dona, no posis res que no vulguis que algú en concret llegeixi. (que bé que m'expresso...je)
jo crec que una té blog per expressar-se més o menys 'públicament'; també per interactuar amb d'altres persones i per deixar alguna cosa que duri per sempre (o fins que el tanca, el blog). al menys aquestes son les meves raons.
Necessitat de ser atesos encara més del que ho som diàriament.
A més (conjuntament, o equivalentment), síndrome de la cabanya infantil: tots de petits en algun moment hem anhelat tenir una cabanya amb les nostres coses i compartir-la amb els amics.
M'agrada pensar en el tancament d'un blog com un pas evolutiu (no necessàriament un pas positiu.) El mateix pas es dóna quan es pren consciència i s'accepta el que he expressat sense tancar-lo, llavors el blog mateix experimenta una evolució.
Això descomptant els que tenen motiu de ser 'professional', com el de cert columnista o el de cert jesuïta on exposa el 'tràiler' de la seva pròxima homilia.
(davant de totes les sentències fa falta un 'crec' protocol·lari, per tal de no donar sensació de supèrbia, així com clarificar que són mers tirs a diana un xic atzarosos i no ponderats amb gaire esmerçament.)
A partir del dia 8 ja tornarem a veure'ns les cares!
Comunicar-se... amb els amics i amb un mateix. Reafirmar la pròpia existència amb una absurda publicació al món virtual. Sentir-se connectat. ¿?
Gràcies, Júlia i Garreta, per les vostres reflexions.
Espero veure-us aviat!
PS: Aps, veieu, de no ser pel bloc poques coses de vosaltres sabria, i ara no ens estaríem comunicant... En el fons, potser sí que té sentit això del bloc
jo quan vaig començar amb això dels blogs (fa uns sis anys) també em vaig plantejar si tenia sentit fer-ho. Però vaig decidir-mi tot i que em semblava que la veu protagonista era massa forta per part del blogger i que els comentaris quedaven molt en segon terme... Però és bonic que qui vulgui tingui arregladet el seu raconet de la xarxa i aporti el seu gra de sorra a la diversitat que som cadascú enmig de tot això tan gran...
4 comentaris:
dona, no posis res que no vulguis que algú en concret llegeixi. (que bé que m'expresso...je)
jo crec que una té blog per expressar-se més o menys 'públicament'; també per interactuar amb d'altres persones i per deixar alguna cosa que duri per sempre (o fins que el tanca, el blog). al menys aquestes son les meves raons.
muak
munchausen.
Necessitat de ser atesos encara més del que ho som diàriament.
A més (conjuntament, o equivalentment), síndrome de la cabanya infantil: tots de petits en algun moment hem anhelat tenir una cabanya amb les nostres coses i compartir-la amb els amics.
M'agrada pensar en el tancament d'un blog com un pas evolutiu (no necessàriament un pas positiu.) El mateix pas es dóna quan es pren consciència i s'accepta el que he expressat sense tancar-lo, llavors el blog mateix experimenta una evolució.
Això descomptant els que tenen motiu de ser 'professional', com el de cert columnista o el de cert jesuïta on exposa el 'tràiler' de la seva pròxima homilia.
(davant de totes les sentències fa falta un 'crec' protocol·lari, per tal de no donar sensació de supèrbia, així com clarificar que són mers tirs a diana un xic atzarosos i no ponderats amb gaire esmerçament.)
A partir del dia 8 ja tornarem a veure'ns les cares!
Comunicar-se... amb els amics i amb un mateix. Reafirmar la pròpia existència amb una absurda publicació al món virtual. Sentir-se connectat. ¿?
Gràcies, Júlia i Garreta, per les vostres reflexions.
Espero veure-us aviat!
PS: Aps, veieu, de no ser pel bloc poques coses de vosaltres sabria, i ara no ens estaríem comunicant... En el fons, potser sí que té sentit això del bloc
jo quan vaig començar amb això dels blogs (fa uns sis anys) també em vaig plantejar si tenia sentit fer-ho. Però vaig decidir-mi tot i que em semblava que la veu protagonista era massa forta per part del blogger i que els comentaris quedaven molt en segon terme... Però és bonic que qui vulgui tingui arregladet el seu raconet de la xarxa i aporti el seu gra de sorra a la diversitat que som cadascú enmig de tot això tan gran...
Publica un comentari a l'entrada