LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS

Amb tan sols un dia i mig he devorat sencer “La solitud dels nombres primers” i segurament per això no l’he acabat de pair. Massa hores. Massa obsessió. No he deixat temps per assaborir la bellesa de les paraules... i la tràgica història m’ha corprès deixant-me abatuda. He sentit que jo formava part dels personatges i els personatges formaven part de mi. Esgarrifances han recorregut inevitablement el meu cos. El llibre no crema, però ara el meu cor bull.

"En Mattia pensava que ell i l'Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l'hi havia dit mai."

EL NIÑO CON EL PIJAMA DE RAYAS

Una novel·la tendra i commovedora, una petita meravella que us invito a descobrir...

Bruno había leído suficientes libros de aventuras para saber que uno nunca podía estar seguro de qué iba a encontrar. La mayoría de las veces los exploradores tropezaban con algo interesante que sencillamente estaba allí, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran (por ejemplo, América). Otras veces descubrían algo que seguramente era mejor dejar en paz (como un ratón muerto en el fondo de un armario).

El niño pertenecía a la primera categoría. Estaba allí sentado, sin molestar a nadie, esperando a que lo descubrieran.

Bruno aminoró el paso cuando vio al niño que antes era una figura que antes era un borrón que antes era una manchita que antes era un punto. Aunque los separaba una alambrada, él sabía que debía tener mucho cuidado con los desconocidos y que siempre era mejor abordarlos con cautela. Así que siguió analizando; poco después se encontraban uno frente al otro.

- Hola – dijo Bruno.

- Hola – contestó el niño.

Era más bajo que Bruno y estaba sentado en el suelo con expresión de tristeza y desamparo. Llevaba el mismo pijama de rayas que vestían todos al otro lado de la alambrada, así como la gorra de tela. No calzaba zapatos ni calcetines y tenía los pies muy sucios. En el brazo llevaba un brazalete con una estrella.

LA MUJER DE VAPOR

Us deixo amb un brillant conte inèdit de l'èxit de vendes Carlos Ruiz Zafón...

LA MUJER DE VAPOR

Nunca se lo confesé a nadie, pero conseguí el piso de puro milagro. Laura, que tenía besar de tango, trabajaba de secretaria para el administrador de fincas del primero segunda. La conocí una noche de julio en que el cielo ardía de vapor y desesperación. Yo dormía a la intemperie, en un banco de la plaza, cuando me despertó el roce de unos labios. «¿Necesitas un sitio para quedarte?» Laura me condujo hasta el portal. El edificio era uno de esos mausoleos verticales que embrujan la ciudad vieja, un laberinto de gárgolas y remiendos sobre cuyo atrio se leía 1866. La seguí escaleras arriba, casi a tientas. A nuestro paso, el edificio crujía como los barcos viejos. Laura no me preguntó por nóminas ni referencias. Mejor, porque en la cárcel no te dan ni unas ni otras. El ático era del tamaño de mi celda, una estancia suspendida en la tundra de tejados. «Me lo quedo», dije. A decir verdad, después de tres años en prisión, había perdido el sentido del olfato, y lo de las voces que transpiraban por los muros no era novedad. Laura subía casi todas las noches. Su piel fría y su aliento de niebla eran lo único que no quemaba de aquel verano infernal. Al amanecer, Laura se perdía escaleras abajo, en silencio. Durante el día yo aprovechaba para dormitar. Los vecinos de la escalera tenían esa amabilidad mansa que confiere la miseria. Conté seis familias, todas con niños y viejos que olían a hollín y a tierra removida. Mi favorito era don Florián, que vivía justo debajo y pintaba muñecas por encargo. Pasé semanas sin salir del edificio. Las arañas trazaban arabescos en mi puerta. Doña Luisa, la del tercero, siempre me subía algo de comer. Don Florián me prestaba revistas viejas y me retaba a partidas de dominó. Los críos de la escalera me invitaban a jugar al escondite. Por pri-mera vez en mi vida me sentía bienvenido, casi querido. A medianoche, Laura traía sus diecinueve años envueltos en seda blanca y se dejaba hacer como si fuera la última vez. La amaba hasta el alba, saciándome en su cuerpo de cuanto la vida me había robado. Luego yo soñaba en blanco y negro, como los perros y los malditos. Incluso a los despojos de la vida como yo se les concede un asomo de felicidad en este mundo. Aquel verano fue el mío. Cuando llegaron los del ayuntamiento a finales de agosto los tomé por policías. El ingeniero de derribos me dijo que él no tenía nada contra los okupas, pero que, sintiéndolo mucho, iban a dinamitar el edificio. «Debe de haber un error», dije. Todos los capítulos de mi vida empiezan con esa frase. Corrí escaleras abajo hasta el despacho del administrador de fincas para buscar a Laura. Cuanto había era una percha y medio palmo de polvo. Subí a casa de don Florián. Cincuenta muñecas sin ojos se pudrían en las tinieblas. Recorrí el edificio en busca de algún vecino. Pasillos de silencio se apilaban debajo de escombros. «Esta finca está clausurada desde 1939, joven —me informó el ingeniero—. La bomba que mató a los ocupantes dañó la estructura sin reme-dio.» Tuvimos unas palabras. Creo que lo empujé escaleras abajo. Esta vez, el juez se despachó a gusto. Los antiguos compañeros me habían guardado la litera: «Total, siempre vuelves.» Hernán, el de la biblioteca, me encontró el recorte con la noticia del bombardeo. En la foto, los cuerpos están alineados en cajas de pino, desfigurados por la metralla pero reconocibles. Un sudario de sangre se esparce sobre los adoquines. Laura viste de blanco, las manos sobre el pecho abierto. Han pasado ya dos años, pero en la cárcel se vive o se muere de recuerdos. Los guardias de la prisión se creen muy listos, pero ella sabe burlar los controles. A medianoche, sus labios me despiertan. Me trae recuerdos de don Florián y los demás. «Me querrás siempre, ¿verdad?», pregunta mi Laura. Y yo le digo que sí.

