Arghhhhh... Nerviosa. Histèrica. Frenètica. Maleïts dies de búsqueda de pis. Sort que ja s’han acabat i que sembla que finalment no haurem de dormir sota el pont.
Barcelona està a uns preus impossibles! Independitzar-se?! Però surt al diccionari aquesta paraula?! Que algú me la defineixi, sisplau! Començo a pensar que és "l'estat de no dependència (almenys aparent) dels pares, però sí del capitalisme, dels bancs i de les immobiliàries". Grrrr.
N'hi ha que se senten sols, molt sols, que necessiten abraçar i ser abraçats per un gosset i un cor de peluix!
PS: Si Kubrick hagués vist aquesta estampa potser s'hagués inspirat per escriure un original guió anomenat: "L'abraçada perfecta" i no ens hagués martiritzat amb "El atraco perfecto". ;-) Garreta, el pròxim cop "Mi chica"!!!
Una novel·la tendra i commovedora, una petita meravella que us invito a descobrir...
Bruno había leído suficientes libros de aventuras para saber que uno nunca podía estar seguro de qué iba a encontrar. La mayoría de las veces los exploradores tropezaban con algo interesante que sencillamente estaba allí, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran (por ejemplo, América). Otras veces descubrían algo que seguramente era mejor dejar en paz (como un ratón muerto en el fondo de un armario).
El niño pertenecía a la primera categoría. Estaba allí sentado, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran.
Bruno aminoró el paso cuando vio al niño que antes era una figura que antes era un borrón que antes era una manchita que antes era un punto. Aunque los separaba una alambrada, él sabía que debía tener mucho cuidado con los desconocidos y que siempre era mejor abordarlos con cautela. Así que siguió analizando; poco después se encontraban uno frente al otro.
-Hola – dijo Bruno.
-Hola – contestó el niño.
Era más bajo que Bruno y estaba sentado en el suelo con expresión de tristeza y desamparo. Llevaba el mismo pijama de rayas que vestían todos al otro lado de la alambrada, así como la gorra de tela. No calzaba zapatos ni calcetines y tenía los pies muy sucios. En el brazo llevaba un brazalete con una estrella.
Una monitora més de l'esplai ens abandona per descobrir Europa. Tristament, Lleida comença a quedar-se petita per a tothom... i Barcelona també. I és que fa no massa despedíem el Martos que se n'ha anat a estudiar a Lyon i ahir va ser la Blanca, que aquest matí ha aterrat a Brussel·les per treballar a l'imperi de la Coca-Cola. Molta sort als dos!
Per cert, Blanca, ja han entès els belgues l'acudit de l'Oriol? "¿Los niños de Bélgica van a coles-de-bruselas?"
Em sento sola tot i estar acompanyada, incompresa i no comprenc el per què. Temo la caducitat del que m'envolta i estimo, temo equivocar-me i decebre. Sobretot decebre. Sóc jo mateixa o una altra la que aquests dies es mou tan maldestre?
I què fàcil és estafar i ser estafat... S’ha d’anar amb peus de plom aquests dies. Desconfieu dels fabulosos lloguers, sobretot.
800 € per un pis de 3 habitacions, moblat, al carrer Nàpols? Al igual! “Pareja que se encuentra ahora en Argentina y a los que les urge alquilar bonito piso en Barcelona, pide sólo un anticipo de 150 € como paga y señal hasta que lleguen de su viaje y puedan entregar las llaves.”El missatge l’enviaven a tots aquells que, interessats per la súper oferta, s’afanyaven a escriure un mail a la parella d’estafadors demanant reserva. Sort que l’únic que he perdut jo ha estat la il·lusió per esmentada ganga, ja que no vaig arribar a pagar res.
En fi... a continuar buscant més pisos. Setembre està aquí mateix i encara no tinc lloc on allotjar-me! Algú sap d'algun pis bé de preu?
Devorada per la calor i amb la teulada caient-me a sobre, sortir de compres semblava la única sortida a una tarda miserable. Provar-me diversos models de tardor m’ha aixecat els ànims i sortir de la botiga amb la mateixa quantitat de diners a la targeta de crèdit encara més... Es pot mantenir l'esperit consumista a ratlla i no per això deixar de somniar!
Porto sis anys donant classes particulars d’anglès als mateixos nens, uns cracks que de repàs no necessiten res. La seva mare em va contractar perquè els nens deixessin de mirar la televisió tot el dia i fessin alguna activitat de profit a l’estiu i, des de llavors, la meva presència ha estat constant en la seva casa. Massa no em cal preparar les classes, a dir veritat, els nens ho absorbeixen tot com a esponges i només cal donar-los un llibre i esperar que els sorgeixi alguna qüestió. Ells van fent i passant pàgines a una velocitat vertiginosa.
Han avançat molt des que ens vam conèixer per primer cop, de només saber els colors a parlar anglès amb fluïdesa, però sovint em pregunto si no haguessin pogut aprendre igual sense mi. En el fons, no he estat més que un mer suport del seu auto-aprenentatge.
Però fa poc m’he trobat amb una situació oposada. He començat classes de repàs a un altre nen. Aquest té un any més que els anteriors i el pobre no sap ni què vol dir “yellow”. Amb una base nefasta de vocabulari i gramàtica, l’any que ve començarà primer de batxillerat. Aquest nen necessita de tots els meus consells com a professora, de tota la meva atenció, de tots els meus recursos, i estic desbordada, sentint-me incapaç d’embotir en el pobre cap del nen 8 cursos d’anglès retardats. Cada dia avancem una mica, però m’és impossible no comparar els meus alumnes i pensar en com d’injust és el món. Com és possible que hi hagi aquestes diferències abismals pel que fa a l’aprenentatge dels individus?
Com a professora aquests casos són tot un repte, evidentment, però em deixen trasbalsada i plena de dubtes per afrontar el meu primer curs com a profe d'una escola... Com ensenyaré a una classe de 30 crios amb 30 nivells diferents, on no només estarà en joc la intel·ligència sinó també l’actitud? Podré ensenyar-los algo?
There's a song that's inside of my soul. It's the one that I've tried to write over and over again I'm awake in the infinite cold. But you sing to me over and over and over again.
So, I lay my head back down. And I lift my hands and pray To be only yours, I pray, to be only yours I know now you're my only hope.
Sing to me the song of the stars. Of your galaxy dancing and laughing and laughing again. When it feels like my dreams are so far Sing to me of the plans that you have for me over again.
So I lay my head back down. And I lift my hands and pray To be only yours, I pray, to be only yours I know now, you're my only hope.
I give you my destiny. I'm giving you all of me. I want your symphony, singing in all that I am At the top of my lungs, I'm giving it back.
So I lay my head back down. And I lift my hands and pray To be only yours, I pray, to be only yours I pray, to be only yours I know now you're my only hope.