COLÒNIES 07

Encara no he digerit les colònies d’aquest any. He de deixar passar els dies per a poder-ne fer una valoració en tota regla, no em vull precipitar. Si per una banda m’ha encantat compartir 9 dies amb unes persones i personetes genials, per altra banda he acabat massa esgotada i no del tot satisfeta amb mi mateixa. M’hagués agradat haver rendit al 100% i no haver-me enfonsat a meitat de les colònies. Vaig començar a tot gas i, poc a poc, les piles se’m van anar descarregant... I és que treballar per inèrcia no és bo. Cal despertar-se cada dia hiper-motivat i transmetre il·lusió i passió als infants. Ells s’ho mereixen tot i més!

Compartir 24 hores amb nens de 7 a 14 anys és més que enriquidor. Hi ha un intercanvi tan gran d’amor... Crec que un rep molt més que no dóna. I cada petó i abraçada seva és indescriptible! Per això tornaria a canviar panyals, posar crema en els llocs més insospitats, treure polls, vetllar malaltons i consolar llargues hores a aquells que enyoraven els seus papis. Sí, a més d’un me l’hagués empaquetat i endut a casa!!!

No us negaré que diumenge a la nit per les meves galtes varen regalimar força més de 4 llàgrimes. Però no eren més que de cansament i nostàlgia. I la gran pregunta és: tornaria a embarcar-me a l’aventura? Sens dubte! Potser deixant passar un temps, recuperant el son i les forces, però que ningú dubti que aviat TORNARÉ A ESTAR AL PEU DEL CANÓ!

LA ÚLTIMA DE J.K ROWLING

Declarada fan de Harry Potter, avui me n’he adonat que no podré adquirir l’últim llibre de la saga el dia que surt a la venda perquè estaré de colònies. Aquest fet m’inquieta, no perquè sigui una freaky acabada (que potser també) sinó perquè, al tornar d’una setmaneta amb els meus nens, segur que tots els mitjans de comunicació ja s’hauran fet ressó del final de la novel·la. I me n’assabentaré abans d’obrir la primera pàgina. Sniff.

Amb aquesta introducció vull incidir en dos temes. El primer: deixaré temporalment aquest blog. Però només una setmaneta, nois, ja que des de la muntanya no em serà possible escriure (manca de mitjans i de temps!). El segon: avui he llegit una curiosa notícia al diari en què s’afirma que la BBC estrenarà una sèrie documental on segueix durant un any a J.K Rowling, l’autora de Harry Potter. Pot ser interessantíssim, no ho nego, i segurament el miraré de tenir-ne la possibilitat. Però, la veritat, la notícia en comptes d’alegrar-me em decep. Sí, em sap greu que tot personatge famós hagi d’apuntar-se a la moda del reality. Són els diners els que els mouen? Ho dubto. Aquesta senyora en qüestió és més rica que la pròpia reina d’Anglaterra. Llavors? Ho atribueixo a l’afany de notorietat, de protagonisme. Es creuen sers divins, amb vides divines, i se sacrifiquen per a fer-nos feliços a tots exposant-se, "molt al seu pesar", a la llum pública. Com Jesucrist, vaja. Oh, admirable acció la seva! ;-(

Transcripció de l’article de l’Avui.

El 21 de juliol surt a la venda al Regne Unit l’últim volum de la sèrie Harry Potter, amb un llançament espectacular que començarà a les dotze de la nit, quan les llibreries més importants del país obriran per donar la benvinguda a The Deathly Hallows. Però no només els fans seran presents en el gran esdeveniment; també ho faran les cadenes de la BBC, que durant l’últim any han seguit la J.K Rowling les 24 hores del dia per donar forma a una sèrie documental titulada "A Year Of... J.K. Rowling", que explicarà tot el procés que l’autora ha viscut elaborant l’últim llibre de Harry Potter.

La sèrie mostrarà des dels plors en acabar d’escriure l’última pàgina del llibre en un hotel de Nova York fins a les trobades amb els fans a l’estació de King’s Cross de Londres, passant per les mesures de seguretat que l’editorial ha establert perquè ningú no pugui robar el mecanoscrit (cosa que anteriorment ha passat en dues ocasions). Rowling fins i tot obrirà les portes de la seva vida privada per presentar les seves filles, el seu marit i els seus amics; tot i que fins ara ho havia guardat amb gelosia. Per als seguidors, conèixer de prop la vida de l’autora pot ser un descobriment, ja que molts detalls de la trama estan basats en experiències biogràfiques o llocs on ha viscut. El castell de Hogwarts, per exemple, està perfectambent ubicat a la seva Escòcia natal, així com el Bosc Prohibit, relacionat amb un bosc de Tutshill, prop de la frontera amb Gal·les, on l’autora acostumava a estiuejar amb els seus pares quan era petita.

