Els ulls se’m tancaven i no tenia ni forces per mantenir-los oberts. Caminava lentament per Gran Via, a la una de la matinada, com un zombi. Sort que el llit em cridava (el tinc ben ensinistrat!), perquè sinó m’hagués quedat a qualsevol cantonada a fer nit.
Mentre avançava a les palpentes, em venien flashos d’imatges i converses del sopar d’aniversari al que acabava d’assistir. Una festa que, en part, també suposava la fi dels quatre anys d’etapa universitària (i aquí no us pegaré un rollo de com de ràpid passa el temps, tranquils). Però només deixar constància que vaig notar que ens havíem fet vells, perquè en molts moments semblava que estiguéssim tenint converses de "besugos":
Que parlàveu de mi? – Ens preguntava la Bea a la Marta i a mi.
No, déiem que es bo canviar d’ambient. – Li contestàvem.
Ah! Vale, és que m’ha semblat que déieu el meu nom...
Saps que la tal i la qual han suspès el TFC? – Jo li comentava sorpresa a la Bea.
Però si és el que li acabo de dir jo fa un minut! – M’etzibava l’Eudald.I aquí piques de complicitat entre amics. Crec que les pràctiques ens afecten massa a tots plegats (ens xuclen les forces, vampiiiiiiiiiirs)!!!
També vam comentar les jugades que cadascú pensa realitzar l’any vinent. Que si començar a tirar currículums, que si un màster, que si vull marxar a l’lestranger, que si no en tinc ni idea i encara queden tres mesos per decidir val més no agobiar-se... Sí, ens ho prenem amb força calma tot plegat.
Jo vaig dir que m’estava plantejant inscriure’m al post-grau de la Pompeu sobre Màrqueting directe i interactiu. Tothom es va quedar parat i més d’una cella es va alçar. Què coi té a veure això amb la carrera d’Audiovisuals i tu què coi hi pintes allà? Pfff... No ho sé ben bé. Potser és una bogeria, però ara per ara, i desil·lusionada amb l’experiència de la ràdio, tinc ganes de treballar en una ONG. I aquest màster ofereix la possibilitat de col·laborar al departament de comunicació d’Intermón i... pim, pam. Per provar no passa res, no? El més bo del cas és que la Clara va saltar i em va dir que la seva mare hi treballava com a voluntària. Coi, què petit és el món!
Reia quan pensava en el petit àlbum "casero" que li havíem regalat a la cumpleanyera, on apareixíem cadascú de nosaltres posats en el cos d’un cèlebre personatge de ficció. I quina cara se’m va quedar quan em vaig veure com a Dr. HOUSE! Allà, amb un cap enorme, representant el doctor més borde i genial de la tele. Boníssim. Intentaré que la Júlia em passi l’arxiu i us penjaré la foto perquè pugueu riure una bona estona (amb mi que no de mi, eh?!)
I em ressonaven les paraules de l’Eudald dient-me que una companya de classe que fa pràctiques a tv3 havia editat el vídeo de l’Aplec de l’Esperit i que s’havia quedat flipant en veure’m allà, presentant l’esdeveniment. Bé, de fet li va haver de consultar a l’Eudald per assegurar-se que aquell personatge esbojarrat, amb vestit de flors, pamela i immenses ulleres de sol era jo. Sóc una persona que intento passar força desapercebuda per la uni, i pocs coneixen la meva vessant, com dir-ho, "artística". Per això la noia flipava amb colors!
A més, que jo participés en algo religiós encara deixa més sorpesa a la gent. No predico a tort i a dret les meves creences. Si em pregunten si crec en Déu, no tinc problema en dir que sí. Però si el tema no surt a la conversa, ningú en sap res de res (a no ser que es fixin en la creu que, a vegades, porto penjada al coll). Això em fa pensar... perquè la Marta, precisament, em va formular aquesta pregunta. I jo que creia que amb quatre anys ens coneixíem prou a fons tots plegats... És que potser he mantingut la meva fe com un secret? M’agradaria creure que no, però ahir, tristament, vaig constatar que sí. O si més no que, en el fons, la nostra relació ha estat epidèrmica.... Sniff. Potser m’he relacionat massa poc amb els amics de la uni, i això em sap greu. Però, un cop més, i com deia ahir en la història del caragol, a tot arreu no hi podem estar i tot no es pot tenir!
- Que et donin prou diners com per pagar els segells pels 25 sobres que has d’enviar.
