dijous, de maig 29

EL TALENT

- Creo que tienes talento y ganas, Isabella. Más del que crees y menos del que esperas. Pero hay muchas personas que tienen talento y nunca llegan a nada. Ése es sólo el principio para hacer cualquier cosa en la vida. El talento natural es como la fuerza de un atleta. Se puede nacer con más o menos facultades, pero nadie llega a ser un atleta sencillamente porque ha nacido alto o fuerte o rápido. Lo que hace al atleta, o al artista, es el trabajo, el oficio y la técnica. La inteligencia con la que naces es simplemente munición. Para llegar a hacer algo con ella es necesario que transformes tu mente en una arma de precisión.

El juego del ángel, Carlos Ruiz Zafón


Dubtes. Dubtes. Dubtes... i potser també mandra. Així no arribaré enlloc. Argh.

divendres, de maig 23

PASSOS

uns quants passos i anar
dilatant impossibles
de crepuscle en crepuscle

Albert Balasch

dijous, de maig 22

RECORDS

Arribaven de nit
pels camins dels afores.

Trucaven a la porta
i, en obrir-los,
un vent sobtat en forma de cançó inundava la casa

- Deixa'ls passar - em deies - : són records.

I llavors s'apropaven,
com un animal dòcil que busca la carícia

Ara viuen dins nostre.
I cada cop són més.

Josep M. Nogueras

dilluns, de maig 19

ALWAYS BY YOUR SIDE



Cap de setmana intens, però genial... gràcies a tots!

EL CASTING

Culturas (La Vanguardia), miércoles 7 de mayo. Raúl Minchinela

LA PERVERSIÓN DE ÍTACA

Y usted... ¿qué sabe hacer? Si sabe ser gracioso, le colocamos en El rey de la comedia. Si sabe hacer fluir los jugos del deseo, lo suyo ese Supermodelo. si canta, Operación Triunfo; a menos que no tenga pasaporte español, que entonces les orientamos hacia Hijos de Babel. Si simplemente sabe hacérselas valaer por las bravas, definitivamente su lugar está en Gran Hermano. Para todo lo demás, le ponemos en un programa de talentos varios, como Tú sí que vales, o Tienes talento. Dispone de un tiempo limitado. Una vez transcurrido, su interés como material televisivo se autodestruirá... 

Eso es un casting. (...)

El casting moderno consiste en, además, arrancarle lágrimas al dueño de la tienda. No vale con abandonar sumisamente el intento: hay que rentabilizarlo convertido en emociones. 

En el casting actual es muy frecuente, casi obligatorio, interrogar a los candidatos acerca de elementos, fuera de su actuación, que les sacan la sensibilidad a flor de piel. Recordarle a familiares ingresados o recientemente muertos, o invitar a sus hijos a estar presentes en la prueba. E incluso obligarles a modificar su demostración: en el reciente Fama ¡A bailar!, en un giro que superaba la barrera del bochorno, el jurado invitó a una bailarina clásica a bailar con su perrito. La bailarina lo hizo, y con todo fue rechazada. Tomó el reto de forma íntegra y tomó el rechazo con una sobriedad ejemplar: su valor televisivo terminaba donde empezaba su entereza. (...)

(...) Los canales se han dado cuenta de que los telespectadores quieren el casting perpetuo. Es una situación perversa: el espectador sólo quiere ver los previos del programa, per sin programa no hay casting posible. (...)

El nuevo casting es la perversión de Ítaca. La lección clásica en la lectura de la Odisea es lo importante no es llegar, sino el camino. Pero es una lección que siempre hemos entendido desde la perspectiva del viajero. El nuevo casting plantea la frase desde el punto de vista del organizador de viajes. También el destino es menos importante que el proceso, pero el camino es una secuencia de trayectos breves y nunca fulgurantes. Cegados por la Ítaca de la fama, los Ulises caen, uno detrás del otro, y la suma de sus pasos es la odisea de la emoción. El espectador quiere sensaciones, y no desea sentirse culpable conociendo al protagonista. Frente a la cámara de un solo ojo, queremos desconocidos. También Ulises, frente al cíclope, dijo que era nadie.

dimecres, de maig 14

RASTRE BREU

he buscat en la nit al jaç la teva olor
i en quedava un rastre breu
vas marxar ahir prò
ahir sembla ara

una vida

Cucurella-Jorba, Meritxell


dimarts, de maig 13

EL MEU DISNEYLAND PARTICULAR

Ahir va tocar fer neteja de l’armari. Canviar la roba d’hivern per la d’estiu (que ja tocava!) i embossar tot allò que ja feia massa temps que acomulava pols per donar-ho a Càritas.