Un dels moments més impactants de la sèrie es produeix quan l’autora té dubtes sobre el final de la obra, i no sap si acabar matant un personatge o matant-ne dos: "Des que vaig començar a planejar la sèrie sabia que moriria un personatge al final i sabia quin. Però mentre escrivia l’últim llibre em vaig adonar que no el volia matar, però aleshores havia de matar dos personatges nous. Això em va fer canviar molt el llibre al final", ha explicat l’autora. Si mor o no mor Harry Potter és una de les grans incògnites.

M'AGRADA, NO M'AGRADA

En honor a la Txaro, que s'acaba de crear un blog, avui afegeixo una llista dels meus LIKES i DISLIKES. I és que aquesta grandíssima monitora - aviat directora - de l'esplai de Sant Ignasi és psicòloga, i li encanta fer-nos preguntes d'aquestes als pobres i innocents monitors. Sí, hem d'omplir estranys qüestionaris i ella els arxiva vés a saber per a què. Potser després ens psicoanalitza a tots??!! Quina por... ;-)

Això és un "corta y pega" d'un fragment d'aquests estranys qüestionaris.

M'AGRADA...

• Fer una llarga migdiada.
• Contemplar una posta de sol.
• Fer fotografies.
• Beure’m un cacaolat ben calent.
• Disfressar-me.
• Viatjar.
• Escriure.
• L’olor de la pluja.
• Mirar sèries com “House”, "Prison Break" o “Perdidos”.
• Llegir Pere Calders.
• Un somriure sincer.
• Una bona amistat.
• Somniar.
• Sentir-me útil.

NO M'AGRADA...

• Estar lluny dels qui estimo.
• Desfer-me la maleta.
• El soroll.
• La pica de la cuina amb plats del dia anterior.
• Les mentides.
• Escalfar cadires.
• La gent malhumorada.
• Patir fred.

WOULD THE WORLD BE ANY DIFFERENT...?

Would the world be any different

If I hadn’t been born?

Don’t know why I keep thinking about so

Try to find my life a meaning

Try to… haven’t managed though

Wish my deeds were well remembered

When I’m not with you any more

Don’t know why I keep thinking about so

Too young, haven’t done much

Is tomorrow too late to start?

Not gonna sink, gonna stay afloat

Not gonna sink, I hope…

Barcelona, 10 maig

ESGOTADA

Ahir un dia esgotador. Al matí 5 hores escalfant la cadira a la ràdio. Sort que, de tant en tant, algun personatge famós fa acte de presència i trenca amb l’avorriment al que estic resignada a soportar fins a últims d’agost. Ahir Júlia Otero i Rosana. No fa massa, Silvia Padilla, aquella pobra dona que s’ha inventat la més penosa cançó de l’estiu: "Ponte el cinturón". Amb els companys comentem les anades i vingudes de les personalitats i riem una bona estona. El Robert estava emocionadíssim perquè la gran cantant canària havia assentit a cantar a duo el seu gran hit "Talismán". I és que sentirem a parlar d’ell, un cantant "estupendu" encara per a descobrir!

Al migdia arribo a casa i em trobo la meva estimadíssima germana tota acalorada al sofà després d’haver netejat pràcticament tot el pis i anat a comprar provisions. És un sol. Ha vingut només per a fer-me companyia aquests dies i exerceix el rol de la mama que tinc lluny (sí, amb les múltiples crítiques i discussions incloses!). Em retreu, amb raó, no haver-me’n adonat que, a la nevera, no hi havia cap aliment potable: tots havien agafat un color blavós, lila o grogós. Ecsss. Però en defensa meva vull dir que gran part del que estava refrigerat pertanyia a les meves excompanyes de pis i que, per això, no li havia prestat atenció... Què dieu, que si l’olor no m’havia despertat alguna que altra sospita? Vés, un s’hi acostuma... ;-(

Dino ràpid i me’n vaig a acomplir el meu deure com a voluntària de ASF (Arquitectes Sense Fronteres). Primer dia. Arribo a la oficina i el Carles em fa sentir com a casa. Em diu que per tal que comenci a introduir-me al mundillo, m’inventi un sistema de classificació per a uns 8 carpessans de diapos de diferents projectes duts a terme a finals dels 80 i al llarg dels 90. Mare meva, quanta pols i quant de temps feia que ningú li pegava una ullada a tot allò! Després d’enllestir una feina, la següent: mirar àlbums de fotos i seleccionar les millors. Ejem. Les millors? Si no n’hi havia ni una que valgués la pena! Aix, haurien de fer-los algun que altre curset de foto a aquests arquitectes... En trio unes quantes i aviat es fa hora de marxar. El Carles em pregunta si em vindria de gust fer algun muntatge amb Power Point. Evidentment que sí. Classificar no és el meu fort, prefereixo altres tasques a dir veritat! Però tot arribarà.

