Atemorida he travessat la multitud de nens, pares i càmeres de televisió congregats davant del cole. M’he dirigit a la classe dels peixos, on la professora a qui estaré donant suport aquestes dues setmanes ja m’estava esperant. Els nens han arribat poc després, plorant la majoria, amb cares de desesperació. I és que, pobrets, no m’estranya... era el primer cop que anaven al cole i el primer dia imposa. A més, les llàgrimes s’apeguen i el “vull la mama” també. Quin guirigall!
Algun nen, que estava més desesperat del compte, ja m’ha deixat la samarreta plena de mocs a primera hora. Després he hagut de netejar vòmits i culs, com també ensenyar a fer pipí a un que no encertava la tassa i m’ha remullat posant-me guapíssima.
Però també he tingut temps de jugar a nines, cotxes, metges i perruqueres. A aprendre cançons de colors. A posar i treure bates. A tenir molta paciència. Infinita paciència. A sentir-me la dona més feliç del món envoltada de nens.
1 comentari:
K estàs amb els pekes pekes?
Mare meva !
Què sàpigues que torno al món blogaire amb el Blog d'en yuri !
Publica un comentari a l'entrada