I jo autocompadint-me perquè treballo la tira d’hores al dia i no paro a casa fins ben bé les onze de la nit, quan aquest matí la senyora de fer feines de l’oficina m’explica el seu horari laboral. S’aixeca a les 4,30 per anar a treballar a les 5 del dematí. Després enllaça aquesta primera feina amb una segona que no acaba fins les 14. I, per la tarda, a les 18, comença la seva tercera feina fins les 21.
Buffff... això no és vida!!! Li he preguntat a la Luz, peruana, si tenia família a Espanya i m’ha dit que “marido e hija”. I jo em pregunto: quan els veu? El que ha de fer una mare per arribar a fi de mes. I el curiós del cas és que ella està ben contenta. “No... si yo soy feliz, sólo que me faltan horas de sueño y a veces lo noto”.
Recoi, crec que ara no tinc massa dret a queixar-me. Si porto un ritme frenètic també és perquè me l’he buscat jo i no per necessitats econòmiques com les de la Luz. Si he de queixar-me, potser que ho faci per la millora dels drets laborals dels immigrants... Sara, deixa't de tant "ego"!
1 comentari:
Si, aaaai, quanta raó tens... ens falta ser més humils i sencills. Ens pensem que hem de ser més que ningú, més xulos i més tot que el del costat... i a vegades ens dónen lliçons aquells que menys ens pensem. Ens va molt bé viure en una ciutat colze a colze amb altres cultures per valorar el que falla de la nostra. De totes maneres, és una prioritat que canviem la cultura d'horaris i els fem més racionals.
Publica un comentari a l'entrada