A les 6 marxo corrents cap a Llúria, on el Manolo ens ha preparat (als "creatius tskv") un curset de Prèmière. Estic cansadíssima però crec que agafo les idees principals del funcionament del programa. Sort que no hi ha massa diferència amb altres programes d’edició que he tocat al llarg de la carrera i, així, certs conceptes no em vénen de nou.

A les 8:15 torna-te’n a casa a corrents. La noia valenciana que compartirà pis amb nosaltres l’any vinent ens venia a visitar. Tot va anar perfecte. Sembla prou maca...

Quan ens va deixar, vaig obrir la tele i em vaig quedar adormida tot escoltant Factor X...

Si ja em costa aguantar aquest ritme, no vull ni pensar com de dures se’m faran les colònies, on tot és un no parar!

MANCA DE NEURONES

L’ésser humà és un animal gregari. Viu en grup, necessita dels altres i així s’ajunta i es regeix segons unes determinades convencions. Avui, que em trobo ben escèptica, voldia parlar-vos d’aquelles normes que ens esclavitzen, especialment a les dones.

Per sentir-nos acceptades en aquesta societat i evitar mirades de rebuig, hem de passar per un catàleg d’estúpides formalitats. Un gran exemple n’és la depilació. Per què recoi hem de tenir un cos sense ni un sol pèl? Si la naturalesa ens ha creat peludes, doncs per algun motiu deu ser, oi? Però no. A algun il·luminat se li va ocórrer que la dona no podia passejar-se pel carrer si no havia passat pel martiri de fortes i doloroses estirades, principalment amb cera bullint. Què en som d’estúpides! Crec que ens hi hauríem de rebelar.... Quantes vegades ens hem de sotmetre a aquesta tortura al llarg de l’estiu? El més fort del cas és que ara alguns homes s’estan apuntant a la moda. BOJOS! L’escalfament global deu estar produïnt uns efectes secundaris, encara no catalogats com a tals, que impliquen una reducció important del nombre de neurones.

A l’estiu, a més, se’ns demana que estiguem prims, seguint dubtoses dietes d’operació biquini, i ben bronzejats. I si no seguim aquestes pautes, no tenim dret a ser feliços i a passejar-nos tan tranquil·lament pel món mundial?! Nops, a no ser que pretenguem cridar l’atenció. I, en aquest cas, se’ns titllarà de tot menys de personatges lúcids.

Però com he dit abans, som animals gregaris i necessitem de l’aprovació dels altres. Així que, d’aquí a què ens deslliurem d’aquestes estúpides cadenes estètiques passarà temps, molt de temps... I jo, ja avanço, no m’atreveixo a ser la primera en desmarcar-me. Possiblement tingui menys neurones que ningú. ;-)

EL JO

Un ancià, que vivia en una gran urbs, posseïa una botiga d'antiguitats i de curiositats. En una ocasió hi va entrar un turista i es posà a parlar amb ell de tot aquell cafarnaüm de coses que hi havia a la botiga.

Abans d'anar-se'n, el turista va preguntar: "Quina és la cosa, a parer vostre, més rara i misteriosa que hi ha en aquesta botiga?"

El vellet va donar un cop d'ull als centenars d'objectes (animals dissecats, cranis enxiquits, peixos i ocells emmarcats, troballes arqueològiques, cornamentes de cérvols...); després es va girar cap al turista i li digué: "Indubtablement, la cosa més rara que hi ha aquí sóc jo."

Anthony de Mello

ENTRANT EN UN VAN GOGH

Em poden observar els vostres ulls en aquest quadre? Sóc jo la de l’esquerra, asseguda a la cadira cordant-me les sabates!

Sospiro. M’aixeco i passejo per l’habitació. Les meves passes ressonen en el terra de fusta. Sembla que estigui a punt de cedir en qualsevol moment. No sé ben bé per què però m’agrada aquesta sensació de perill. Què passaria si fes un moviment brusc? Però, en el fons, no sóc prou atrevida i m’abstinc de provar-ho.

De puntetes, m’aproximo a la finestra. Oh, bell paisatge el que contemplo! Espigues de blat que s’alcen majestuoses i ballen al compàs del vent. Un jove pagès reposa, uns segons, recolzat a la seva forca. Porta la camisa arromangada. Gotes de suor recorren el seu cos. Està cansat. El saludo amb la mà però no em veu. S’eixuga la front i continua la seva tasca.

