EL TEMPORAL DE VENT

I et mors de por al matí perquè hi ha un monstre que sacceja el món. Sents com gruny i fueteja objectes de l’exterior. Desitges que tot sigui un malson però el que mostra la finestra no menteix. Els arbres tremolen i, conseqüentment, tu també. Et poses al llit, manta sobre el cap. El cor et batega ràpid. Decideixes marxar a Lleida al migdia. Però no ets conscient que el monstre està atacant més fort i et farà la vida impossible. El tren no surt. T’avisen que hi ha problemes a la via, la línia elèctrica i objectes sobre la via. No t’asseguren l’estona que poden trigar a arreglar-ho tot.

Et distreus mirant el teu voltant per amenitzar l’espera. Enganxes a un noi fent gargots intentant dibuixar els passatgers desesperats. Veus monges, capellans i, fins i tot, un senyor budista amb un elegant vestit de butà i grana. La situació t’és còmica, podria ser aquesta una reunió secreta, una convenció pluri-religiosa a la que tu, sense saber-ho, has estat invitada. Somrient, tornes a fixar la vista al noi dels gargots i te n’adones que aixeca la mirada massa sovint vers tu. T’està dibuixant i somrius encara més. Surrealisme al quadrat. L’espera cada cop es fa més pesada.

T’aixeques per demanar informació. Però pel camí intentes passar inadvertida pel costat del noi dels gargots. Vols veure el teu retrat. Constates que has quedat força afavorida i et dirigeixes al senyor d’informació de Renfe amb energia i un somriure d’orella a orella. El senyor et comenta que l’espera va per llarg i que és possible demanar que et tornin l’import dels bitllets. Truques a la mare i li comentes que aquest cap de setmana tampoc no podràs visitar-la.

T’afegeixes a la immensa cua formada davant la guixeta d’atenció al client. Estàs cabrejada però, al cap i a la fi, tothom està igualment desesperat. El temps sembla no passar. Una periodista de RAC1 es presenta a la cua per entrevistar als passatgers. Curiosament se’t dirigeix a tu i comentes la situació. No pots sinó sentir una certa enveja per la noia que va amb el micro, haguessis pogut ben bé ser tu. Recordes quan erets universitària i sorties a la Rambla amb el minidisc a entrevistar. Recordes...

Mentrestant, una senyora francesa indignada s’està discutint amb el senyor que controla la cua d’atenció al client. Li explica que ha arribat de França aquest matí per recollir el seu fill de 2 anys de casa del seu ex-marit. S’ha hagut de pagar la meitat del trajecte en taxi perquè el tren la deixat a mig camí. Arribada a Barcelona, ara no pot tornar al seu país. El senyor li explica que, segurament, la situació no s’arreglarà fins l’endemà. Ella no para d’assenyalar el seu nen i preguntar: “¿y dónde vamos a dormir?”. El senyor li diu que a l’estació de Sants tenen butaques còmodes. Barrut. La dona no es dóna per vençuda i exigeix parlar amb un superior. Està amb el seu dret de reclamar un hotel, suposo. La deixo allà, el temps ha passat i a tu ja t’han atès. Tens ganes d’oferir-li allotjamanet. “Jo tinc un piset, si vol”. Però no ho fas. Una àvia russa que no parla ni una paraula de castella o anglès acaba d’arribar, si pot ser encara més indignada. Te n’adones que no pots acollir a tots els que la Renfe deixa penjats. Els deixes allà, amb les seves històries.

UNA DE DUBTES

M’arriben noves ofertes de feina i, un dia més, se’m qüestiona i em qüestiono si el que faig és coherent o cometo un greu error. Llavors dubto. Dubte etern sobre com encarrilar el futur. Sospesar prioritats de vida i viure en pròpia pell l’injust desprestigi social. Gran és la tasca de l’educador, escassa la meva aportació. Lluito per millorar, ans avui sento la guerra perduda.

24 hiverns

Avui els àngels novament han jugat a guerra de coixins

i les plomes s’han desprès del cel per acariciar la terra.

A Ponent avui llisquen sobre neu com fa 24 hiverns,

quan una petita Sara, vermelleta i arrugada,

va estarrufar el nas per primer cop gemegant de fred.

Potser els àngels també estan de celebració.

DOLÇOS RECORDS

Un Nadal memorable.

La il·lusió persisteix malgrat el pas dels anys.
Records múltiples que ha enquadrat la meva malograda càmera.
Capturats i desats en la daurada capsa de la felicitat,
un dia ens tornaran a dibuixar rialles.
Res millor que estimar i sentir-se estimat!

(i ja em veieu a mi fent cagar el tió per vintenèssima vegada...
i és que no ens podem perdre ni una tradició catalana!)

ALARMANT

Obrir l'ordinador, consultar el mail i llegir La Contra de La Vanguardia són gairebé sinònims per a mi. I avui, després de remirar el munt de fotos que la Txaro ens ha enviat, m'he trobat amb una entrevista de la versió del diari digital que m'ha posat els pèls de punta... Alarmista? Molt. Tinc por. Tinc por del que pot arribar a fer l'ésser humà amb la ciència... i no sé si vull viure per a veure el que apunta el senyor Warwick.

