MARCIDA

... però la pluja la retornarà a la vida...

amb paciència i esperança

Feliços 80, padrina!

Una bonica estampa de la padrina i les nétes al complet! Poca família, però molt unida... Què més podem desitjar???

REVETLLA

Una es fa gran... o les circumstàncies la fan gran... gran o excèntrica, en tinc els meus dubtes.

Revetlla allunyada de les festes tradicionals (pro-petards, pro-alcohol, pro-ballaruca) en què mai he participat. Tan sols tinc mers records de Sants Joans al poble, de petita, amb la família. I ahir el gran flashback: una nit amb nens, gaudint com un infant més de la vetllada. M'havien convidat els seus pares i vaig acabar jugant tota la nit amb ells. Em pregunto si com diu un amic m'estic infantilitzant des que treballo amb criatures. Però és que m'hi sento tan a gust...

WEIRD and somewhat mental.

JA TORNEN A ESTAR AQUÍ

Les substitucions a infantil (P5) i a cicle inicial (1r i 2n de primària) estaven sent massa bones. Contes dramatitzats, cal·ligrafia, pintura i cançons. I jo innocentment feliç entre tant nen. Gaudint-ho com una nena més, Sara? Això és el que vols, revisitar ca l’univers infantil? Doncs atent-te a les conseqüències. En el pack també hi entren... wait for it... els polls. Si. Ho heu sentit bé. S’anuncia l’inici d’una nova saga: “Polls i liendres: el retorn”. Punyeta!

ES DEIA NEREA

Només tenia 24 anys i tota la vida per davant. Es deia Nerea. Va estudiar Comunicació Audiovisual amb mi i, ahir, va perdre la vida en un accident de moto. Una de les seves amigues, amb qui jo no havia parlat des de feia dos anys, em va trucar destrossada. Vaig emmudir, commocionada, a l’acte. Què dir en una situació similar, sobretot sabent que ni la Nerea ni el seu entorn creien en l’esperança d’un més enllà. Avorrien a Déu i tot el que tingués a veure amb ell. Així doncs, per ells, tot acaba aquí. Impotència, llàgrimes i crits de desesperació.

He pregat per ella múltiples vegades. Espero que Déu l’aculli amb els braços oberts i consoli aquells que l’han estimada. I, per què no, també m’ajudi a mi a creure i confiar més en ell. I és que no entenc encara per què ha hagut d’endur-se la jove i dinàmica Nerea... Comprendré mai la mort?

PERFECTE

Perfecte. Tot ell. Suau cabell. Menuda careta vermellona. Petites mans amb petites ungles. S’amaga sota la manteta que el cobreix i de totes les dolces mirades encuriosides. No plora. Respira la fragància de la vida. Desconeix que ha nascut afortunat.

Qui pugués tenir un nenuco similar i embolcallar-lo de petons i pessigolles.

NOA

Noa al Palau de la música. Deliciosa veu, exquisida música, tradicional ball i perfecte espectacle lumínic. Una explosió de sentiments que ha aconseguit posar-me la pell de gallina.

D'on treu tant de talent i tanta sensibilitat? Música clàssica i tradicional, jazz i rock es combinen a la perfecció per crear el característic so d'aquesta polifacètica cantant coneguda, també, per la defensa del diàleg de la pau. Una cantant, doncs, aparentment perfecta.

No us perdeu les cançons del seu nou disc (genes and jeans): balades que sacsegen el cor i ritmes apassionants.

LA INFÀNCIA COM A CAPITAL

"Creo que la infancia es el capital que se le da a uno para toda la vida, ya no se adquiere nada más. Dios nos da los bienes no por partes, sino de golpe, toda la vida de golpe, y después depende de cada cual cómo lo gaste o lo despilfarre."

Vitali Shentalinski

Afirmació contundent... dura... però... no deixa de ser un pèl certa, no?!

L'ESCOLA, ESPAI PER TRANSMETRE LA FE?

“L’escola no és un espai per transmetre la fe, ho ha de fer l’església. I t’ho diu una que ha estat catequista de comunió durant molt de temps. S’ha de fer cultura religiosa no classe de religió.”

