(No fa massa vaig prometre que penjaria aquest petit relat que vaig escriure i que tenia oblidat en un document d'ordinador. Voilá.)Les faldilles estaven allà mateix, damunt la cadira. Negres i amb un discret estampat de flors blanques, li suplicaven que se les emprovés. Ja portava 5 minuts mirant-se-les, en el més profund dels silencis i quiet com una estàtua.
En Carles era un home formal i ben estant, de 55 anys, feliçment casat i amb un fill a la universitat. El seu cercle d’amistats era força reduït. Mai havia estat algú popular, preferia passar-se llargues hores llegint abans que sortir un dissabte a la nit per anar al cine o jugar a bridge. La seva dona era igualment aigualida i, amb el temps, els dos havien entrat en una rutina estrictament casolana i monòtona. Es despertaven a les vuit. Esmorzaven a dos quarts de nou. Anaven a la feina. En retornaven a les vuit. Sopaven una hora més tard, mirant el telenotícies. I, a les deu, feien plegats els passatemps del diari. Intentaven que res ni ningú els molestés. Especialment en aquella última hora del dia, quan arribaven a desconnectar el telèfon com si la seva llar es tractés d’un santuari.
En Carles, doncs, mai havia fet una bogeria en tota la vida. Odiava la gent estrafalaria, les sorpreses d’aniversari, les pel•lícules còmiques i romàntiques, la sogra, el fotomuntatge que li havien regalat per les bodes de plata i que estava penjat al rebedor i, sobretot, els nens. Aquelles criatures imprevisibles, que no sabia com havia pogut aguantar durant tant de temps! Sí, en Carles tenia molt clar què era el que li agradava i el que li desagradava. Però les faldilles no entraven dintre de cap de les dues categories. Així doncs, necessitava pensar. Pensar a fons.
Què passaria si s’emprovava aquella peça de roba? La seva dona havia sortit a la perruqueria i tardaria una bona estona a tornar. Estava sol i avorrit, com cada dissabte, és cert. Però la roba sempre estava a l’armari ben guardada i mai no havia pogut tenir una temptació similar. En aquells moments, solia agafar el diari i llegir-lo a la còmoda butaca de menjador fins les dotze. Però ara no li apeteixia llegir, la maleïda faldilla el perseguia. No podia treure-se-la del cap.
“Què pasaria si se l’emprovava?”. Ningú tenia per què assabentar-se’n. Necessitava satisfer aquella experiència inherent en tot ésser masculí. Ell encara no l’havia tingut. Un carnaval havia estat a punt de disfressar-se de Marilyn però, al final, va posar seny i no ho va fer. Sabia que, després d’emprovar-se la faldilla, se n’oblidaria aviat i no tindria remordiments. Fins i tot podria confessar-se. Sí, el capellà li perdonaria l’entremaliadura, faria penitència un parell de dies, i tot tornaria a ser com abans.
Aquest últim pensament el va fer decidir. Delicadament, doncs, va agafar la peça de roba entre les seves mans - què suau era - se la va apropar a la galta i va runrunejar de plaer. Quina preciositat! Poc a poc, es va treure els pantalons. Va obrir la cremallera de la faldilla i la va fer lliscar dels peus fins a la cintura. Li anava sorprenentment bé. Estava fet per dur aquella faldilla. Però, de totes maneres, no estava del tot satisfet. Hi trobava a faltar alguna cosa. La faldilla de petites flors blanques no podia lluir sense l’escotada blusa blanca i el collaret de perles.
En Carles va obrir la calaixera i va buscar el que necessitava. Quan, finalment, va decidir plantar-se davant del mirall va quedar encisat per la seva imatge. Estava esplèndid! Tenia una cadera arrodonida i un cul sortit que la faldilla ressaltava i feia lluir amb elegància. Tenia una mica de panxa, és cert, però en Carles estava convençut que la seva dona encara en feia més, així que no li va donar més voltes a l’assumpte. Però... potser hagués necessitat una mica de pit perquè la blusa li escaiés a la perfecció? Això el turmentava.
De sobte, va tenir un pensament. Un pensament arrauxat. Per què no podia tenir pit si era mèdicament possible? Ho havia llegit en el “Lecturas”, la revista de premsa rosa de la seva dona. Allò tenia un nom: corporación dermoestètica. Sí, posats a ser atrevits per un dia, per què no trucava per informar-se’n? Només informar-se’n...
Tres mesos més tard en Carles ja no era en Carles sinó la Carla. *
* D’acord, em direu que aquesta història no és gens original, que està molt vista... Però tota la vida m'he preguntat d'on ve aquest afany dels éssers humans per canviar la pròpia identitat mitjançant "disfresses". Per què, per exemple, els hi agrada tant als homes vestir-se de dona? I què horrorós deu ser sentir-se descontent amb el sexe del propi cos!