A QUI PERTANYO?

Us deixo amb el fragment d'un bonic llibre que ha caigut en les meves mans en un gest d'amor i del que estic assaborint cada pàgina...
Gràcies per regalar-me'l.

La qüestió central és aquesta: “A qui pertanyo? A Déu o al món?” Moltes de les meves preocupacions de cada dia em fan pensar que pertanyo més al món que a Déu. La més insignificant crítica em fa enfadar, i un petit refús em deprimeix. Una petita lloança aixeca el meu esperit i un petit èxit m’omple d’emoció. Cal ben poca cosa per a elevar-me o per a enfonsar-me. Sovint sóc com una petita barca enmig de l’oceà, totalment a mercè de les ones.Tot el temps i les energies que poso a mantenir-me en un cert equilibri i a evitar de bolcar o d’anar a fons em demostren que la meva vida es redueix gairebé a una lluita per sobreviure: no una lluita santa, sinó una lluita plena d’ansietat, conseqüència de tenir ficada al cap la falsa idea que és el món qui em defineix. (...)

“Addicció” potser és la paraula que explica millor el sentiment de privació que tan fondament penetra la societat contemporània. Les nostres addiccions fan que ens aferrem a allò que el món proclama com les claus de la pròpia realització: acumulació de riquesa i de poder, aconseguir posició i admiració, menjar i beguda en abundància, gratificació sexual sense distingir entre cobejança i amor. Aquestes addiccions creen unes expectacions que no poden sinó deixar insatisfetes les nostres més fondes necessitats. Mentre vivim ficats en les il·lusions del món, les nostres addiccions ens condemnen a fútils recerques en “el país llunyà”, i ens deixen ben sols a afrontar una sèrie interminable de desil·lusions, però el nostre sentit del jo roman irrealitzat.Tots aquests dies de creixents addiccions hem anat errant molt lluny de la casa del Pare. La vida addiccionada pot ser ben designada com una vida viscuda en “un país llunyà”. És des d’aquí que el nostre crit d’alliberament s’alça.

El retorndel fill pròdig, Henri J.M. Nouwen.

QUEDA PROHIBIDO

En un dia estressant... Davant una setmana que es planteja estressant... OPTIMISME POWER amb Pablo Neruda!

