L'ABRAÇADA PERFECTA

N'hi ha que se senten sols, molt sols,
que necessiten abraçar i ser abraçats
per un gosset i un cor de peluix!

PS: Si Kubrick hagués vist aquesta estampa potser s'hagués inspirat per escriure un original guió anomenat: "L'abraçada perfecta" i no ens hagués martiritzat amb "El atraco perfecto". ;-) Garreta, el pròxim cop "Mi chica"!!!

BLOC DELS JOVES DE LA PARROX

Una parròquia tant activa i amb tants joves com la de Sant Ignasi de Lleida necessita coordinació. Dissabte vam reunir-nos per parlar-ne. Uns estem a l'esplai, altres a jovenívols (esplai per a 3r i 4t d'ESO), altres a catequesi, altres a confirmació, altres a post-confirmació, altres a grups de revisió de vida, altres només van a missa... I, tanta dispersió d'activitats, fa que amb alguns només ens veguem les cares més que dos cops a l'any!!! Volem establir més vincles entre nosaltres: organitzar excursions, recessos, cinefòrums, sopars... Volem sentir-nos més comunitat. I per això hem creat una comissió de joves amb representació de tots els sectors. Un bon primer pas que esperem que doni fruits molt aviat.

Aps, i un altre pas complementari ha estat crear un bloc on poder seguir algunes de les activitats que duem a terme... També hem d'estar connectats al món, no?! Tot i que no ser si li pot interessar a algú el que fem o deixem de fer un grup d'amics. Molt teològics i filosòfics no som, ja us ho dic arra... En fi. Sigui com sigui, si el voleu visitar sereu més que benvinguts.

AIGUAMARINA

Dissabte excursió de l’esplai. Nens emocionats. Visible alegria que s’escola pels porus de la pell. Tot energia i vitalitat. Nens fent fotos. Nens jugant. Nens cantant. Però també nens rebels que et recorden que la vida de l’educador no és tasca gens fàcil.

Pel camí trobem una bella cala. El sol l’acaricia i no ens podem estar d’ajeure’ns-hi i deixar-nos endur per les ones del llac i el màgic alè de la naturalesa. Pur elixir. Tancar els ulls i sentir rialles. També alguna espontània abraçada. Respirar i creure’t, per uns instants, dins un somni on tot és bella innocència i amor....

I llavors em ve en ment el deliciós poema de Josep Maria de Sagarra: Aiguamarina.

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Mer somni? Crec en els somnis. Em sé en un. Crec en la màgia del món. Crec.

PAGINA WEB PARROX

Un Projecte de Fi de Carrera porta molts mals de cap. Fa poc vaig entregar el meu i ara és el torn del Xavi, futur enginyer informàtic. Un ho passa malament en aquesta època, l'angoixa i la pressió s'apoderen de la pròpia persona i es fa difícil respirar. Creus que el sostre et caurà al damunt i que, en el fons, desaparèixer del mapa no és tan mala idea. Perquè els entrabancs són infinits, com també ho són els disgustos. Però... val la pena i tot té la seva recompensa! TOT!!!

Dissabte al matí vam anar a la facultat d'informàtica per ajudar el Xavi i servir-li de conillets d'índies pel seu projecte. Jejeje. En definitiva, per passar el "test d'usuari" d'una genial pàgina web que ha creat per a la parròquia de Sant Ignasi. La nostra súper parrox de la qual en som orgullosos monitors d'esplai!!!

El resultat és genial. Simplement fantàstic. Gràcies, Xavi, pel temps dedicat a aquest projecte que de ben segur serà d'immensa utilitat. L'església cal posar-se al dia amb les noves tecnologies i el jovent hi hem d'aportar el nostre gra d'arena, no?! ;-) El Xavi hi ha aportat una muntanya. Ànims i endavant.

(a la foto fent el test d'usuari. gravada per la webcam)

ORIOL

Avui m’he trobat a l’Oriol al costat de la caseta de la ONCE. Curiós com, tot i no viure a prop, sempre acabem coincidint al mateix lloc. És el destí? Bromejo i li dic que, tot i no voler-ho reconèixer, ell m’espera a la cantonada cada dia amb les bosses de la compra.

