineados en cajas de pino, desfigurados por la metralla pero reconocibles. Un sudario de sangre se esparce sobre los adoquines. Laura viste de blanco, las manos sobre el pecho abierto. Han pasado ya dos años, pero en la cárcel se vive o se muere de recuerdos. Los guardias de la prisión se creen muy listos, pero ella sabe burlar los controles. A medianoche, sus labios me despiertan. Me trae recuerdos de don Florián y los demás. «Me querrás siempre, ¿verdad?», pregunta mi Laura. Y yo le digo que sí.

dimecres, d’abril 23

UN SOMRIURE AMB SACARINA

I aquí em teniu a la paradeta. Un matí tranquil·let, prenent la fresca i venent algun que altre llibre: 15 amb 6 hores, tot un récord! D'acord, cal dir que la temàtica dels llibres no incitava massa a la compra. Llibres graciencs? Ja em direu!!! Més d'un s'ha confós i ens ha demanat per l'últim d'en Ruiz Zafón.... Ja m'hagués agradat a mi tenir-lo, almenys hagués estat entretinguda llegint. ;-)

I pel Pel que fa a la tarda... ejem... millor no parlar-ne... Només dir que: IT'S THE FINAL COUNTDOWN!!! Hi ha un moment en què el cos diu: PROU.

dimarts, d’abril 22

BON SANT JORDI!

Com que demà tindré un dia complicadet tot venent llibres de la Vila de Gràcia al Passeig de Sant Joan amb Pare Maria Claret, aprofito uns minuts que tinc lliures per desitjar-vos un molt bon Sant Jordi!

(Aps, i pels que esteu a Lleida, no oblideu comprar roses solidàries de la Parròquia de Sant Ignasi).

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep maria de Segarra.

diumenge, d’abril 20

QÜESTIÓ DE SABATES

Tinc els peus inflats. I és que ja diuen que per presumir s’ha de patir... He lluït 2 mesos unes precioses - tot i que també molt criticades - botes de taló amb uns llacets al darrere. Unes botes que se m’han rebelat aquesta última setmana per acribillat els meus dits. Total, que avui m’he hagut de conformar amb unes sosses sabatetes de bruixa (acabades en punta) a les que he intentat donar un toc de distinció deixant entreveure uns divertits mitjons a ratlles de colors. Un calçat i combinació que també han estat criticats! Grrrr. Quin mal gust té la gent, no?! Qui no voldria lluir unes sabates de llacets i unes de bruixeta? Tot pura enveja, ja us ho dic jo. I per fer-me repensar bé el meu gust indumentari... tarda de caminar amunt i avall per la diagonal. Doble grrrr. Quin mal de peus! ;-)

divendres, d’abril 18

PASSI I VEURÀ EL PISET

Quina presa de pèl més impressionant... Hi ha gent que s’ho curra per descol·locar-te i es diverteixen amb la desesperació d’uns quants davant l’actual i pèssima situació immobiliària. Avui he pogut constatar que no sóc pas l’única que vaig com a boja buscant pis de lloguer... i que és tan fàcil engatussar-me...

Havia quedat a les 11 amb el senyor d’una agència per tal de veure un pis a Concell de Cent. Les poques condicions de què havíem parlat m’havien semblat prou bones i hi anava il·lusionada. Potser aquell pis estava destinat a ser el nostre nou niu i abandonaríem, per fi, el Planeta Rocafort.

Ara bé, no era pas l’única a la cita. 15 persones més esperaven impacients el senyor de les claus, aquell que havia d’obrir la porta màgica del suposat palau d’ensomni.

Però quan ha fet acte de presència se’ns ha caigut la vena dels ulls i ens hem olorat que tot no seria tan bonic... El senyor ens ha dit que li peguéssim una bona ullada al piset però que no li preguntéssim res, que “per a més informació: truqueu l’agència”. Ajà, això és el que jo li’n dic bon servei!

No he pogut evitar el riure tonto en imaginar-me que estava fent cua per les escales de l’immoble igual que quan vas de ruta turística a veure la Pedrera. I de Pedrera res de res. M’he trobat amb una cutresa de caixa de sabates sense llum exterior i habitacions per a hobbits.

On estava la “càmera oculta”???

dimecres, d’abril 16

CARAMELS DE CAFÈ AMB LLET

Il•lusió
Somnis
Rialles
Confusió
Llàgrimes
Esperança
Banalitats
Desesperació
Confort
Eixordament
Confiança
Amor
Incertesa
Consternació
Batecs
Rialles
Somnis
Il•lusió

Una mà estesa
Un bri de brisa que sacseja el món
dolces esperances
es difuminen amb la pluja
ressorgeixen amb força gràcies al raig del sol

Ens projectem tu i jo
figures indefinides
lliscant sobre l’arc de Sant Martí
Mil colors, camins de vida
plegats assaborim caramels de cafè amb llet

dimarts, d’abril 15

A QUI PERTANYO?

Us deixo amb el fragment d'un bonic llibre que ha caigut en les meves mans en un gest d'amor i del que estic assaborint cada pàgina...
Gràcies per regalar-me'l.


La qüestió central és aquesta: “A qui pertanyo? A Déu o al món?” Moltes de les meves preocupacions de cada dia em fan pensar que pertanyo més al món que a Déu. La més insignificant crítica em fa enfadar, i un petit refús em deprimeix. Una petita lloança aixeca el meu esperit i un petit èxit m’omple d’emoció. Cal ben poca cosa per a elevar-me o per a enfonsar-me. Sovint sóc com una petita barca enmig de l’oceà, totalment a mercè de les ones.Tot el temps i les energies que poso a mantenir-me en un cert equilibri i a evitar de bolcar o d’anar a fons em demostren que la meva vida es redueix gairebé a una lluita per sobreviure: no una lluita santa, sinó una lluita plena d’ansietat, conseqüència de tenir ficada al cap la falsa idea que és el món qui em defineix. (...)

“Addicció” potser és la paraula que explica millor el sentiment de privació que tan fondament penetra la societat contemporània. Les nostres addiccions fan que ens aferrem a allò que el món proclama com les claus de la pròpia realització: acumulació de riquesa i de poder, aconseguir posició i admiració, menjar i beguda en abundància, gratificació sexual sense distingir entre cobejança i amor. Aquestes addiccions creen unes expectacions que no poden sinó deixar insatisfetes les nostres més fondes necessitats. Mentre vivim ficats en les il·lusions del món, les nostres addiccions ens condemnen a fútils recerques en “el país llunyà”, i ens deixen ben sols a afrontar una sèrie interminable de desil·lusions, però el nostre sentit del jo roman irrealitzat.Tots aquests dies de creixents addiccions hem anat errant molt lluny de la casa del Pare. La vida addiccionada pot ser ben designada com una vida viscuda en “un país llunyà”. És des d’aquí que el nostre crit d’alliberament s’alça.

El retorndel fill pròdig, Henri J.M. Nouwen.