Defujo sempre que puc de les tasques domèstiques, però endreçar l’armari és una altra cosa. Implica tenir entre mans peces i peces de roba… i m’encanta! D’acord, ho admeto -tot i que no n’estigui del tot orgullosa- sóc d’aquelles persones per qui Disneyland porta nom de Portal de l’Àngel.

Em va encantar retrobar-me amb vestits de temporades passades, cada un amb la seva història. I és que, sentimentaloide com sóc, confereixo a tot objecte que passa per les meves mans un valor afegit que fa que, després, em costi un infern desfer-me’n. Tot porta l’empremta d’un dia especial i de les persones que l’acompanyaven.

No fa massa mesos vaig veure per la televisió un documental sobre dones bilionàries que es compraven un vestit diferent per a cada acte social al que acudien. I, un cop l’havien lluït, el guardaven a l’armari, com a peces de col·leccionista que són, amb una petita etiqueta amb la data i el nom de l’acte. Quan morin, passaran a ser peces de museu… Però es perdrà el més important, la memòria de la vetllada. Tot i que, ara que ho penso, amb els centenars de vestits que posseïen aquelles dones, amb prou feines deuen recordar res ara…

(Uix, quin post més cutre…, conferida l’etiqueta de “banalitat”!)

dilluns, de maig 12

NOVO ARTE

Si als quadres hi apareguessin personatges infantils, segurament els museus estarien plens de nens…


Seria una bona manera d’apropar l’art als infants, no?! ;-)

divendres, de maig 9

PER LLIGAR, DEMANA-HO ALS VELLS!

Donant-li voltes a per què coi he estudiat Comunicació Audiovisual, he troba aquest petit guió que vaig escriure l’any passat per l’assignatura “Taller de diàlegs”. Crec que dolent del tot no és, així que avui em mantinc amb l’autoestima mig-alta (per primer cop en 4 mesos!!!).

I això em fa pensar que m’encantaria tenir més temps per escriure… Però si la musa de la inspiració no em visita més sovint, malament! ;-)

Seqüència 1. Exterior/dia

En Jaume està parlant pel mòbil, assegut en un banc davant de l’FNAC. Al costat hi té un home vell (80 anys).

Jaume - Penja tu.

Veu femenina telèfon - No tu.

Jaume - No tu.

Veu femenina telèfon - Tu primer

Jaume - Vaaale.

En Jaume s’aparta el mòbil de l’orella per penjar.

Veu femenina tèlèfon - T’estimo.

El Jaume, ràpidament, es torna a apropa el mòbil.

Jaume - Jo també. Vinga, adéu.

Veu femenina telèfon - Digues-m’ho. Vull sentir-ho.

En Jaume aixeca la vista. El vell l’està mirant.

Jaume (fluixet) - T’estimo

Veu femenina telèfon (enfadada) - Et fa vergonya dir-ho?

Jaume - No. Ja t’ho he dit. He de penjar.

En Jaume penja.

Vell - Havies d’haver penjat a la primera

Jaume (ofès) - Ah, si? I vostè què sap?

Vell - He sentit la teva conversa. Els nois heu de ser més ferms. Portar els pantalons.

Jaume - Digues-li-ho a ella això.

Vell - Dones!

Jaume - Si, dones. Sempre s’acaben enfadant per idioteses.

Vell - Deixa-la. No et convé.

Jaume - Si clar, així de simple. És la millor amiga de la meva germana.

