BRUIXA PIRUIXA

Encara estic en plena batalla per posar ordre a classe. Encara entro i com si res. Invisible.

Hello??!! Nens aixecats, jugant, passant-se pilotes... Hello??!!

Els crits no funcionen. El silenci i mirades mortals, tampoc. Ja no sé com fer-m’ho per ensenyar sense castigar. El càstig com a últim recurs, d’acord, però el càstig, malauradament i de moment, és l’únic que em funciona. Còpies, aguantar la paret, sense pati, fora de classe...

Estic cansada de tant cridar l’atenció d'un i altre. Estic cansada de fer de dolenta. Però la classe, tot i que molt poc a poc, em va responent. Espero que en un futur m'agraeixin de tant fer de bruixa piruixa!

ACUDIT DEL DIA

A la puerta de este Excmo. Ayuntamiento, se produce el hallazgo de un bebé abandonado. Después de asear y alimentar al bebé, los funcionarios se lo entregan al Secretario. Al cabo de unos días el secretario emite una nota:

De SECRETARIO para R.R.H.H.

Acusamos recibo de un recién nacido de origen desconocido en la puerta de este consistorio. Formen una comisión de investigación para determinar:

A/ SI EL 'ENCONTRADO' ES PRODUCTO DOMESTICO DE ESTE AYUNTAMIENTO
B/ SI ALGUN FUNCIONARIO DE ESTE AYUNTAMIENTO SE ENCUENTRA INVOLUCRADO EN ESTE ASUNTO.

Firmado: EL SECRETARIO

Al cabo de un mes la comisión emite un comunicado:

De COMISION DE INVESTIGACION para SECRETARIO

Tras cuatro semanas de investigación, esta comisión concluye y le comunica, que el hallazgo NO PUEDE SER producto de este ayuntamiento por las siguientes razones:

A/ Aquí nunca se hace nada por placer ni con amor.
B/ En este departamento jamás dos personas colaboran íntimamente para hacer algo positivo.
C/ Aquí nada de lo que se hace tiene pies ni cabeza
D/ En nuestros archivos no consta nada que estuviera listo en tan sólo 9 meses.

Firmado: LA COMISION

TOTS SOM TSKV

Creure en el que fem i estimar-ho. Rascar dos dies d’atapeïts horaris per intentar avaluar i repensar el projecte que vam engegar amb molta il·lusió ara farà un any, però que costa de tirar endavant.

Els creatius de la Pasqua jove ens hem reunit aquest cap de setmana per programar el nou curs i parlar de nous reptes. Som uns somiatruites infatigables? Encara no tenim la web perfeccionada i ja busquem nous reptes? Però és que fa poc més d’un any creiem que tskv.cat tan sols era un somni i ara ja té un any de vida. Un any! Val la pena continuar somniant, doncs... I no rendir-nos. Mai rendir-nos.

Teniu ganes de tornar a veure el “Tort i Dret” en acció? Us agradaria deixar comentaris als diferents articles que es van publicant? Voleu llegir editorials més compromeses i properes a les inquietuds dels joves d’avui? En poc temps tot això ho trobareu a tskv.cat. No us oblideu de visitar-la i, si voleu col·laborar amb nosaltres o donar-nos la vostra valuosa opinió, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres. Tots som TSKV!

AFORTUNADA

"La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar."

Thomas Chalmers.

SOBREVIURÉ?

Aquesta nit, com era d’esperar, ja no tinc veu. I no és precisament perquè hagi sortit de festa. Ni tampoc perquè li hagi regalat a la malvada bruixa Ursula de la sirenita. No. Qui ha aconseguit ferir les meves pobres vocals han estat els nens de primària que requereixen un urbà en comptes d’un professor. Tantes vegades repetir instruccions, demanar silenci i dir el nom d’un o altre que no para de molestar és veritablement esgotador. Bufff... Això està resultant més complicat del que em pensava. I jo que creia que de l'esplai al cole només hi havia un petit pas!

Com agrairia a hores d’ara un bon curset accelerat de magisteri o pedagogia! O si no qui em pot aconsellar sobre com actuar davant un nen que et diu que a ell no el castigues, que això d’anar a veure al tutor res, que ell només s’aixeca de la cadira per pegar-te tres hòsties!!!??? Paciència, suposo. Molta paciència. I no perdre l’esperança de què acabaràs domant aquests pobres conillets d’índies que han estat prou desafortunats de tenir-te com a profe d’anglès. I confiar en què aprendràs molt amb ells igual que esperes que ells aprenguin amb tu. Els inicis són durs (o almenys això és el que els meus companys intenten fer-me creure per animar-me).

Sobreviuré?

OH Mr GATES I Mr BELL...

Per fi ha arribat internet i telèfon al carrer “xin-xan”! Aquest matí un tècnic de telèfonica ha posat fi a l’estat d’incomunicació al que estàvem sotmeses des de fa unes setmanes. I és que el procés de desintoxicació estava resultant massa dur. Jo no recordava haver demanat cap servei de desintoxicació, estem en temps de crisi i no m'ho puc permetre... D'acord, admeto que l’alta dependència a aquests mitjans m’ha fet passar males estones, així que no puc sinó agrair a Mr. Gates i Mr. Bell els seus grans invents!

