Ijam, nou producte revolucionari

Per a començar la setmana amb un bon somriure visiteu aquesta web que us informaran, no sobre l’ipot, sinó sobre l’ijam.

No té desperdici (ni el vídeo ni el manual)!

A QUI ANOMENES ESTRANGER?

Tu Dios es judío
Tu coche es japonés
Tu pizza es italiana
Tu cuscús es argelino
Tu democracia es griega
Tu café es brasileño
Tu reloj es suizo
Tu camisa es india
Tu radio es coreana
Tus números son árabes
Tu escritura es latina

¿A quién llamas extranjero?


En els diaris abunden les notícies d’estrangers (aquí sinònims d’immigrants) que les passen realment “canutes” en el nostre país, ja sigui per entrar-hi - amb pasteres o màfies - o bé vivint-hi sense papers. M’estremeixo i, a vegades, he d’eixugar les llàgrimes que em regalimen per les galtes. Ha de ser molt dur veure’s estranger en un altre país! Poca gent busca l’aventura perquè sí, es pren anys sabàtics per descobrir altres mons com ho fan avui dia alguns joves. Pocs tenen aquesta sort.

La cruel necessitat empeny a molts sud-americans o africans a canviar de vida, a deixar-ho tot per començar de nou. Fan el cor fort i s’ho juguen tot a una carta. El seu coratge és realment admirable! I, malgrat tot, els hi posem cada cop més barreres per accedir al nostre país. Nosaltres hi tenim dret, ells no, per haver nascut on han nascut.

Els meus avis varen ser immigrants. 30 anys a Argentina enllorant els seus, però sentint-se satisfets de poder-los mantenir. El meu pare va néixer a Buenos Aires, és ell estranger? Sí, sens dubte, així ho diu el seu DNI, però ningú se’l mira malament pel carrer. Parla català perfectament i no té pinta de sud-americà. A més, treballa a la universitat i el seu és un poder adquisitiu mig. Per què només considerem estrangers o immigrants a aquells amb pocs recursos econòmics? Em resulta incomprensible i indignant.

Què és, realment, ser estranger? No ho som tots?

SENSE MOTIUS PER A QUEIXAR-ME

I jo autocompadint-me perquè treballo la tira d’hores al dia i no paro a casa fins ben bé les onze de la nit, quan aquest matí la senyora de fer feines de l’oficina m’explica el seu horari laboral. S’aixeca a les 4,30 per anar a treballar a les 5 del dematí. Després enllaça aquesta primera feina amb una segona que no acaba fins les 14. I, per la tarda, a les 18, comença la seva tercera feina fins les 21.

Buffff... això no és vida!!! Li he preguntat a la Luz, peruana, si tenia família a Espanya i m’ha dit que “marido e hija”. I jo em pregunto: quan els veu? El que ha de fer una mare per arribar a fi de mes. I el curiós del cas és que ella està ben contenta. “No... si yo soy feliz, sólo que me faltan horas de sueño y a veces lo noto”.

Recoi, crec que ara no tinc massa dret a queixar-me. Si porto un ritme frenètic també és perquè me l’he buscat jo i no per necessitats econòmiques com les de la Luz. Si he de queixar-me, potser que ho faci per la millora dels drets laborals dels immigrants... Sara, deixa't de tant "ego"!

ROSA DELS VENTS

Rosa dels vents,
Per què m’has beneït
Amb aquest alè càlid
Que m’és elixir de vida
Alhora batec frenètic,
Il•lusió de futur desbordant?

TINC FRED!!!

“Sí, sóc de Lleida, però no per això deixo de tenir fred”. Aquesta és la frase que repeteixo més sovint a l’oficina. I és que no m’entenen. Sóc una persona mega-hiper-fredolica i ho passo ben malament en una sala sense calefacció. Així que ja em veieu, cada dia, engegant una mini estufeta a escassos centímetres del meu cos, calentant-m’hi les mans com qui està prop d’una llar de foc. I, tot i així, alguns dies necessito de gorra i guants. Sóc la pera (llimonera, com les de Lleida), però és que TINC FRED!!!

PS: els companys van en màniga curta... però són ells els alienígenes composats d’un altre material que el meu!

TARJA VISITA

Yuppi! Sabeu que tinc targetes de la feina amb el meu nom? És súper professional! Jejeje. No sé pas a qui les donaré, perquè estic tot el dia tancada a l’oficina i els contactes amb la gent els faig via mail o telèfon però... ei... què coi... encara que només sigui per a mirar-me-les jo. Aps, i si vosaltres en voleu alguna, només cal que me la demaneu, en tinc per donar i per vendre!

MIRAR AL PASADO, DESCUBRIR A DIOS

Hace varios años, un jesuita de edad madura, que ya murió, vino a verme. Era un buen amigo, así que empezó a hablar espontáneamente acerca de su vida personal. Compartió conmigo que hacía muchos años que no rezaba: aun cuando iba a la oración – muy raramente, dijo – en realidad no oraba. Sólo estaba presente con el cuerpo, materialmente.

Así, muy casualmente, le dije: “No has estado orando desde hace mucho, mucho tiempo. Dime: alguna vez en tu vida ¿te has sentido espontáneamente cerca de Dios no porque fueras a través de un proceso razonado, sino espontáneamente, has sentido alguna vez tu corazón levantado y tú mismo en contacto con Dios, en unión con Dios?” apenas había yo terminado de enmarcar mi pregunta cuando él dijo: “Desde luego, cuando yo miro a mi vida pasada y veo cúan bueno Dios ha sido conmigo, inmediatamente me siento cerca de Dios, en contacto con Dios, unido a Él.”

