No sempre la feina és avorrida. O no ho és si pots colar-te amb la teva companya en les seves tasques de mediadora intercultural, com avui.
Després de vuit hores d’escalfar cadira i amb els ulls quadrats de tant mirar la pantalla de l’ordinador, el jefe em demana que vagi a comprar un llibre que es planteja regalar als dirigents i a alguns socis de l’entitat per Sant Jordi. Vol fer-li una ullada abans de comprar-ne els 200 exemplars. Lògic.
Em dóna les direccions per arribar a la llibreria, però la meva pobra ment - inepta total per processar informació referent a l’orientació - em fa posar cara de peix bullit. Per sort, la meva companya s’adona del meu atabalament i em proposa acompanyar-la a la Plaça del Diamant a parlar amb uns nenets libanesos que fa dies que no es presenten als entrenament de bàsquet. D’aquesta manera, em deixa a la llibreria que li queda de pas i evitem que em perdi (sinó a hores d’ara els mossos d’esquadra encara m’estarien buscant)...
Total, que les dues ens posem de camí. Compro el llibre i acompanyo a la noia a l’esmentada plaça. Els infants no hi són, així que decidim provar sort i anar a visitar els seus pares al negoci familiar, un restaurant Libanés.
El local és petit però acollidor i el pare, només veure’ns de darrere el taulell, surt a rebre’ns al carrer. Ens comenta que la seva dona i fills estan passant un mes al seu país d’origen i ens convida a un tè. No ens hi neguem, prendre tès forma part de la feina (ejem), perquè així es pot establir més bona relació amb les famílies, saber de les seves inquietuds i conèixer el nivell de satisfacció amb la tasca que realitzem (també permet relaxar-se una estona i arribar més tard a l'oficina, però que això no surti d'aquí!)
El tè està calent, així que la mediadora i jo aprofitem l’estona per xerrar de la dura realitat dels immigrants. I és ella prové de l’Argentina i coneix de molt a prop els problemes de les comunitats nouvingudes: problemes comunicatius, culturals, legals.... De sobte, em sento estranya perquè me n’adono que sóc l’única catalana present al local, l'única persona amb la vida mig solucionada. Si, l’estrangera sóc jo. Em trobo en terra d’altres, però se m'acull en comptes de demanar-me papers i grans explicacions.
Tinc remordiments. No sé per què em sento culpable. I, per uns instants, em vénen ganes de fumar una immensa pipa, la "pipa de la pau", que un senyor que ronda la seixantena assaboreix amb la mirada perduda... segurament pensant en la seva dolça pàtria, que mai hagués volgut abandonar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada