Amb tan sols un dia i mig he devorat sencer “La solitud dels nombres primers” i segurament per això no l’he acabat de pair. Massa hores. Massa obsessió. No he deixat temps per assaborir la bellesa de les paraules... i la tràgica història m’ha corprès deixant-me abatuda. He sentit que jo formava part dels personatges i els personatges formaven part de mi. Esgarrifances han recorregut inevitablement el meu cos. El llibre no crema, però ara el meu cor bull."En Mattia pensava que ell i l'Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l'hi havia dit mai."
4 comentaris:
Ai, jo me'l vaig llegir en un parell de dies, em va capturar totalment!
"Abatuda" és la paraula, sí.
Sempre et llegeixo en silenci (normalment perquè ho faig des de la feina i no em puc parar a comentar), però que sàpigues que sóc lectora fidel.
A veure si ens veiem!
Un petonet!
Júlia
La cita que has penjat referent a la solitut i la incomunicació és molt semblant a una de l'Ernesto Sabato a la seva novel.la "El túnel"... també t'apassionaria. M'apunto el llibre!
Sí. Jo també me l'he llegit. I és curiós com et poses dins la història i, sense voler, l'estat d'ànim dels protagonistes se't va enganxant... Visca la lectura!!!!
hellopeople this is a great forum hope im welcome :)
Publica un comentari a l'entrada