Aquestes són paraules textuals que va pronunciar ahir una companya de feina en una sessió formativa que ofereix l’escola sota el nom de com transmetre la fe. Em vaig quedar congelada, paint la informació. O sigui, que l’església – altrament dit els capellans- són els encarregats de vendre el producte de Déu. Ale... i qui vulgui catequesi i que vagi a la parròquia de barri!

Però, llavors, què hi pintem les escoles confessionals en aquest sentit? D’acord que els valors evangèlics siguin humans i de sentit comú, seguits per tant per totes les escoles, d’acord que no hi hagi escoles que eduquin contra-valors, però quelcom ens diferencia a les escoles escoles confessionals i no confessionals, no? Si no... quina és la nostra raó de ser?

Transmetre la fe no és fàcil, però crec que no hi hem de renunciar. Podem sembrar malgrat no veure fruits d’immediat. L’escola confessional, crec, intenta oferir espais per a la reflexió, per viure “la espiritualitat” i, a ser possible, oferir testimonis de fe. Entenc que els temps canviïn i avui dia els alumnes se sentin repel·lits per la simple paraula Déu, però hem de deixar de pronunciar-la per aquest motiu?

EL TEMPORAL DE VENT

I et mors de por al matí perquè hi ha un monstre que sacceja el món. Sents com gruny i fueteja objectes de l’exterior. Desitges que tot sigui un malson però el que mostra la finestra no menteix. Els arbres tremolen i, conseqüentment, tu també. Et poses al llit, manta sobre el cap. El cor et batega ràpid. Decideixes marxar a Lleida al migdia. Però no ets conscient que el monstre està atacant més fort i et farà la vida impossible. El tren no surt. T’avisen que hi ha problemes a la via, la línia elèctrica i objectes sobre la via. No t’asseguren l’estona que poden trigar a arreglar-ho tot.

Et distreus mirant el teu voltant per amenitzar l’espera. Enganxes a un noi fent gargots intentant dibuixar els passatgers desesperats. Veus monges, capellans i, fins i tot, un senyor budista amb un elegant vestit de butà i grana. La situació t’és còmica, podria ser aquesta una reunió secreta, una convenció pluri-religiosa a la que tu, sense saber-ho, has estat invitada. Somrient, tornes a fixar la vista al noi dels gargots i te n’adones que aixeca la mirada massa sovint vers tu. T’està dibuixant i somrius encara més. Surrealisme al quadrat. L’espera cada cop es fa més pesada.

T’aixeques per demanar informació. Però pel camí intentes passar inadvertida pel costat del noi dels gargots. Vols veure el teu retrat. Constates que has quedat força afavorida i et dirigeixes al senyor d’informació de Renfe amb energia i un somriure d’orella a orella. El senyor et comenta que l’espera va per llarg i que és possible demanar que et tornin l’import dels bitllets. Truques a la mare i li comentes que aquest cap de setmana tampoc no podràs visitar-la.

T’afegeixes a la immensa cua formada davant la guixeta d’atenció al client. Estàs cabrejada però, al cap i a la fi, tothom està igualment desesperat. El temps sembla no passar. Una periodista de RAC1 es presenta a la cua per entrevistar als passatgers. Curiosament se’t dirigeix a tu i comentes la situació. No pots sinó sentir una certa enveja per la noia que va amb el micro, haguessis pogut ben bé ser tu. Recordes quan erets universitària i sorties a la Rambla amb el minidisc a entrevistar. Recordes...

Mentrestant, una senyora francesa indignada s’està discutint amb el senyor que controla la cua d’atenció al client. Li explica que ha arribat de França aquest matí per recollir el seu fill de 2 anys de casa del seu ex-marit. S’ha hagut de pagar la meitat del trajecte en taxi perquè el tren la deixat a mig camí. Arribada a Barcelona, ara no pot tornar al seu país. El senyor li explica que, segurament, la situació no s’arreglarà fins l’endemà. Ella no para d’assenyalar el seu nen i preguntar: “¿y dónde vamos a dormir?”. El senyor li diu que a l’estació de Sants tenen butaques còmodes. Barrut. La dona no es dóna per vençuda i exigeix parlar amb un superior. Està amb el seu dret de reclamar un hotel, suposo. La deixo allà, el temps ha passat i a tu ja t’han atès. Tens ganes d’oferir-li allotjamanet. “Jo tinc un piset, si vol”. Però no ho fas. Una àvia russa que no parla ni una paraula de castella o anglès acaba d’arribar, si pot ser encara més indignada. Te n’adones que no pots acollir a tots els que la Renfe deixa penjats. Els deixes allà, amb les seves històries.

