EL TEMPORAL DE VENT

I et mors de por al matí perquè hi ha un monstre que sacceja el món. Sents com gruny i fueteja objectes de l’exterior. Desitges que tot sigui un malson però el que mostra la finestra no menteix. Els arbres tremolen i, conseqüentment, tu també. Et poses al llit, manta sobre el cap. El cor et batega ràpid. Decideixes marxar a Lleida al migdia. Però no ets conscient que el monstre està atacant més fort i et farà la vida impossible. El tren no surt. T’avisen que hi ha problemes a la via, la línia elèctrica i objectes sobre la via. No t’asseguren l’estona que poden trigar a arreglar-ho tot.

Et distreus mirant el teu voltant per amenitzar l’espera. Enganxes a un noi fent gargots intentant dibuixar els passatgers desesperats. Veus monges, capellans i, fins i tot, un senyor budista amb un elegant vestit de butà i grana. La situació t’és còmica, podria ser aquesta una reunió secreta, una convenció pluri-religiosa a la que tu, sense saber-ho, has estat invitada. Somrient, tornes a fixar la vista al noi dels gargots i te n’adones que aixeca la mirada massa sovint vers tu. T’està dibuixant i somrius encara més. Surrealisme al quadrat. L’espera cada cop es fa més pesada.

T’aixeques per demanar informació. Però pel camí intentes passar inadvertida pel costat del noi dels gargots. Vols veure el teu retrat. Constates que has quedat força afavorida i et dirigeixes al senyor d’informació de Renfe amb energia i un somriure d’orella a orella. El senyor et comenta que l’espera va per llarg i que és possible demanar que et tornin l’import dels bitllets. Truques a la mare i li comentes que aquest cap de setmana tampoc no podràs visitar-la.

T’afegeixes a la immensa cua formada davant la guixeta d’atenció al client. Estàs cabrejada però, al cap i a la fi, tothom està igualment desesperat. El temps sembla no passar. Una periodista de RAC1 es presenta a la cua per entrevistar als passatgers. Curiosament se’t dirigeix a tu i comentes la situació. No pots sinó sentir una certa enveja per la noia que va amb el micro, haguessis pogut ben bé ser tu. Recordes quan erets universitària i sorties a la Rambla amb el minidisc a entrevistar. Recordes...

Mentrestant, una senyora francesa indignada s’està discutint amb el senyor que controla la cua d’atenció al client. Li explica que ha arribat de França aquest matí per recollir el seu fill de 2 anys de casa del seu ex-marit. S’ha hagut de pagar la meitat del trajecte en taxi perquè el tren la deixat a mig camí. Arribada a Barcelona, ara no pot tornar al seu país. El senyor li explica que, segurament, la situació no s’arreglarà fins l’endemà. Ella no para d’assenyalar el seu nen i preguntar: “¿y dónde vamos a dormir?”. El senyor li diu que a l’estació de Sants tenen butaques còmodes. Barrut. La dona no es dóna per vençuda i exigeix parlar amb un superior. Està amb el seu dret de reclamar un hotel, suposo. La deixo allà, el temps ha passat i a tu ja t’han atès. Tens ganes d’oferir-li allotjamanet. “Jo tinc un piset, si vol”. Però no ho fas. Una àvia russa que no parla ni una paraula de castella o anglès acaba d’arribar, si pot ser encara més indignada. Te n’adones que no pots acollir a tots els que la Renfe deixa penjats. Els deixes allà, amb les seves històries.

UNA DE DUBTES

M’arriben noves ofertes de feina i, un dia més, se’m qüestiona i em qüestiono si el que faig és coherent o cometo un greu error. Llavors dubto. Dubte etern sobre com encarrilar el futur. Sospesar prioritats de vida i viure en pròpia pell l’injust desprestigi social. Gran és la tasca de l’educador, escassa la meva aportació. Lluito per millorar, ans avui sento la guerra perduda.

24 hiverns

Avui els àngels novament han jugat a guerra de coixins

i les plomes s’han desprès del cel per acariciar la terra.

A Ponent avui llisquen sobre neu com fa 24 hiverns,

quan una petita Sara, vermelleta i arrugada,

va estarrufar el nas per primer cop gemegant de fred.

Potser els àngels també estan de celebració.

DOLÇOS RECORDS

Un Nadal memorable.

La il·lusió persisteix malgrat el pas dels anys.
Records múltiples que ha enquadrat la meva malograda càmera.
Capturats i desats en la daurada capsa de la felicitat,
un dia ens tornaran a dibuixar rialles.
Res millor que estimar i sentir-se estimat!

(i ja em veieu a mi fent cagar el tió per vintenèssima vegada...
i és que no ens podem perdre ni una tradició catalana!)