I és que què fer per matar el temps estant sola al pis, sense llibres i amb una tele amb blanc i negre que mostra la imatge només de tant en tant? Fàcil: navegar per internet. I com minvar l’alta radiació que travessa el meu cervell quan em passo hores al mòbil? Fàcil: trucar des d’un fix (o això és el que sembla pensar la meva pobra mare hipocondríaca).

En fi, sigui com sigui, ara torno a estar enllaçada amb la resta del món! Yupppi, torno a les meves drogues. ;-(

SOMRIURES I LLÀGRIMES

Atemorida he travessat la multitud de nens, pares i càmeres de televisió congregats davant del cole. M’he dirigit a la classe dels peixos, on la professora a qui estaré donant suport aquestes dues setmanes ja m’estava esperant. Els nens han arribat poc després, plorant la majoria, amb cares de desesperació. I és que, pobrets, no m’estranya... era el primer cop que anaven al cole i el primer dia imposa. A més, les llàgrimes s’apeguen i el “vull la mama” també. Quin guirigall!

Algun nen, que estava més desesperat del compte, ja m’ha deixat la samarreta plena de mocs a primera hora. Després he hagut de netejar vòmits i culs, com també ensenyar a fer pipí a un que no encertava la tassa i m’ha remullat posant-me guapíssima.

Però també he tingut temps de jugar a nines, cotxes, metges i perruqueres. A aprendre cançons de colors. A posar i treure bates. A tenir molta paciència. Infinita paciència. A sentir-me la dona més feliç del món envoltada de nens.

I JO... JA NO

I jo que ja em veia vestida d’Atenea, la deessa de la saviesa, amb les disfresses de l’esplai... Recuperant el llorer daurat de corona i els càlids records d’un inoblidable estiu.

I jo que ja portava una setmana intensa treballant quatre hores diàries en el dossier de cultura clàssica... Copiant i escanejant. Escanejant i copiant. Estudiant al mateix temps una assignatura desconeguda però apassionant.

I jo que ja em veia fent cinefòrums de Gladiator, Troya, Quo Vadis i Espartac. Parlant-nos d’història i cinema. Subliminalment transmetent-los les meves passions.

I jo que ara ja no impartiré cultura clàssica, no podré vestir-me d’Atenea, no podré aprofitar el meu dossier, no podré fer cinefòrums, no podré mirar pel·lícules i dir que estic treballant.

Finalment sembla que impartiré classes d’anglès al cicle mitjà de primària. Una mestra està a punt de donar llum i em quedaré amb les seves petites granotetes mentre li duri la baixa.

Frog. Frog. Frog.

RAFTING CASOLÀ

Res millor que tenir un pare un pèl esbojarrat que, de tant en tant, té idees de bomber com navegar pel riu Segre i ens engresca a caure en el parany de l’emoció del rafting casolà.

Aquest cap de setmana encara baixava prou aigua, com a conseqüència de l’estranya obertura de les comportes del pantà de Camarasa, i era l’oportunitat única per embarcar-se a l’aventura després de 15 anys de sequera.

Per quan la pròxima? Serà puenting?

DE RETORN AL COLE

I ja he començat el cole de nou, després de 6 anys d’acabar aquell 2n de batxillerat i de prometre’m a mi mateixa que no tornaria a una aula mai més. Vaig acabar escaldada, amargada de tant estudi, tanta pressió, tant “no ens pots defraudar”... Tot per entrar en una carrera on demanaven molta nota però d’escassa sortida sortida laboral. Il·lusa, en aquell llavors em creia que allò no era un problema, que em menjaria el món i que arribaria a ser no sé qui. Però la meva felicitat, sortosament, no passa per aquest estúpid ideal. I ara estic la mar de contenta podent dir que aquest any seré profe. Substituta, “chica para todo”, però profe. Avui, mentre estàvem de reunió amb l’equip pedagògic em meravellava de l’entusiasme que tenia vers el nou curs i els nous reptes. Que em diuen que he de fer mates i ciències naturals quan no me’n recordo ni de dividir -ja que per qui no ho sap sóc de lletres- cap problema, ja m’ho estudiaré i ho explicaré als nanos tant bé com pugui!!! I és que per ser feliç, a vegades, només cal voler ser-ho, posar entusiasme als nous reptes i també, important, deixar-se endur pels dictàmens del cor...

Ja veurem com va tot i ja us aniré explicant. De moment només sé del cert que faré un mes de substitucions d’anglès de 4t d’ESO i una assignatura de cultura clàssica. A l’aire està la possibilitat de fer substitucions de ciències. Només espero i desitjo que al director no se li passi pel cap donar-me dibuix tècnic (si no li hauré d'explicar que va ser un company de classe que em va fer les làmines tot el meu 3r d'ESO i quedaria la meva reputació força minvada, jejeje... Però és que per començar no destingeixo un cercle d'un rectangle!)