Herbert Alphonso en “Psicología y E.E. Vol II col. Manresa 6"

ESCOLLIR

Llàgrimes.
Impotència.
Estrès.
Reconèixer que no puc amb tot.
Massa activitat.
Massa compromisos.
No saber dir que no.
Emmerdar els altres en els meus assumptes.
Més llàgrimes.
Angoixa.
Reconèixer que no sóc superwoman.
Veure’m obligada a discernir.
Organitzar les meves prioritats.
No voler deixar ningú a l’estacada.
Fer mal sense voler.
Més llàgrimes.
Demanar perdó.
Donar voltes al rumb que està prenent la meva vida.
Escollir.

ELS AMICS

"Els amics són àngels que t'agafen en braços quan les teves ales no recorden com volar."

AVUI 23

Tal dia com avui, fa 23 anys, la meva mare va trencar aigües. Estava al ginecòleg fent-se unes proves perquè la nena que portava a dins feia 15 dies que hagués hagut de treure el cap i encara mandrejava dintre el seu ventre. Allà mateix, a la consulta, finalment em vaig decidir a aventurar-me i descobrir món. Llavors correm-hi tots a l’hospital Arnau de Vilanova...

I després d’un part llarg sense epidural, de mig escanyar-me amb les dos voltes de cordó umbilical que duia com a penjolls, vaig néixer a les 12 de la nit. La meva mare esgotada, plorant d’alegria, jo també plorant, però de fred. Estàvem a 12 sota zero i a Lleida havia nevat. Diuen que el 1985 es va estrenar amb un dels hiverns més freds que es recorden.

Avui, en canvi, fa un dia fantàstic a Barcelona. M’he despertat tard - però no a les 12 de la nit! – i al menjador m’he trobat 23 globus penjats del sostre, la taula parada amb un suculent esmorzar i un parell de regals. Les meves companyes de pis, entre les quals la meva germana, són genials!

En fi, com que estic tant ben cuidada, comprendreu que m’encantin els aniversaris, especialment quan el mòbil treu fum amb missatges i trucades! I és que és un gran dia en què em sento especialment estimada. Tinc tant a agrair als que comparteixen la vida amb mi!

RAZÓN DE AMOR

Sabes que la vida
sólo permanece en las cosas
que eliges y no por azar.

Que sólo se posee
aquello que se nombra.
Por eso escribes su sombra
en la arena de tus días.

José Carlos Llop

EL MALEÏT MÒBIL

Jo i els mòbils som incompatibles. Clar i català. Ho admeto, no ens portem gens bé. Primer em va costar molt entendre que era necessari obrir el mòbil cada dia - que no funcionava com els telèfons de casa-, després silenciar-lo a classe o en reunions, i ara, amb tot això superat, estic amb el tema de la maleïda bateria. Sempre oblido de carregar-la o bé em descuido el carregador a Lleida o a Barcelona! Un desastre. Total, que davant aquests descuits, he hagut de comprar-me diversos carregadors; un dels quals avui. I, com que no puc deixar-me tot el sou en carregadors, vaig als basars xinesos on només em cobren 6 euros. Ara bé, no us penseu que això és una ganga, què va! Avui he arribat a casa tota il·lusionada perquè per fi el meu mòbil deixaria de queixar-se quan, a l’endollar el carregador, em surt una petita espurna i se’m queda la meitat del plàstic a les mans. Resultat: inutilitat absoluta. Indignada, el carregador anirà de cap a la botiga d’on ha sortit aquest matí. A veure si la meva cosina se’n surt que li tornin els diners o, almenys, li donin un carregador nou. Mentrestant, hauré de continuar comunicant-me per mail perquè el pobret mòbil ha dit que no pot més. Grrr.

TRIST TIÓ

Fer cagar el tió sense els avis és ben dolorós. Encara recordo quan, amb només 3 anys, vaig encetar la tradició familiar anys oblidada. Era la primera néta i em varen buscar el tronc més bonic del poble perquè fes els meus somnis realitat. Li donava de menjar mandarines i em sortien els ulls de les òrbites quan veia que, aquella bèstia, només en deixava les peles. La meva il·lusió era immensa, però crec que encara era més gran la il·lusió de la meva àvia, que volia controlar cada detall perquè tot sortís perfecte. Mai oblidaré la seva mirada, les seves rialles, com agafava les mans del meu avi i li xiuxiuejava coses a l’orella cada cop que jo, la meva germana i, més tard, les meves cosines, alçàvem la manta i ens trobàvem amb paquetets cuidadosament embolicats per ella. Fer cagar el tió estava altament associat amb l’àvia i, per això, des que ella ens va deixar, no hagués tornat mai més a agafar aquells pals per donar-li cops al vell tió que tant estimava. Ella no hi era per veure-ho. Però la meva cosina petita sí... i com li dius a la nena de 7 anys, que encara creu amb la màgia, que el tió no cagarà més?! Crec que la meva àvia no ho hagués volgut. I segurament ara, des del cel, ens mira per cap d’any i encara somriu i abraça el meu avi cada cop que alcem la manta...

FOTOGRAFIA

Una fotografia immobilitza allò que reprodueix i no pot retratar mai res del que hi ha al voltant. I tot el que hi ha al voltant és el que jo veig quan miro una fotografia. Una bona foto és la que ens fa reviure allò que no hi surt, el punt de partida per recuperar el que s'ha fet invisible.

Josep M. Espinàs