UNA DE DUBTES

M’arriben noves ofertes de feina i, un dia més, se’m qüestiona i em qüestiono si el que faig és coherent o cometo un greu error. Llavors dubto. Dubte etern sobre com encarrilar el futur. Sospesar prioritats de vida i viure en pròpia pell l’injust desprestigi social. Gran és la tasca de l’educador, escassa la meva aportació. Lluito per millorar, ans avui sento la guerra perduda.

DOLÇOS RECORDS

Un Nadal memorable.

La il·lusió persisteix malgrat el pas dels anys.
Records múltiples que ha enquadrat la meva malograda càmera.
Capturats i desats en la daurada capsa de la felicitat,
un dia ens tornaran a dibuixar rialles.
Res millor que estimar i sentir-se estimat!

(i ja em veieu a mi fent cagar el tió per vintenèssima vegada...
i és que no ens podem perdre ni una tradició catalana!)

RADIOGRAFIA d'avui

Desig: anar de safari fotogràfic.
Preocupació: Nadal buit d’il·lusió.
Llibre: "Si menges una llimona sense fer ganyotes".
Sèrie: House (cinquena temporada... avui seriesyonkis.com m’ha deixat a meitat de capítol, grrr).
Instantània: cafè a Laie.
Pronom: tu.

BATISKAFO

Ahir Antònia Font al Teatre Joventut de l'Hospi... Brutal!!! El dijous ens vam fer amb dos dels últims seients. Curiós anar a un concert de pop i passar-se l'estona assegut. I igualment curiós escoltar els Antònia amb orquestra de fons. Surrealisme power i molt batiskafo. Oh yeah! ;-)

SOBREVIURÉ?

Aquesta nit, com era d’esperar, ja no tinc veu. I no és precisament perquè hagi sortit de festa. Ni tampoc perquè li hagi regalat a la malvada bruixa Ursula de la sirenita. No. Qui ha aconseguit ferir les meves pobres vocals han estat els nens de primària que requereixen un urbà en comptes d’un professor. Tantes vegades repetir instruccions, demanar silenci i dir el nom d’un o altre que no para de molestar és veritablement esgotador. Bufff... Això està resultant més complicat del que em pensava. I jo que creia que de l'esplai al cole només hi havia un petit pas!

Com agrairia a hores d’ara un bon curset accelerat de magisteri o pedagogia! O si no qui em pot aconsellar sobre com actuar davant un nen que et diu que a ell no el castigues, que això d’anar a veure al tutor res, que ell només s’aixeca de la cadira per pegar-te tres hòsties!!!??? Paciència, suposo. Molta paciència. I no perdre l’esperança de què acabaràs domant aquests pobres conillets d’índies que han estat prou desafortunats de tenir-te com a profe d’anglès. I confiar en què aprendràs molt amb ells igual que esperes que ells aprenguin amb tu. Els inicis són durs (o almenys això és el que els meus companys intenten fer-me creure per animar-me).

Sobreviuré?

SOMRIURES I LLÀGRIMES

Atemorida he travessat la multitud de nens, pares i càmeres de televisió congregats davant del cole. M’he dirigit a la classe dels peixos, on la professora a qui estaré donant suport aquestes dues setmanes ja m’estava esperant. Els nens han arribat poc després, plorant la majoria, amb cares de desesperació. I és que, pobrets, no m’estranya... era el primer cop que anaven al cole i el primer dia imposa. A més, les llàgrimes s’apeguen i el “vull la mama” també. Quin guirigall!

Algun nen, que estava més desesperat del compte, ja m’ha deixat la samarreta plena de mocs a primera hora. Després he hagut de netejar vòmits i culs, com també ensenyar a fer pipí a un que no encertava la tassa i m’ha remullat posant-me guapíssima.