QUEDA PROHIBIDO !

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un ultimo suspiro.

Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen mas que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.

Pablo Neruda

ECS

Però que et pots esperar d’un llibre que trobes a sobre del WC? Entro a la sala de bany de les meves companyes de pis i em trobo un totxo amb el títol: “Perdona si te llamo amor”. “Amor” has dit? M’interessa, sóc romàntica de mena. A la portada s’hi assenyala que es tracta de tot un èxit de ventes que ha arribat als 3 milions d’exemplars. I com que aquests dies estic sola, conscient que la propietària no trobaria a faltar la novel·la, me l’enduc al llit. Llegeixo el primer capítol... i el llibre em rellisca de les mans!

Quina cosa més nefasta, mal escrita i poc interessant... igual que una telenovela d’aquelles tant insuportables per a adolescents a l’estil “Rebelde”. Ecs. Ara entenc què hi feia al WC. La propietària l’havia deixat perquè algú en fes un bon ús, l’utilitzés com a paper higiènic!!!

I és que no hi ha res com un bon conte de Pere Calders...

L'OMBRA DEL VENT

Avui el diari n’estava ple. Carlos Ruiz Zafón, autor de L'ombra del vent, publicarà el 17 d'abril vinent la seva nova novel·la encara sense títol. L'obra narrarà una història d'intriga ambientada a la Barcelona dels anys 20 i tornarà a submergir el lector en el Cementiri dels Llibres Oblidats, escenari de la seva novel·la anterior. Ruiz Zafón avança que la novel·la narra l’enfrontament de l’obrerisme i la burgesia a Barcelona entre els anys 1910 i 1920. Una història plena d’intriga i aventura que explora nous ambients: el Born i la zona rica de la ciutat. Així podrem reviure un univers gòtic a l’estil del director de cinema Tim Burton. Una vertadera delícia a paladejar, n’estic convençuda... Així que, ja tinc un llibre a comprar per Sant Jordi!!! (digueu-me consumista)

Però és que encara recordo com, fa 5 anys, “L’ombra del vent” va permetre abstreure’m en aquells moments de nerviosisme intens tot havent acabat batxillerat i amb poques setmanes per a la selectivitat. Tres dies en què no vaig poder fer res més que devorar pàgina rere pàgina. Quan vaig acabar em sentia renovada i amb forces per afrontar qualsevol repte. La selectivitat no em va anar gens malament, així que potser el llibre de Carlos Ruiz Zafón em va servir d’amulet... Em portarà aquest nou llibre fresques i agradables sorpreses?

I per aquells que encara no us hagueu submergit en l’univers de Zafón us deixo amb un petit tast de l’inici de l’ “ombra del vent”... (A veure si us obro l’apetit, no us en arrepentireu!)

“- Aquest lloc és un misteri, Daniel, un santuari. Cadascun dels llibres que veus, cadascun d’aquests volums, té ànima. L’ànima de qui el va escriure, i l’ànima dels qui el van llegir, i el van viure i el van somiar. Cada vegada que un llibre canvia de mans, cada vegada que algú deixa que la seva mirada llisqui per les seves pàgines, el seu esperit creix i s’enforteix. Ja fa molts anys, quan el meu pare em va dur aquí per primera vegada,a aquell lloc ja era vell. Potser tan vell com la ciutat mateixa. Ningú no sap del cert des de quan existeix, o qui el va crear. Et diré el mateix que el meu pare em va dir a mi. Quan una biblioteca desapareix, quan una llibreria tanca les portes, quan un llibre es perd en l’oblit, els qui coneixem aquest lloc, els guardians, ens assegurem que arribi aquí. En aquest lloc, els llibres que ja no recorda ningú, els llibres que s’han perdut en el temps, hi viuen per sempre, esperant arribar algun dia a les mans d’un nou lector, d’un nou esperit. A la botiga, nosaltres els venem i els comprem, però, de fet, els llibres no tenen amo. Cadascun dels llibres que veus aquí ha estat el millor amic d’algú. Però, ara, només ens tenen a nosaltres, Daniel.”

eps... QUE JESÚS ÉS NAT!