El cas és que m’ha fet una il·lusió especial veure’l i que m’expliqués què n’era de la seva vida. Des que varem tornar de colònies a finals de juliol que no m’he passat per Lleida i, és clar, encara m’he de posar al dia del avanços dels meus amics de ponent. O en el cas de l’Oriol potser hauria de dir èxits?! ;-)

I és que el Bruce de l’esplai és, sense cap mena de dubte, el millor monologuista de les nostres Terres. Recentment no només ha guanyat un concurs de monòlegs organitzat per Onda Cero, sinó que ha estat seleccionat per la productora Globomedia per anar a participar en un nou concurs de TV1. I el presenta l’Edu Soto, el Neng de Buenafuente (què fort)!!! Buah... me’n moro de ganes de veure al nostre Oriol en un plató fent riure a tot Espanya.

No he enviat mai un sms d’aquells que serveixen per a votar a concursants de determinats programes, però em sembla que, en aquest cas, hauré d’anar en contra dels meus principis i deixar-m’hi el sou (que, per cert, encara no he començat a guanyar)!

(a la foto l'Oriol el dia de Sant Jordi venent roses)

COLÒNIES 07

Encara no he digerit les colònies d’aquest any. He de deixar passar els dies per a poder-ne fer una valoració en tota regla, no em vull precipitar. Si per una banda m’ha encantat compartir 9 dies amb unes persones i personetes genials, per altra banda he acabat massa esgotada i no del tot satisfeta amb mi mateixa. M’hagués agradat haver rendit al 100% i no haver-me enfonsat a meitat de les colònies. Vaig començar a tot gas i, poc a poc, les piles se’m van anar descarregant... I és que treballar per inèrcia no és bo. Cal despertar-se cada dia hiper-motivat i transmetre il·lusió i passió als infants. Ells s’ho mereixen tot i més!

Compartir 24 hores amb nens de 7 a 14 anys és més que enriquidor. Hi ha un intercanvi tan gran d’amor... Crec que un rep molt més que no dóna. I cada petó i abraçada seva és indescriptible! Per això tornaria a canviar panyals, posar crema en els llocs més insospitats, treure polls, vetllar malaltons i consolar llargues hores a aquells que enyoraven els seus papis. Sí, a més d’un me l’hagués empaquetat i endut a casa!!!

No us negaré que diumenge a la nit per les meves galtes varen regalimar força més de 4 llàgrimes. Però no eren més que de cansament i nostàlgia. I la gran pregunta és: tornaria a embarcar-me a l’aventura? Sens dubte! Potser deixant passar un temps, recuperant el son i les forces, però que ningú dubti que aviat TORNARÉ A ESTAR AL PEU DEL CANÓ!

M'AGRADA, NO M'AGRADA

En honor a la Txaro, que s'acaba de crear un blog, avui afegeixo una llista dels meus LIKES i DISLIKES. I és que aquesta grandíssima monitora - aviat directora - de l'esplai de Sant Ignasi és psicòloga, i li encanta fer-nos preguntes d'aquestes als pobres i innocents monitors. Sí, hem d'omplir estranys qüestionaris i ella els arxiva vés a saber per a què. Potser després ens psicoanalitza a tots??!! Quina por... ;-)

Això és un "corta y pega" d'un fragment d'aquests estranys qüestionaris.

M'AGRADA...

• Fer una llarga migdiada.
• Contemplar una posta de sol.
• Fer fotografies.
• Beure’m un cacaolat ben calent.
• Disfressar-me.
• Viatjar.
• Escriure.
• L’olor de la pluja.
• Mirar sèries com “House”, "Prison Break" o “Perdidos”.
• Llegir Pere Calders.
• Un somriure sincer.
• Una bona amistat.
• Somniar.
• Sentir-me útil.

NO M'AGRADA...

• Estar lluny dels qui estimo.
• Desfer-me la maleta.
• El soroll.
• La pica de la cuina amb plats del dia anterior.
• Les mentides.
• Escalfar cadires.
• La gent malhumorada.
• Patir fred.

Perdudes a Pont de Suert

I quatre apunts sobre el cap de setmana. Quatre? Bah, si es pot ben resumir amb una paraula: GENIAL! A més, hi ha coses que costen d’explicar perquè s’han de viure. Però com que sent tan esqüeta la meva entrada d’avui deixaria de tenir gràcia, us explicaré una anècdota del diumenge...

