Sortir de classe i veure’ls allí,
al costat de l’estàtua.
Acorrucats, un al costat de l’altre,
donant-se calor.
Els cobreix una bruta i foradada manta.
Fa pudor a vi.
Adormits, ells abraçats.
Potser somniant en una vida millor.
Arriba la policia.
Barcelona neta, somriure burleta.
Els amants entreobren els ulls.
Envegen els coloms que els miren.
Voldrien poder volar.
A ells ningú els alimenta
ni són benvinguts enlloc.
S’aixequen maldestres.
Etziben quatre grolleries.
Giren cantonada.
I, s’asseuen, novament
Invisibles,
invisibles a bona part del món.
3 comentaris:
Sara: El teu text m'ha fet rumiar, un cop més quan en agafar el "metro" trobo cada dia aquell o aquells que han passat la nit sobre d'un cartró a les escales. És gairebé invisible per a mi. millor dit ni el miro...No sé què fer-hi...
Sara, crec que per pocs són invisibles i per molts són molests.
i tants encegats que sí que els veuen però prefereixen girar la cara, ja se sap: és més còmode...
Publica un comentari a l'entrada