No, no m’importa que m’ignorin. Sé que no pertanyo en aquest món. De totes maneres, em sento afortunada de poder formar-ne part.

M’ajec al llit. Què suau! El matalàs està fet amb plomes d’ales d’àngel. Agafo un coixí i l’abraço amb totes les meves forces. Esdevé el meu amant. L’acaricio i el beso. Fa una deliciosa olor a pintura. Olor a Van Gogh...

Moments sublims d’èxtasi. Però la meva presència no passa desapercebuda. Els elements de l'escena comencen a rebelar-se.

Sento un calfred. Llenço el coixí. La meva brusca acció tomba tot el que hi ha sobre la taula. El got es trenca. La gerra comença a vessar aigua... Tinc por. Decideixo amagar-me sota els llençols. Vull fer-me petita, desaparèixer. Però és massa tard. Poc a poc, l’habitació es va inundant, d’aigua de la gerra i de llàgrimes amargues.

ODETTE, crítica

Odette Toulemonde, un film que reivindica l’optimisme a través del realisme màgic, és per a mi una de les millors pel·lícules de l’any. Narra la història d’Odette, una dependenta de la secció de cosmètics d’uns grans magatzems, vídua i amb pocs diners que, malgrat tot, és feliç gràcies a les novel·les del seu escriptor preferit, Balthazar Balsan, i a las seva "falta de pretensions".

Per altra banda, Balthazar Balsan és un escriptor afamat, que pertany a un cercle d’intel·lectuals de París, amb molts diners, però que intenta suicidar-se després d’enterar-se’n de la relació amorosa de la seva esposa amb el seu editor.

Balthasar, desesperat, anirà a casa de la seva admiradora per a trobar l’amor esponani i no el reconeixement intel·lectual. Una paràbola genial sobre el sentit de la vida i de la fe.

Per a més opinions visiteu el bloc de l'Eloi.

El curiós del cas és que la pel·lícula està basada en un fet real...

INSPIRADO POR UN FAN

Eric-Emmanuel Schmitt, el director del film, confesó que el personaje de Odette está basado en una mujer alemana que acudió a una de sus firmas de libros que "tartamudeaba y sudaba" y que, ante la imposibilidad de articular palabra, le entregó un sobre. "Además, aquella mujer venía excesivamente arreglada", siguió explicando Schmitt, que añadió que en aquel momento sintió vergüenza "de tener ese tipo de lectora" porque en aquella época el escritor era "bastante 'snob'". Sin embargo, aquel día, ya en el hotel, Schmitt decidió abrir el sobre, que contenía "un peluche con forma de corazón y el papel en el que había escrito era perfumado y tenía angelitos dibujados", pero, aún así, leyó la carta de su admiradora y descubrió que su contenido era "formidable y muy profundo", de modo que se sintió "ridículo" por haber juzgado a aquella mujer simplemente por su aspecto. Aquella noche, Schmitt envió una carta a su admiradora y hace un mes le hizo llegar la versión en alemán del libro de la película -que escribió tras finalizar el rodaje-, aunque ésta aún no le ha respondido. A pesar de que esta película poco tiene que ver con el cine tradicional francés, "más culto", el director defendió su obra por su sencillez y porque, como reivindicó, "se puede leer a Kant y ser fan de Walt Disney".

80 Km/hora

A partir de la tardor els cotxes no podran circular a més de 80 km/h per la primera corona de l’àrea metropolitana de Barcelona, sigui quin sigui el tipus de via. Aquesta és una de les mesures que ha incorporat la Generalitat de Catalunya en el seu Pla d’Actuació de 2007 per tal de protegir el medi ambient, el primer pla que es desenvolupa en una Comunitat Autònoma per tal de reduir la contaminació.

D’aquesta manera, es pretén que la limitació de velocitat redueixi a un 30% l’emissió de diòxid de nitrògen i de partícules de suspensió a la capa d’ozó per l’any 2010. La mesura ve motivada per la superació del límit d’emissió de gasos de Barcelona segons els marcs que fixa la normativa vigent de la Unió Europea per la preservació de la salut humana i el medi ambient.

Un cotxe que circula a 120Km/h emet el doble de gasos que un altre que ho fa a 80 Km/h. Creieu que és una raó suficientment eloqüent com per a comprendre que la limitació de velocitat és una mesura adequada?

Els pros estan tots dits i em semblen prou raonables, però també comprenc que hi ha una sèrie de contres a tenir en compte:

• La congestió a les entrades de Barcelona. Us imagineu com empitjorarà amb cotxes anant a la meitat de velocitat?


• El nefast funcionament del transport públic.
  Potser s’hauria de pensar en fer una bona planificació i construcció de metros i ferrocarrils de qualitat...

En definitiva, què en penseu de la nova llei?