El Marc, l’Albert, el Joan, la Txaro i jo vam fer equip per tal de mirar quin camí era el més adient per anar amb els nens, durant les colònies, a Pont de Suert. La resta dels monitors van pujar en un cotxe i van recórrer els albergs de la contrada per avaluar-ne les condicions i decidir si s’hi podia fer nit algun dia. Ara bé, com que feia un temps plujós i més aviat lleig, molts de l’equip A no podíem sinó sentir una certa emveja dels de l’equip B... però què coi, la nostra experiència va ser tres-mil vegades millor! ;-)

Els 5 excursionistes vam sortir de la casa de colònies i ens vam dirigir a un turó ple d’arbustos i esbarzers per evitar passar per l’avorrida carretera. Ens havien dit que era una bonica drecera i la volíem provar. Mare meva, allò semblava una perillosa atracció de Port Aventura... Vam acabar plens de rascades, tirant-nos (sense voler) les rebels branques els uns als altres, i morts de cansament de tanta pujada. I el cas és que no vam arribar a trobar cap camí habilitat, així que vam haver de desistir i seguir la carretera...

Una carretera que desembocava en un bonic caminoi on, curiosament, s’estava realitzant una triatló. Si el camí ja era prou estret, imagineu-vos quina molèstia haver-se d’apartar cada dos per tres perquè homes mega-catxes, suats i bavejant, ens passessin pel costat. Al principi els desitjàvem bona sort a viva veu, però en constatar que eren uns bordes (o que estaven massa cansats com per respondre’ns) vam optar per estalviar-nos les paraules.

La Txaro i jo ens vam adelantar al grup. Coses que passen. Vam començar a xerrar i no hi havia qui ens aturés. De tant en tant, sentíem com el Marc ens cridava i ens deia que ens poséssim en fila índia perquè els corredors tinguessin més espai per a transitar. Però no ens calien pas les seves recomanacions, ja els veníem venir prou aquelles masses de múscul!!!

En definitiva, que immerses en una interessantíssima conversa, vam arribar a Pont de Suert sense ni gairebé enterar-nos-en i, un cop allí, ens vam posar a esperar a la resta del grup. I a esperar. I a esperar. I a esperar. Però en veure que aquells no arribaven mai, vam optar per fer marxa endarrera i buscar-los. No els veiem enlloc. Preguntàvem a la gent que hi havia pel camí, però ningú sembla haver-los vist. I això que era un trio difícil de passar desapercebut! El Marc que és alt com un Sant Pau, el Joan i la seva cara de nen i l’Albert amb una panyoleta taronja lligada al cap... ja em direu, a qualsevol no li crida l’atenció!

Però res, ningú semblava haver-los vist. En vistes d’això, la Txaro i jo vam decidir anar a l’església del poble, pensant-nos trobar el Marc allí. "Jesuïta + diumenge + missa", semblava lògic. Però no vam acertar. Així que, sense mòbil al damunt per despistades, vam buscar una cabina telefònica. Buff... tota una odisea. On coi s’han posat últimament aquells cubicles blaus? Algun monstre se’ls ha menjat tots o què?!

En fi, que al final vam acabar en una residència d’avis on hi havia un telèfon d’aquells antics, antics on hi introdueixes monedes i pots trucar. Oh, wow! Uns 10 ulls de més de 80 anys contemplaven divertits els nostres moviments. La Txaro, afortunadament, se sabia el número del Marc de memòria, però el senyor tenia el contestador posat. Així que vam haver de trucar a la meva germana, que estava a Lleida, perquè ens busqués el número d’algun altre monitor. Buff... quants tràmits! Però al final vam localitzar a la Blanca i ens va dir que el Marc estava, com no, a l’església. Però a la nova, no a la vella. Recoi, sí que van equipats els de Pont de Suert!
La Txaro i jo va i ens dirigim cap allà i... oh, sorpresa... no estava pas a dintre, no! El trio es trobava ben panxo a la terrassa d’un bar prenent un refresc. Quina barra! I després de tant patir...

Segons ells ens havien vist de lluny i cridat amb tota potència de veu quan estàvem a l’entrada del poble, però no havíem respost... Sí clar, com els havíem de sentir amb tot el xivarri de la triatló? En fi, que el trio va decidir passar de nosaltres i esperar a què nosaltres els trobéssim. Quina barra, no us sembla? Grrrr. ;-)

PREPARACIÓ DE COLÒNIES

I dintre de mitja hora tot l'equip de monitors de l'esplai de Sant Ignasi marxem cap a Casa d'Arro, a passar el cap de setmana per preparar les colònies d'aquest estiu. Yuhuuuuuuuu!!!