Vell - Noi. T’has fotut en un veritable merder. Ara t’hauràs de casar amb ella. Tenir els seus fills. Renunciar a la teva carrera. Als teus somnis. (pausa)

En Jaume fa una ganyota i es desbotona el primer botó de la camisa.

Vell - Et compadeixo. Jo també vaig caure en el mateix error. Però et puc ajudar.

Una noia jove amb un vestit molt cenyit passa pel seu davant. El vell s’aixeca d’una revolada.

Vell - Bones. Ens coneixem?

Noia - Ehh? No.

Vell (senyalant en Jaume) - I a ell, el coneixes?

Noia (mirant en Jaume) - Tampoc.

Vell - Doncs ara si. Noi (mirant en Jaume) et presento la noia. Noia et presento al noi. Vinga, ja està.

Noia (confosa) - Ja està què?

Jaume - Eh... no el conec de res. (mirant el vell) Deixi-la.

En Jaume agafa la noia pel braç en senyal protector.

Jaume - Ho sento. Anem.

En Jaume i la noia se’n van. En Jaume es gira i li pica l’ullet al vell. El vell li retorna la mirada i somriu.

Vell - Aix, la joventut!

dimecres, de maig 7

NOU, TOT NOU

Nova feina. Nova oficina. Nous companys. Nou ambient. Noves tasques. Nou, tot nou.

L’editorial em pica l’ullet però li tinc por. No ho puc evitar. Estaré a l’altura? Serà aquesta la meva vocació? És aquest el terreny en què vull moure’m en els pròxims 40 anys? Sé que sóc jove, que aquestes preguntes se’m contestaran amb el temps i que he de concentrar-me en viure el moment. El present, maleït present que no gaudeixo perquè penso massa en el futur, i me’l miro amb nostàlgia idealitzat quan aquest es converteix en passat. Està clar que he de canviar la manera d’enfocar la vida. La gran pregunta és COM. COM.

Mentrestant, continuo vivint amb por perquè amb 23 anys vull tenir la vida solucionada.

D’acord, ja m’ho dic jo: peco d’il·lusa i tonta. Aix.

divendres, de maig 2

ALGO MEJOR ESTÁ POR VENIR

Había una mujer que había sido diagnosticada con una enfermedad incurable y a la que le habían dado sólo tres meses de vida. Así que empezó a poner sus cosas “en orden”. Contactó a su sacerdote y lo citó en su casa para discutir algunos aspectos de su última voluntad. Le dijo qué canciones quería que se cantaran en su funeral, qué lecturas hacer y con qué traje deseaba ser enterrada.
La mujer también solicitó ser enterrada con su Biblia favorita. Todo estaba en orden y el sacerdote se estaba preparando para irse cuando la mujer recordó algo muy importante para ella. - Hay algo más, dijo ella exaltada. - ¿Qué es?, preguntó el sacerdote. - Esto es muy importante, continuó la mujer. Quiero ser enterrada con un tenedor en mi mano derecha.
El sacerdote quedó impávido mirando a la mujer, sin saber exactamente qué decir. - ¿Eso lo sorprende o no? preguntó la mujer - Bueno, para ser honesto, estoy intrigado con la solicitud, dijo el sacerdote. La mujer explicó: - En todos los años que he asistido a eventos sociales y cenas de compromiso, siempre recuerdo que cuando se retiraban los platos del platillo principal, alguien inevitablemente se agachaba y decía, “Quédate con tu tenedor”. Era mi parte favorita porque sabía que algo mejor estaba por venir… como pastel de chocolate o pastel de manzana.
Algo maravilloso y sustancioso! Así que quiero que la gente me vea dentro de mi ataúd con un tenedor en mi mano y quiero que se pregunten: “¿Qué onda con el tenedor?” Después quiero que usted les diga: “Se quedó con su tenedor porque lo mejor está por venir."

Los ojos del sacerdote se llenaron de lágrimas de alegría mientras abrazaba a la mujer despidiéndose. El sabía que esta sería una de las últimas veces que la vería antes de su muerte. Pero también sabía que la mujer tenía un mejor concepto de la esperanza cristiana que él mismo.