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

ESTIMAR LA IMPERFECCIÓ, ESTIMAR LA REALITAT

- Qué, ¿qué pasa? - dijo el hombre gris, enarcando las cejas - ¿Todavía no estás contenta?. Vosotros, los niños de hoy, sí que sois exigentes. ¿Quieres decirme qué le falta a esa muñeca perfecta?
Momo miró al suelo y reflexionó.
- Creo - dijo en voz baja - que no se la puede querer.

Michael Ende, Momo

LLIBRE DE LES SOLITUDS

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.´

Miquel Marti i Pol

NECESITO LLORAR (Luis Altrona)

Sé que necesito llorar;
pero llorar mucho, intensamente,
vívidamente... llorar de adentro.

Hay tanto sentimiento acumulado,
feliz, triste, alentador, victorioso,
humilde, grandioso... y tan mío...

Yo sé que necesito llorar por los milagros logrados,
los que se hacen con la ayuda de grandes apoyos.
Tal vez sea una catarsis de amor,
tal vez una catarsis de pena, pero necesito llorar.

Llorar mucho y en ese llanto no parar,
como hace uno cuando se emociona tantas veces,
y se esfuerza al límite para no demostrarlo,
sino seguir hasta sacar afuera ,toda la angustia
buena y mala ,que en el aire se diluya, hasta liberarme.

¿De que sirve el vivir sin sufrir? ... ¿de que sirve el amar sin llorar?
Llorar la ausencia, llorar los logros,
llorar la hazaña, si es que hubo alguna,
llorar de alegría, sí hubo algunas.

Llorar, con sentimiento de verdades no dichas,
pero de lo que está impregnado
en mi corazón.
Llorar de júbilo y llorar de dolor.

Hacer un culto al llanto, tan contenido,
tan escondido , tan necesario, hacerlo aflorar.
Es difícil, pero necesito, hoy llorar,
por lo que pasó, y por lo que va a pasar.

Llorar por lo que logré y por lo que no;
llorar por que es un sentimiento íntimo y sublime...
Llorar mágicamente por que, si se entiende,
que es un acto de amor y purificación.

Quiero, y necesito llorar porque yo me lo pido
y quiero complacerme a mí mismo.

Tantas veces no lloré, que ahora quiero hacerlo,
con la intención, o con la necesidad del alma,
de reconstruirme y volver a crear ese universo
de esperanzas tan repetidas...
que hoy se hacen más auténticas y más simples.

Bienvenidas lágrimas sagradas...
bienvenidas a la paz de mi vida.

EL IDEAL, ALIMENTO DEL ALMA

Hacía meses que me encontraba en Francia y estaba passando un buen rato con una joven a la que acababa de conocer.
Ojeaba ella una revista y, de repente, me dijo:
- Mira, Moussa, ¡esta cantante es mi ideal!
- ¿Cómo dices?
- Que me gustaría ser como ella.
- ¿Es ella tu ideal?
- Sí. ¿No crees que es guapa?

Me hubiera gustado contestarle que la guapa era ella, con sus redondeles, su cabello desmelendado, sus torpezas, y no aquella mujer tan tristemente perfecta. Pero, sobre todo, lo que no llegaba a comprender era cómo una imagen de revista o de televisión podía constituir un ideal. ¿Es posible que esta idea haya llegado a perder hasta tal punto su poder, belleza y compromiso espiritual?

Me distraía un día pasando las páginas de esas revistas y me sorprendí profundamente. Me enteré de que X había dejado a Y, quien se consolaba con Z. Me desconcerté al leer que un conocidísimo actor se refugiaba en la compañía de perros porque se sentía solo. ¡Había millares de personas que le veneraban! Me di cuenta de todo lo alejado que me encontraba de aquel mundo. Cuando pretendí comprender por qué tenían tanto éxito aquellas revistas, me dijeron que la gente vivía a través de las estrellas para poder soñar. Pues tendrían que volver a aprender a soñar…

En occidente se llama “ideal” a lo que no poseemos y no a una aspiración que toma su vuelo desde la unicidad del ser. Todavía no llego a comprender la razón por la que todas esas personas se comparan a imágenes inaccesibles en lugar de concentrarse en brillar por sí mismas.