Us deixo, doncs, amb un fragment de La Contra...

"Si conseguimos hacer un enlace del cerebro a un ordenador, podremos llegar a entender todas las dimensiones, más allá de nuestras limitadas tres dimensiones, y pensar desde ellas. ¿Se imagina?...". Warwick ya ha hecho historia, ser el primer ciborg de la humanidad. Primero se implantó un chip en el brazo para controlar su domótica casa; luego, cien electrodos en el cerebro, con lo que consiguió que su pensamiento controlara una mano robótica a más de 5.000 km. Augura un futuro de seres conectados cerebralmente a una gran red de información. En espera de los permisos para su tercer autoexperimento, ha participado en las magníficas jornadas de robótica que organiza el Ayuntamiento de Barcelona.

(...)

¿Llegaremos a tener robots que ejecutarán nuestras órdenes pensadas en el otro extremo del mundo?

Evidentemente. Yo ya he conducido una silla de ruedas con el pensamiento. Una persona paralítica va a poder conducir un coche y vamos a tener muchos más sentidos: infrarrojos, ultravioletas, rayos X...

¿Podremos dejar un robot en el despacho trabajando e irnos a la playa?

Claro, y llevarnos otro para que nos ponga la crema. Pero antes debemos definir qué es un robot: estamos cultivando tejido neuronal de rata para aplicar a la robótica, de manera que tendremos un híbrido mitad ser vivo mitad máquina. ¿Sabe qué pasa?..., que el cuerpo humano no es algo fantástico.

Creía que era la máquina más perfecta.

Sin duda iremos sustituyéndolo a trozos y, llevado al límite, podremos desembarazarnos de nuestro cuerpo y sus necesidades.

Radical. ¿Cómo convenció a su mujer para que se prestara a sus experimentos?

Es abogada, nada que ver con lo mío, pero quiso participar. Yo me puse un implante y ella cien electrodos de modo que, cuando ella moviera la mano, yo recibiera en mi cerebro su movimiento; así pudimos comunicarnos de forma telegráfica.

¿Adónde puede llevarnos todo esto?

Cuando todos llevemos chips en el cerebro, podremos comunicarnos sin tener que hablar. El lenguaje es algo muy limitado y limitador: podremos transmitir colores, pensamiento abstracto o impulsos sexuales.

¿Esos impulsos serán voluntarios o escaparán a nuestro control?

Habrá que probarlo, creo que podremos controlarlos igual que el lenguaje.

¿También podremos implantarnos un chip con todos los idiomas?

Sí, pero no será necesario. Estamos todavía en el tejido neuronal de las ratas, pero pronto trabajaremos con neuronas humanas.

¿Adónde quiere llegar?

De momento tengo dos objetivos: hacer crecer neuronas humanas en un robot, y conseguir que nos comuniquemos con los ordenadores mediante el pensamiento, de manera que se conviertan en una extensión de nuestro cerebro, y viceversa. Eso nos permitirá, por ejemplo, manejar más dimensiones.

¿Qué tipo de dimensiones?

Por ahora, el cerebro humano entiende el mundo en tres dimensiones, lo que es bastante lamentable porque el mundo es mucho más complejo. Conseguir que el cerebro entienda y maneje más dimensiones nos dará una potencia inusitada. Por ejemplo, hasta el momento sólo hemos sido capaces de viajar a la Luna, pero con las nuevas dimensiones hallaremos nuevas soluciones.

... Robótica y física cuántica.

Sí, ya están trabajando juntas. Vamos a desarrollar la inteligencia humana de manera considerable, lo que nos va a llevar a un nuevo mundo que no podemos ni imaginar. El problema será que habrá dos categorías humanas, los implantados y los no implantados, y unos serán muy superiores a los otros.

(...)

REPENSEM-NOS-HO

I com afrontes tu el Nadal?

QUAN SOMRIUS

Ara que la nit sa fet mes llarga
Ara que les fulles ballen dances al raco
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no fa falta veure't ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.

És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm
quan la nit es fa més freda
quan t'abraçes al meu cos
I les llums de colors
m'il·luminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan em parles am el cor

Santi Thió

EL BARBUT

I ara resulta que no puc parlar del senyor immensa-panxa-vermella-coca-cola perquè és un símbol pagà... (ejem, tot i que crec que Sant Nicolau havia estat Sant i bon Sant).

D'acord que és un personatge aliè a la tradició catalana de Nadal, però... què coi... jo dono classes d'anglès i la majoria de contes i Nadales em parlen del barbut!

En fi. Pobret.

RADIOGRAFIA d'avui

Desig: anar de safari fotogràfic.
Preocupació: Nadal buit d’il·lusió.
Llibre: "Si menges una llimona sense fer ganyotes".
Sèrie: House (cinquena temporada... avui seriesyonkis.com m’ha deixat a meitat de capítol, grrr).
Instantània: cafè a Laie.
Pronom: tu.

EMBRIAGADA

- On puc trobar Déu?
- És justament davant teu.
- Aleshores, per què no aconsegueixo veure'l?
- Per què l'embriac no aconsegueix veure la seva llar? Troba allò que et fa beure. Per veure-hi cal que siguis sobri".

Anthony de Mello