ES DEIA NEREA

Només tenia 24 anys i tota la vida per davant. Es deia Nerea. Va estudiar Comunicació Audiovisual amb mi i, ahir, va perdre la vida en un accident de moto. Una de les seves amigues, amb qui jo no havia parlat des de feia dos anys, em va trucar destrossada. Vaig emmudir, commocionada, a l’acte. Què dir en una situació similar, sobretot sabent que ni la Nerea ni el seu entorn creien en l’esperança d’un més enllà. Avorrien a Déu i tot el que tingués a veure amb ell. Així doncs, per ells, tot acaba aquí. Impotència, llàgrimes i crits de desesperació.

He pregat per ella múltiples vegades. Espero que Déu l’aculli amb els braços oberts i consoli aquells que l’han estimada. I, per què no, també m’ajudi a mi a creure i confiar més en ell. I és que no entenc encara per què ha hagut d’endur-se la jove i dinàmica Nerea... Comprendré mai la mort?

PERFECTE

Perfecte. Tot ell. Suau cabell. Menuda careta vermellona. Petites mans amb petites ungles. S’amaga sota la manteta que el cobreix i de totes les dolces mirades encuriosides. No plora. Respira la fragància de la vida. Desconeix que ha nascut afortunat.

Qui pugués tenir un nenuco similar i embolcallar-lo de petons i pessigolles.