En un dia estressant... Davant una setmana que es planteja estressant... OPTIMISME POWER amb Pablo Neruda!
QUEDA PROHIBIDO !
Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.
Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.
Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada día como si fuera un ultimo suspiro.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen mas que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.
Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual.
Pablo Neruda
diumenge, de març 30
divendres, de març 28
FELICITATS REGINA
21 anys no es fan cada dia. Per això, avui dedico aquesta entrada del blog a la meva germaneta petita que, per molt que li demani que aturi el seu creixement, mai em fa cas. I és que trobo a faltar aquella nena que m’estirava el cabell i em perseguia per tota la casa!En fi, resignada, cada any em veig obligada a felicitar-la i fer-li un regal... ;-) Per què, per exemple, no podia quedar-se amb 5 anys, temps en què ens despertàvem en plena nit i ens muntàvem fabulosos castells amb els llençols?! O als 7 anys, quan fèiem estrambòtiques obres de teatre amb les nostres cosines, per un públic exclusivament familiar, en què ella mai es queixava de ser el marginat personatge masculí. Quin temps aquells!
Ara la nena ja ha deixat de ser nena. Parla un llenguatge estrany, un curiós dialecte que només comprenen els físics, i es passa llargues hores rodejada de números. A més, en comptes d’assumir el seu rol de germana petita, ha passat a robar-me el meu. Si, com ho sentiu. És ella qui es preocupa pel meu estat d’ànim o de salut. Inacceptable!!!
Regineta, amb el meu humor peculiar et vull desitjar que per molts anys puguis ser la millor de les germanes, tant grandíssima amiga i fantàstica persona. T’estimo.
dijous, de març 27
DE MEDIADORA INTERCULTURAL PER UNES HORES
No sempre la feina és avorrida. O no ho és si pots colar-te amb la teva companya en les seves tasques de mediadora intercultural, com avui.
Després de vuit hores d’escalfar cadira i amb els ulls quadrats de tant mirar la pantalla de l’ordinador, el jefe em demana que vagi a comprar un llibre que es planteja regalar als dirigents i a alguns socis de l’entitat per Sant Jordi. Vol fer-li una ullada abans de comprar-ne els 200 exemplars. Lògic.
Em dóna les direccions per arribar a la llibreria, però la meva pobra ment - inepta total per processar informació referent a l’orientació - em fa posar cara de peix bullit. Per sort, la meva companya s’adona del meu atabalament i em proposa acompanyar-la a la Plaça del Diamant a parlar amb uns nenets libanesos que fa dies que no es presenten als entrenament de bàsquet. D’aquesta manera, em deixa a la llibreria que li queda de pas i evitem que em perdi (sinó a hores d’ara els mossos d’esquadra encara m’estarien buscant)...
Total, que les dues ens posem de camí. Compro el llibre i acompanyo a la noia a l’esmentada plaça. Els infants no hi són, així que decidim provar sort i anar a visitar els seus pares al negoci familiar, un restaurant Libanés.
El local és petit però acollidor i el pare, només veure’ns de darrere el taulell, surt a rebre’ns al carrer. Ens comenta que la seva dona i fills estan passant un mes al seu país d’origen i ens convida a un tè. No ens hi neguem, prendre tès forma part de la feina (ejem), perquè així es pot establir més bona relació amb les famílies, saber de les seves inquietuds i conèixer el nivell de satisfacció amb la tasca que realitzem (també permet relaxar-se una estona i arribar més tard a l'oficina, però que això no surti d'aquí!)
El tè està calent, així que la mediadora i jo aprofitem l’estona per xerrar de la dura realitat dels immigrants. I és ella prové de l’Argentina i coneix de molt a prop els problemes de les comunitats nouvingudes: problemes comunicatius, culturals, legals.... De sobte, em sento estranya perquè me n’adono que sóc l’única catalana present al local, l'única persona amb la vida mig solucionada. Si, l’estrangera sóc jo. Em trobo en terra d’altres, però se m'acull en comptes de demanar-me papers i grans explicacions.
Tinc remordiments. No sé per què em sento culpable. I, per uns instants, em vénen ganes de fumar una immensa pipa, la "pipa de la pau", que un senyor que ronda la seixantena assaboreix amb la mirada perduda... segurament pensant en la seva dolça pàtria, que mai hagués volgut abandonar.