En el desierto no hay atascos. Un tuareg en la ciudad. Moussa Ag Assarid.

PAPASSEIT

Ahir, finalment, vam entregar el famós TFC (treball de fi de carrera) que tants mals de cap ens ha donat en els últims mesos. El cas és que l'Alexis, el Toni i jo ens hem embarcat en un complicat projecte radiofònic que pretén donar a conèixer la vida i obra de diversos poetes catalans emblemàtics. Per això, hem elaborat dos episodis "pilot" de 22 minuts sobre la figura medieval de Guillem de Berguedà i la de l'avantguardista Joan-Salvat Papasseit. Moltes hores de treball, suor i llàgrimes que finalment han pres una bonica forma. El treball ha arribat a la seva fi i n'estem prou orgullosos. Ara només resta esperar la nota... la setmana vinent sabré si sóc o no llicenciada en Comunicació Audiovisual! ;-)

Us deixo, ara, amb un tast d'un dels poemes de Papasseit que més em captiven:

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

JULIO VERNE

I aquí teniu l'últim reportatge que he fet per al programa de "Gente Viajera"... El vaig arribar a gravar 8 cops (no exagero) i avui no s'ha emès. Tota una desil·lusió que m'ha acabat de deixar un regust ben amarg de la meva estada a la ràdio. Això eren pràctiques... quina por que em fa el món laboral, mare meva!

Espero que vosaltres gaudiu del reportatge... (si no us fa pal llegir una bona estona, jejeje)

El “Viajero Ilustre” que hoy tenemos el placer de conocer un poco más a fondo es el autor de La vuelta al mundo en ochenta días, Cinco semanas en globo y muchas otras historias inolvidables que han deleitado a millones de lectores durant un siglo . Se trata de Julio Verne, un hombre que viajó más a través de su imaginación que físicamente, pero cuyas novelas transmiten una gran pasión por los rincones más insólitos de nuestro planeta.

Desde muy joven se consagró al estudio de la Geografía y fue su amor por los mapas y los grandes exploradores los que le llevaron a escribir sus obras maestras. Además, Julio Verne es reconocido por poseer una gran intuición para presentir y materializar en el campo de la fantasía muchas de las conquistas que la ciencia moderna alcanzaría con el transcurrir de los años.

El pequeño Julio vivió su infancia en la Nantes provinciana y marítima de la época. Sus primeros recuerdos fueron los veleros y las gabarras que subían y bajaban por el río Loira y el hermoso puente que unía las dos riberas, delante mismo de su casa.

Pero donde nació la pasión de Julio por conocer mundo y, para ello, ser marinero, fue en el caserón de sus abuelos. Un caserón grande y viejo con un desván donde se podían encontrar raros objetos y retratos de marineros barbudos y correspondencia de sus antepasados que hablaba de tierras y mares lejanos. No es extraño, pues, que criado en este ambiente, Julio quisiese embarcarse rumbo a tierras desconocidas y vivir las más emocionantes aventuras.

Verne, ya entrado en la veintena y después de pasar una alocada época bohemia en París y mantener agudas peleas con su padre, se instaló en Le Crotoy, un pequeño pueblo de pescadores en la bahía del Somme.

Esta bahía es un remanso de paz para los pájaros y muchos la consideran una de las bahías más hermosas del mundo por sus dunas salvajes y marismas. Julio Verne empezó a escribir con mayor tranquilidad. El mar le inspiraba, y a raíz de la aceptación de sus primeros relatos, creó la colección de novelas llamada: Los Viajes Extraordinarios. En Le Crotoy vuelve a la mente de Julio Verne el sueño infantil de cruzar el Atlántico.

Y logró cumplir con su gran deseo. En 1867 viaja a los Estados Unidos. Fue este, curiosamente, el viaje más largo que el autor emprendiera jamás ya que poco se movió de su Francia natal. En el lapso de una semana visitó Nueva York y las cataratas del Niágara, entre otros lugares que les causaron una impresión inolvidable y que aparecen repetidamente en su obra. Inspirado en los recuerdos de este viaje, publicará unos años más tarde la novela Una ciudad flotante.

