
Però tornant al tema inicial... em sorprén que pugui passar-m’ho tan bé amb els meus pares - tot compartint activitats - tenint jo 22 anys. Si, normalment a aquesta edat un intenta evitar tot contacte parental. Un vol sentir-se i mostrar-se independent, moure’s exclusivament entre amics. Però una ha de tenir temps per a tot, no?! No sé si el que tinc és sort o simplement sóc un ser ben estrany. El cas és que, sigui com sigui, estic contenta de mantenir aquest “bon rollo” familiar...
1 comentari:
Ei, Sara, si ja gairebé ja sóc un vuit: una panxa i un cap.... I que és això de dir que la meva carrerota...?
Quina enveja, la vostra nedada en família...! Petonet!
Publica un comentari a l'entrada