dimecres, d’abril 23

UN SOMRIURE AMB SACARINA

I aquí em teniu a la paradeta. Un matí tranquil·let, prenent la fresca i venent algun que altre llibre: 15 amb 6 hores, tot un récord! D'acord, cal dir que la temàtica dels llibres no incitava massa a la compra. Llibres graciencs? Ja em direu!!! Més d'un s'ha confós i ens ha demanat per l'últim d'en Ruiz Zafón.... Ja m'hagués agradat a mi tenir-lo, almenys hagués estat entretinguda llegint. ;-)

I pel Pel que fa a la tarda... ejem... millor no parlar-ne... Només dir que: IT'S THE FINAL COUNTDOWN!!! Hi ha un moment en què el cos diu: PROU.

dimarts, d’abril 22

BON SANT JORDI!

Com que demà tindré un dia complicadet tot venent llibres de la Vila de Gràcia al Passeig de Sant Joan amb Pare Maria Claret, aprofito uns minuts que tinc lliures per desitjar-vos un molt bon Sant Jordi!

(Aps, i pels que esteu a Lleida, no oblideu comprar roses solidàries de la Parròquia de Sant Ignasi).

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep maria de Segarra.

diumenge, d’abril 20

QÜESTIÓ DE SABATES

Tinc els peus inflats. I és que ja diuen que per presumir s’ha de patir... He lluït 2 mesos unes precioses - tot i que també molt criticades - botes de taló amb uns llacets al darrere. Unes botes que se m’han rebelat aquesta última setmana per acribillat els meus dits. Total, que avui m’he hagut de conformar amb unes sosses sabatetes de bruixa (acabades en punta) a les que he intentat donar un toc de distinció deixant entreveure uns divertits mitjons a ratlles de colors. Un calçat i combinació que també han estat criticats! Grrrr. Quin mal gust té la gent, no?! Qui no voldria lluir unes sabates de llacets i unes de bruixeta? Tot pura enveja, ja us ho dic jo. I per fer-me repensar bé el meu gust indumentari... tarda de caminar amunt i avall per la diagonal. Doble grrrr. Quin mal de peus! ;-)

divendres, d’abril 18

PASSI I VEURÀ EL PISET

Quina presa de pèl més impressionant... Hi ha gent que s’ho curra per descol·locar-te i es diverteixen amb la desesperació d’uns quants davant l’actual i pèssima situació immobiliària. Avui he pogut constatar que no sóc pas l’única que vaig com a boja buscant pis de lloguer... i que és tan fàcil engatussar-me...

Havia quedat a les 11 amb el senyor d’una agència per tal de veure un pis a Concell de Cent. Les poques condicions de què havíem parlat m’havien semblat prou bones i hi anava il·lusionada. Potser aquell pis estava destinat a ser el nostre nou niu i abandonaríem, per fi, el Planeta Rocafort.

Ara bé, no era pas l’única a la cita. 15 persones més esperaven impacients el senyor de les claus, aquell que havia d’obrir la porta màgica del suposat palau d’ensomni.

Però quan ha fet acte de presència se’ns ha caigut la vena dels ulls i ens hem olorat que tot no seria tan bonic... El senyor ens ha dit que li peguéssim una bona ullada al piset però que no li preguntéssim res, que “per a més informació: truqueu l’agència”. Ajà, això és el que jo li’n dic bon servei!

No he pogut evitar el riure tonto en imaginar-me que estava fent cua per les escales de l’immoble igual que quan vas de ruta turística a veure la Pedrera. I de Pedrera res de res. M’he trobat amb una cutresa de caixa de sabates sense llum exterior i habitacions per a hobbits.

On estava la “càmera oculta”???

dimecres, d’abril 16

CARAMELS DE CAFÈ AMB LLET

Il•lusió
Somnis
Rialles
Confusió
Llàgrimes
Esperança
Banalitats
Desesperació
Confort
Eixordament
Confiança
Amor
Incertesa
Consternació
Batecs
Rialles
Somnis
Il•lusió

Una mà estesa
Un bri de brisa que sacseja el món
dolces esperances
es difuminen amb la pluja
ressorgeixen amb força gràcies al raig del sol

Ens projectem tu i jo
figures indefinides
lliscant sobre l’arc de Sant Martí
Mil colors, camins de vida
plegats assaborim caramels de cafè amb llet

dimarts, d’abril 15

A QUI PERTANYO?

Us deixo amb el fragment d'un bonic llibre que ha caigut en les meves mans en un gest d'amor i del que estic assaborint cada pàgina...
Gràcies per regalar-me'l.


La qüestió central és aquesta: “A qui pertanyo? A Déu o al món?” Moltes de les meves preocupacions de cada dia em fan pensar que pertanyo més al món que a Déu. La més insignificant crítica em fa enfadar, i un petit refús em deprimeix. Una petita lloança aixeca el meu esperit i un petit èxit m’omple d’emoció. Cal ben poca cosa per a elevar-me o per a enfonsar-me. Sovint sóc com una petita barca enmig de l’oceà, totalment a mercè de les ones.Tot el temps i les energies que poso a mantenir-me en un cert equilibri i a evitar de bolcar o d’anar a fons em demostren que la meva vida es redueix gairebé a una lluita per sobreviure: no una lluita santa, sinó una lluita plena d’ansietat, conseqüència de tenir ficada al cap la falsa idea que és el món qui em defineix. (...)