El viaje a Estados Unidos y la incapacidad de resistir por más tiempo la llamada del mar que tiene cerca, le impulsa a comprar un pequeño velero que bautiza como Saint-Michel. Un velero que convertirá en una especie de gabinete flotante en el cual trabajará incansablemente.

Verne, siendo ya un escritor consagrado, se retirará al final de su vida a Amiens, preciosa ciudad al norte de París donde se encuentra la catedral gótica más grande de Francia, la conocida Nôtre Dame. En este período de tiempo se dará la mayor producción literaria de Verne.

La vuelta al mundo en 80 días lo catapultó a la fama mundial. El éxito de la obra y el suspense que generó en el público fue tal que no faltó quien le desafiara asegurando estar dispuesto a realizar el viaje en menos tiempo. Fue precisamente una periodista, llamada “Miss Bly”, reportera del periódico británico The Sun, quien, antes de la creación del ferrocarril transiberiano, logró su propósito e hizo la travesía en tres días menos que Phileas Fogg, recibiendo la efusiva e irónica felicitación de Verne. El escritor, en definitiva, no sólo había puesto de moda los viajes alrededor del planeta sino que había demostrado a sus contemporáneos de que el mundo ya era treinta o cuarenta veces más pequeño que a principios de ese siglo.

Para conocer los pasos de este maestro de la imaginación podéis desplazaros hasta la preciosa ciudad de Nantes, lugar de nacimiento de nuestro ilustre viajero, y realizar una visita guiada para revivir la ciudad en el siglo XIX. Una ciudad abierta a las grandes aventuras marinas y a la imaginación. Y también podéis visitar el museo de Julio Verne donde encontraréis manuscritos, maquetas y todo tipo de objetos que le evocan. O tambíen podéis ir a Tierra del Fuego, en el sur de Argentina, donde transcurre su novela El Faro del fin del Mundo, ... o las ardientes arenas del desierte del Sahara...o a las infinitas islas de los Mares del Sur.. o a las Selvas Africanas...o a la India....o a sus admirados Estados Unidos. ¡Casi es dificil encontrar un destino que no esté vinculado de una manera u otra con ese genial Viajero Ilustre!

LA ÚLTIMA DE J.K ROWLING

Declarada fan de Harry Potter, avui me n’he adonat que no podré adquirir l’últim llibre de la saga el dia que surt a la venda perquè estaré de colònies. Aquest fet m’inquieta, no perquè sigui una freaky acabada (que potser també) sinó perquè, al tornar d’una setmaneta amb els meus nens, segur que tots els mitjans de comunicació ja s’hauran fet ressó del final de la novel·la. I me n’assabentaré abans d’obrir la primera pàgina. Sniff.

Amb aquesta introducció vull incidir en dos temes. El primer: deixaré temporalment aquest blog. Però només una setmaneta, nois, ja que des de la muntanya no em serà possible escriure (manca de mitjans i de temps!). El segon: avui he llegit una curiosa notícia al diari en què s’afirma que la BBC estrenarà una sèrie documental on segueix durant un any a J.K Rowling, l’autora de Harry Potter. Pot ser interessantíssim, no ho nego, i segurament el miraré de tenir-ne la possibilitat. Però, la veritat, la notícia en comptes d’alegrar-me em decep. Sí, em sap greu que tot personatge famós hagi d’apuntar-se a la moda del reality. Són els diners els que els mouen? Ho dubto. Aquesta senyora en qüestió és més rica que la pròpia reina d’Anglaterra. Llavors? Ho atribueixo a l’afany de notorietat, de protagonisme. Es creuen sers divins, amb vides divines, i se sacrifiquen per a fer-nos feliços a tots exposant-se, "molt al seu pesar", a la llum pública. Com Jesucrist, vaja. Oh, admirable acció la seva! ;-(

Transcripció de l’article de l’Avui.