Després de vuit hores d’escalfar cadira i amb els ulls quadrats de tant mirar la pantalla de l’ordinador, el jefe em demana que vagi a comprar un llibre que es planteja regalar als dirigents i a alguns socis de l’entitat per Sant Jordi. Vol fer-li una ullada abans de comprar-ne els 200 exemplars. Lògic.
Em dóna les direccions per arribar a la llibreria, però la meva pobra ment - inepta total per processar informació referent a l’orientació - em fa posar cara de peix bullit. Per sort, la meva companya s’adona del meu atabalament i em proposa acompanyar-la a la Plaça del Diamant a parlar amb uns nenets libanesos que fa dies que no es presenten als entrenament de bàsquet. D’aquesta manera, em deixa a la llibreria que li queda de pas i evitem que em perdi (sinó a hores d’ara els mossos d’esquadra encara m’estarien buscant)...
Total, que les dues ens posem de camí. Compro el llibre i acompanyo a la noia a l’esmentada plaça. Els infants no hi són, així que decidim provar sort i anar a visitar els seus pares al negoci familiar, un restaurant Libanés.
El local és petit però acollidor i el pare, només veure’ns de darrere el taulell, surt a rebre’ns al carrer. Ens comenta que la seva dona i fills estan passant un mes al seu país d’origen i ens convida a un tè. No ens hi neguem, prendre tès forma part de la feina (ejem), perquè així es pot establir més bona relació amb les famílies, saber de les seves inquietuds i conèixer el nivell de satisfacció amb la tasca que realitzem (també permet relaxar-se una estona i arribar més tard a l'oficina, però que això no surti d'aquí!)
El tè està calent, així que la mediadora i jo aprofitem l’estona per xerrar de la dura realitat dels immigrants. I és ella prové de l’Argentina i coneix de molt a prop els problemes de les comunitats nouvingudes: problemes comunicatius, culturals, legals.... De sobte, em sento estranya perquè me n’adono que sóc l’única catalana present al local, l'única persona amb la vida mig solucionada. Si, l’estrangera sóc jo. Em trobo en terra d’altres, però se m'acull en comptes de demanar-me papers i grans explicacions.
Tinc remordiments. No sé per què em sento culpable. I, per uns instants, em vénen ganes de fumar una immensa pipa, la "pipa de la pau", que un senyor que ronda la seixantena assaboreix amb la mirada perduda... segurament pensant en la seva dolça pàtria, que mai hagués volgut abandonar.
dilluns, de març 24
UNA PASQUA D'ACCIÓ DE GRÀCIES
Gràcies per acollir-me amb un somriure.
Gràcies pels vostres gests.
Gràcies per les vostres paraules.
Gràcies per fer-me sentir estimada malgrat tot.
Gràcies.
Ha significat molt per a mi.
VSKV
dimarts, de març 18
ECS
Però que et pots esperar d’un llibre que trobes a sobre del WC? Entro a la sala de bany de les meves companyes de pis i em trobo un totxo amb el títol: “Perdona si te llamo amor”. “Amor” has dit? M’interessa, sóc romàntica de mena. A la portada s’hi assenyala que es tracta de tot un èxit de ventes que ha arribat als 3 milions d’exemplars. I com que aquests dies estic sola, conscient que la propietària no trobaria a faltar la novel·la, me l’enduc al llit. Llegeixo el primer capítol... i el llibre em rellisca de les mans!
Quina cosa més nefasta, mal escrita i poc interessant... igual que una telenovela d’aquelles tant insuportables per a adolescents a l’estil “Rebelde”. Ecs. Ara entenc què hi feia al WC. La propietària l’havia deixat perquè algú en fes un bon ús, l’utilitzés com a paper higiènic!!!
I és que no hi ha res com un bon conte de Pere Calders...
Quina cosa més nefasta, mal escrita i poc interessant... igual que una telenovela d’aquelles tant insuportables per a adolescents a l’estil “Rebelde”. Ecs. Ara entenc què hi feia al WC. La propietària l’havia deixat perquè algú en fes un bon ús, l’utilitzés com a paper higiènic!!!