“Addicció” potser és la paraula que explica millor el sentiment de privació que tan fondament penetra la societat contemporània. Les nostres addiccions fan que ens aferrem a allò que el món proclama com les claus de la pròpia realització: acumulació de riquesa i de poder, aconseguir posició i admiració, menjar i beguda en abundància, gratificació sexual sense distingir entre cobejança i amor. Aquestes addiccions creen unes expectacions que no poden sinó deixar insatisfetes les nostres més fondes necessitats. Mentre vivim ficats en les il·lusions del món, les nostres addiccions ens condemnen a fútils recerques en “el país llunyà”, i ens deixen ben sols a afrontar una sèrie interminable de desil·lusions, però el nostre sentit del jo roman irrealitzat.Tots aquests dies de creixents addiccions hem anat errant molt lluny de la casa del Pare. La vida addiccionada pot ser ben designada com una vida viscuda en “un país llunyà”. És des d’aquí que el nostre crit d’alliberament s’alça.

El retorndel fill pròdig, Henri J.M. Nouwen.

dilluns, d’abril 14

ESCAPE

Escape. Escape. Escape. Escape.
Merda, el programa se m’ha bloquejat.
Com es tira endarrere?
Escape?!
No respon.
Que no respon, dic!
M’estic fotent dels nervis.
Inspira. Expira. Pensa. Argh.
Desconec el carreró, però sé que té sortida.
Ho sé.
Més d'un s'ha trobat en la mateixa situació i se n'ha sortit, no? Doncs jo també podré.
Buff, a fer el cor fort. Vinga, prova-ho, un cop més.
Escape. Escape.
Torna-hi.
Estic cansada.
Torna-hi, he dit.
No puc.
Perdona?! Et dones per vençuda?
No. No. D'acord. Ja hi torno.
Escape. Escape. Escape. Escape. Escape.
Prem fort.
Foooooooooort.
Ah, no. No em venceràs, fill de...
Eps, pensaments positius. Què en treus d'enrabiar-te?
D'acord. D'acord. A mirar endavant.
Escape.
ESCAAAAAAAAAAAPE.

dissabte, d’abril 12

EL LLUMÍ TARAT


Em trobo en una petita i minúscula caixa de llumins. Jo encara sóc més petita i minúscula que un llumí normal. Sóc el llumí tarat. Sacsegen la caixa fort i ben fort. En surto marejada, però no em moc de lloc. Intenten encendre’m. Al principi no se’n surten. Al principi... ja que poc a poc el llumí tarat va cedint...

Espero que la sacsejada em porti a volar cap a una altra caixa. Més gran, més agradable. Amb uns llumins que m’ajudin a superar les meves mancances i a potenciar les meves qualitats.

De moment resto marejada.

EL PETIT PRÍNCEP


Entonces apareció el zorro:
-¡Buenos días! -dijo el zorro.
-¡Buenos días! -respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vio nada.
-Estoy aquí, bajo el manzano -dijo la voz.
-¿Quién eres tú? -preguntó el principito-. ¡Qué bonito eres!
-Soy un zorro -dijo el zorro.
-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-, ¡estoy tan triste!
-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-, no estoy domesticado.
-¡Ah, perdón! -dijo el principito.
Pero después de una breve reflexión, añadió:
-¿Qué significa "domesticar"?
-Tú no eres de aquí -dijo el zorro- ¿qué buscas?
-Busco a los hombres -le respondió el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?
-Los hombres -dijo el zorro- tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?
-No -dijo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"? -volvió a preguntar el principito.
-Es una cosa ya olvidada -dijo el zorro-, significa "crear lazos... "
-¿Crear lazos?
-Efectivamente, verás -dijo el zorro-. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos. Y no te necesito. Tampoco tú tienes necesidad de mí. No soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...
-Comienzo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...
-Es posible -concedió el zorro-, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.
-¡Oh, no es en la Tierra! -exclamó el principito.
El zorro pareció intrigado:
-¿En otro planeta?
-Sí.
-¿Hay cazadores en ese planeta?
-No.
-¡Qué interesante! ¿Y gallinas?
-No.
-Nada es perfecto -suspiró el zorro.
Y después volviendo a su idea:
-Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sol. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.
El zorro se calló y miró un buen rato al principito:
-Por favor... domestícame -le dijo.
-Bien quisiera -le respondió el principito- pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.
-Sólo se conocen bien las cosas que se domestican -dijo el zorro-. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, los hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!
-¿Qué debo hacer? -preguntó el principito.
-Debes tener mucha paciencia -respondió el zorro-. Te sentarás al principio un poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malos entendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...
El principito volvió al día siguiente.
-Hubiera sido mejor -dijo el zorro- que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejemplo, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la felicidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunca sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.
-¿Qué es un rito? -inquirió el principito.
-Es también algo demasiado olvidado -dijo el zorro-. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.
De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando el día de la partida:
-¡Ah! -dijo el zorro-, lloraré.
-Tuya es la culpa -le dijo el principito-, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...
-Ciertamente -dijo el zorro.
- ¿Y vas a llorar? -dijo el principito. -¡Seguro!
-No ganas nada.
-Gano -dijo el zorro- he ganado a causa del color del trigo.
Y luego añadió:
-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.
El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:
-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.
Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:
-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mi rosa es igual que cualquiera de ustedes.
Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.
Y volvió con el zorro.
-Adiós -le dijo. -Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple: Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.
-Lo esencial es invisible para los ojos... -repitió el principito para acordarse. -Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella. -Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo. -Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...
-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo.

(Antoine de Saint-Exupéry)

divendres, d’abril 11

Careta Tort i Dret

I aquí la careta del millor espectacle de titelles mai creat: els genials TORT i DRET!