El 21 de juliol surt a la venda al Regne Unit l’últim volum de la sèrie Harry Potter, amb un llançament espectacular que començarà a les dotze de la nit, quan les llibreries més importants del país obriran per donar la benvinguda a The Deathly Hallows. Però no només els fans seran presents en el gran esdeveniment; també ho faran les cadenes de la BBC, que durant l’últim any han seguit la J.K Rowling les 24 hores del dia per donar forma a una sèrie documental titulada "A Year Of... J.K. Rowling", que explicarà tot el procés que l’autora ha viscut elaborant l’últim llibre de Harry Potter.

La sèrie mostrarà des dels plors en acabar d’escriure l’última pàgina del llibre en un hotel de Nova York fins a les trobades amb els fans a l’estació de King’s Cross de Londres, passant per les mesures de seguretat que l’editorial ha establert perquè ningú no pugui robar el mecanoscrit (cosa que anteriorment ha passat en dues ocasions). Rowling fins i tot obrirà les portes de la seva vida privada per presentar les seves filles, el seu marit i els seus amics; tot i que fins ara ho havia guardat amb gelosia. Per als seguidors, conèixer de prop la vida de l’autora pot ser un descobriment, ja que molts detalls de la trama estan basats en experiències biogràfiques o llocs on ha viscut. El castell de Hogwarts, per exemple, està perfectambent ubicat a la seva Escòcia natal, així com el Bosc Prohibit, relacionat amb un bosc de Tutshill, prop de la frontera amb Gal·les, on l’autora acostumava a estiuejar amb els seus pares quan era petita.

Un dels moments més impactants de la sèrie es produeix quan l’autora té dubtes sobre el final de la obra, i no sap si acabar matant un personatge o matant-ne dos: "Des que vaig començar a planejar la sèrie sabia que moriria un personatge al final i sabia quin. Però mentre escrivia l’últim llibre em vaig adonar que no el volia matar, però aleshores havia de matar dos personatges nous. Això em va fer canviar molt el llibre al final", ha explicat l’autora. Si mor o no mor Harry Potter és una de les grans incògnites.

GLOBALITZACIÓ

"Vas a passejar, pel centre, un dissabte a la tarda, enmig d’un munt de gent. Tot d’un plegat veus quatre persones (no pas més: quatre) que es posen a córrer com esperitats amb xiscles de terror. En una fracció de segon has de decidir entre dues possibilitats: o bé són quatre bojos, o bé són quatre persones que han vist alguna cosa que tu no has vist, una casa que s’ensorra damunt teu o un boig amb una metralleta a la mà a punt de disparar. Si et decideixes per la primera opció, continues la passejada sacsejant el cap. Si tries la segona, comences a córrer i a cridar. Mentre penses en tot això, altres persones, més ràpides, ja han pres una decisió i s’han posat a córrer. Aquells quatre s’han convertit en una vintena. El cervell et treballa, i es comença a inclinar per la fuga. És sorprenent com en una circumstància d’aquest amena el que fan quatre persones, o vint, compta més que el que no fan els altres mil. Però és així. Tard o d’hora, pots pujar-hi de peus, també et poses a xisclar i a córrer. I, al teu torn, influencies altres humans encara més indecisos que tu. Si, en aquest moment, algú t’aturés i et preguntés « Què passa? », en realitat no sabries què respondre exactament. Probablement diries : « tothom fuig ». Si algú t’atura i et pregunta « Què és la globalització ? », és fàcil que hagis d’admetre que no ho saps. Però en trobaries algun exemple: que podem comprar de tot a Internet, que a tot arreu es troba Coca-Cola, que els monjos tibetans naveguen per la xarxa i que es poden comprar accions a totes les borses del món. Tothom fuig. En realitat, els que fugin continuen sent només vint entre mil, i qui sap si ni tan sols fugen, sinó que simplement corren, potser estan bojos o potser se’ls escapa l’autobús: però tu et trobes dient que tothom fuig. És l’únic que se t’acut. I el que és més important: ho dius mentre també fuges. (...) L’Oest és el prototip perfecte d’un producte determinat destinat a tenir èxit: una cosa que no existeix però que pot esdevenir real si tothom creu en la seva existència. Fa deu anys, la globalització era exactament una cosa d’aquest estil. Una cosa que no existia però que podia arribar a ser real, a condició que tothom es cregués que existia. Els capitals han construït les vies de tren: han anat a produir a països llunyans, han après a utilitzar la pau per poder accedir a mercats que fins aleshores estaven tancats, han fet caure les barreres que ofegaven els mercats financers, han pujat a la revolució d’Internet, han multiplicat les possibilitats de consum, han arriscat capitals immensos per construir andanes a tot arreu. Però per tal que el tren sortís calia que la gent hi pugés. Per posar en moviment els capitals, calia que es moguessin els diners de tothom. Per construir un terreny nou de joc tothom havia de tenir ganes de baixar a jugar. En certa manera calia que la imaginació col•lectiva saltés més enllà dels fets i després els portés cap aquí. Aquest salt en l’imaginari té un nom: globalització. El nostre Oest. Globalització és el nom que donem a coses com ara internacionalisme, colonialisme, modernització, quan decidim sumar-les i elevar-les a la categoria d’aventura col•lectiva, històrica, èpica."