Però també he tingut temps de jugar a nines, cotxes, metges i perruqueres. A aprendre cançons de colors. A posar i treure bates. A tenir molta paciència. Infinita paciència. A sentir-me la dona més feliç del món envoltada de nens.

I JO... JA NO

I jo que ja em veia vestida d’Atenea, la deessa de la saviesa, amb les disfresses de l’esplai... Recuperant el llorer daurat de corona i els càlids records d’un inoblidable estiu.

I jo que ja portava una setmana intensa treballant quatre hores diàries en el dossier de cultura clàssica... Copiant i escanejant. Escanejant i copiant. Estudiant al mateix temps una assignatura desconeguda però apassionant.

I jo que ja em veia fent cinefòrums de Gladiator, Troya, Quo Vadis i Espartac. Parlant-nos d’història i cinema. Subliminalment transmetent-los les meves passions.

I jo que ara ja no impartiré cultura clàssica, no podré vestir-me d’Atenea, no podré aprofitar el meu dossier, no podré fer cinefòrums, no podré mirar pel·lícules i dir que estic treballant.

Finalment sembla que impartiré classes d’anglès al cicle mitjà de primària. Una mestra està a punt de donar llum i em quedaré amb les seves petites granotetes mentre li duri la baixa.

Frog. Frog. Frog.

RAFTING CASOLÀ

Res millor que tenir un pare un pèl esbojarrat que, de tant en tant, té idees de bomber com navegar pel riu Segre i ens engresca a caure en el parany de l’emoció del rafting casolà.

Aquest cap de setmana encara baixava prou aigua, com a conseqüència de l’estranya obertura de les comportes del pantà de Camarasa, i era l’oportunitat única per embarcar-se a l’aventura després de 15 anys de sequera.

Per quan la pròxima? Serà puenting?

DE RETORN AL COLE

I ja he començat el cole de nou, després de 6 anys d’acabar aquell 2n de batxillerat i de prometre’m a mi mateixa que no tornaria a una aula mai més. Vaig acabar escaldada, amargada de tant estudi, tanta pressió, tant “no ens pots defraudar”... Tot per entrar en una carrera on demanaven molta nota però d’escassa sortida sortida laboral. Il·lusa, en aquell llavors em creia que allò no era un problema, que em menjaria el món i que arribaria a ser no sé qui. Però la meva felicitat, sortosament, no passa per aquest estúpid ideal. I ara estic la mar de contenta podent dir que aquest any seré profe. Substituta, “chica para todo”, però profe. Avui, mentre estàvem de reunió amb l’equip pedagògic em meravellava de l’entusiasme que tenia vers el nou curs i els nous reptes. Que em diuen que he de fer mates i ciències naturals quan no me’n recordo ni de dividir -ja que per qui no ho sap sóc de lletres- cap problema, ja m’ho estudiaré i ho explicaré als nanos tant bé com pugui!!! I és que per ser feliç, a vegades, només cal voler ser-ho, posar entusiasme als nous reptes i també, important, deixar-se endur pels dictàmens del cor...

Ja veurem com va tot i ja us aniré explicant. De moment només sé del cert que faré un mes de substitucions d’anglès de 4t d’ESO i una assignatura de cultura clàssica. A l’aire està la possibilitat de fer substitucions de ciències. Només espero i desitjo que al director no se li passi pel cap donar-me dibuix tècnic (si no li hauré d'explicar que va ser un company de classe que em va fer les làmines tot el meu 3r d'ESO i quedaria la meva reputació força minvada, jejeje... Però és que per començar no destingeixo un cercle d'un rectangle!)

INDEPENDITZAR-SE?!

Arghhhhh... Nerviosa. Histèrica. Frenètica. Maleïts dies de búsqueda de pis. Sort que ja s’han acabat i que sembla que finalment no haurem de dormir sota el pont.

Barcelona està a uns preus impossibles! Independitzar-se?! Però surt al diccionari aquesta paraula?! Que algú me la defineixi, sisplau! Començo a pensar que és "l'estat de no dependència (almenys aparent) dels pares, però sí del capitalisme, dels bancs i de les immobiliàries". Grrrr.