I és que no hi ha res com un bon conte de Pere Calders...
dilluns, de març 17
BLOC DELS JOVES DE LA PARROX
Una parròquia tant activa i amb tants joves com la de Sant Ignasi de Lleida necessita coordinació. Dissabte vam reunir-nos per parlar-ne. Uns estem a l'esplai, altres a jovenívols (esplai per a 3r i 4t d'ESO), altres a catequesi, altres a confirmació, altres a post-confirmació, altres a grups de revisió de vida, altres només van a missa... I, tanta dispersió d'activitats, fa que amb alguns només ens veguem les cares més que dos cops a l'any!!! Volem establir més vincles entre nosaltres: organitzar excursions, recessos, cinefòrums, sopars... Volem sentir-nos més comunitat. I per això hem creat una comissió de joves amb representació de tots els sectors. Un bon primer pas que esperem que doni fruits molt aviat.Aps, i un altre pas complementari ha estat crear un bloc on poder seguir algunes de les activitats que duem a terme... També hem d'estar connectats al món, no?! Tot i que no ser si li pot interessar a algú el que fem o deixem de fer un grup d'amics. Molt teològics i filosòfics no som, ja us ho dic arra... En fi. Sigui com sigui, si el voleu visitar sereu més que benvinguts.
dijous, de març 13
SER O NO SER PROFE
Desconcertant. Arribo a classe de 1r de batxillerat i un dels alumnes em diu: “tu estàs fent el CAP?”. I jo “si”. Així que se’m queda mirant amb pena i solta “estàs convençuda que vols ser professora? Jo no ho seria mai! Ha de ser horrible posar-se davant de tanta penya xunga.” Però no és fort que un nen et digui això? I, a més, provinent d’un dels nens d’aquells més rebels... Fins i tot ELL veu que la tasca de docent és dura.
I jo vull encaminar-me vers la secundària? Potser que m’ho repensi... És el tercer alumne que em dóna el mateix consell. Desconcertant.
I jo vull encaminar-me vers la secundària? Potser que m’ho repensi... És el tercer alumne que em dóna el mateix consell. Desconcertant.
dilluns, de març 10
AIGUAMARINA
Dissabte excursió de l’esplai. Nens emocionats. Visible alegria que s’escola pels porus de la pell. Tot energia i vitalitat. Nens fent fotos. Nens jugant. Nens cantant. Però també nens rebels que et recorden que la vida de l’educador no és tasca gens fàcil.Pel camí trobem una bella cala. El sol l’acaricia i no ens podem estar d’ajeure’ns-hi i deixar-nos endur per les ones del llac i el màgic alè de la naturalesa. Pur elixir. Tancar els ulls i sentir rialles. També alguna espontània abraçada. Respirar i creure’t, per uns instants, dins un somni on tot és bella innocència i amor....
I llavors em ve en ment el deliciós poema de Josep Maria de Sagarra: Aiguamarina.
Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.
Mer somni? Crec en els somnis. Em sé en un. Crec en la màgia del món. Crec.
dijous, de març 6
FOTOCLIP DE LA PASQUA
I per fi ja podem trobar al youtube el "fotoclip" de la Pasqua TSKV d'enguany!
JA HE COMENÇAT EL CAP!
Avui ha estat el meu segon dia de CAP. La meva feina consisteix en fer d’ombra de la professora de francès, una dona realment curiosa i admirable amb qui aniré aprenent com és això de la docència, vist des del punt de vista d’aquell que està a l’altre costat. Què còmode s’està assegut en un pupitre fent veure que s’escolta!
Em sento al final de la classe i, quan em descuido, quelcom em transporta al passat per fer-me sentir com una nena més. Curiosa impressió.
El nivell del temari és força baix, però em sorprèn la il·lusió amb què els adolescents l’afronten. Clar que ara les noves tecnologies ajuden molt a amenitzar l’estudi de llengües estrangeres. Situeu-vos en una aula d’informàtica, escoltant cançons i omplint espais en blanc. I és que amb una simple cançó un pot aprendre els condicionals, per exemple. I us asseguro que és ben complicat oblidar la lletra, pegadissa fins a la medul·la de l’ós. Encara la tararejo ara!
Em sento al final de la classe i, quan em descuido, quelcom em transporta al passat per fer-me sentir com una nena més. Curiosa impressió.
El nivell del temari és força baix, però em sorprèn la il·lusió amb què els adolescents l’afronten. Clar que ara les noves tecnologies ajuden molt a amenitzar l’estudi de llengües estrangeres. Situeu-vos en una aula d’informàtica, escoltant cançons i omplint espais en blanc. I és que amb una simple cançó un pot aprendre els condicionals, per exemple. I us asseguro que és ben complicat oblidar la lletra, pegadissa fins a la medul·la de l’ós. Encara la tararejo ara!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)