Baricco, A. “Next. Petit llibre sobre la globalització i el món que es prepara”.

Llibre recomanadíssim. Flipant. La globalització no existeix. O sí que existeix en la mesura que existeixen els moviments contra-globalització. Per què, sinó, es fa tanta propaganda de les reunions del G7? Penseu que els poderosos líders mundials no podrien reunir-se d’amagat en un luxós hotel quan ho desitgessin sense cap rebombori mediàtic? Podrien, però no volen. Si no sortissin als mitjans de comunicació no es crearien les grans manifestacions contra el fenomen i el món no hauria sentit mai a parlar de globalització. Som titelles i vivim en una gran mentida!

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

"Nos hicimos amigos porque tenía un dóberman pinscher que venía a hacer todos los días sus necesidades a nuestro jardín y a mi madre la ponía furiosa. Un día llamó a la madre de Jane y le armó un escándalo tremendo. Es de esas mujeres que arman escándalos tremendos por cosas así. A los pocos días vi a Jane en el club, tumbada boca abajo junto a la piscina, y le dije hola. Sabía que vivía en la casa de al lado aunque nunca había hablado con ella. Pero cuando aquel día le saludé, ni me contestó siquiera. Me costó un trabajo terrible convencerla de que me importaba un rábano dónde hiciera su perro sus necesidades. Por mi parte podía hacerlas en medio del salón si le daba la gana. Bueno, pues después de aquella conversación, Jane y yo nos hicimos amigos".

El guardián entre el centeno, J.D. Salinger

La setmana passada va caure entre les meves mans "El guardián entre el centeno", un llibre que s’ha convertit icona del ressentiment adolescent des de la seva publicació ara fa 40 anys. Escrit en primera persona, la novel·la retrata les experiències de Holden (el protagonista) a la ciutat de Nova York, després de ser expulsat de la seva escola secundària.

Aquest llibre fou especialment criticat als anys 70 pel seu llenguatge ofensiu i les referències a l’abús de drogues, alcohol i prostitució. Els crítics veuen a Holden com un instigador de masses, distorsionant la ment dels joves per a convertir-los en "pàries socials".

Vés, no sé... Crec que s’ha d’estar molt malament del cap perquè t’afecti una novel·la similar. Ara bé, a tall d’anècdota dir que "El guardián entre el centeno" era el llibre de capçalera de l’assassí de John Lennon. Aparentment estava obsessionat amb ell i el portava a sobre quan va matar al famós cantant dels Beatles. També es veu que era el pretegit del perturbat mental que va disparar al president Ronald Reagan. És possible que aquest llibre hagi jugat un paper tan important en la història, incitant a la violència, no a una sinó a dues persones? De ser així, per què, en l’actualitat, aquesta novel·la és lectura obligada a les escoles americanes? I és que Amèrica està plena de contradiccions!!!

A mi, de moment, el llibre no m’acaba de fer massa el pes. És a dir, que d’obra mestra, res. Però per poder-lo valorar bé primer me l’hauré d’acabar, no? Bufff... espero que no sigui d’aquells que deixo a la meitat i mai més torno a reprendre. ;-)