dijous, de març 13

SER O NO SER PROFE

Desconcertant. Arribo a classe de 1r de batxillerat i un dels alumnes em diu: “tu estàs fent el CAP?”. I jo “si”. Així que se’m queda mirant amb pena i solta “estàs convençuda que vols ser professora? Jo no ho seria mai! Ha de ser horrible posar-se davant de tanta penya xunga.” Però no és fort que un nen et digui això? I, a més, provinent d’un dels nens d’aquells més rebels... Fins i tot ELL veu que la tasca de docent és dura.

I jo vull encaminar-me vers la secundària? Potser que m’ho repensi... És el tercer alumne que em dóna el mateix consell. Desconcertant.

5 comentaris:

Tondo Rotondo ha dit...

No és una fena senzilla... però també dóna molts moments bons, ni que siguin petits.

Xavi Garcia ha dit...

Ja sé que no te res a veure, però jo m'ho passo bomba intentant transmetre tots els coneixements que he hagut d'adquirir a base de patacades (programant vull dir) i quan veig un munt de cares de pomes agres. És molt divertit quan veus que programar no és una tasca senzilla però que amb paciència ho acaben entenent i veus canvis en els seus rostres. És molt divertit quan fas veure que t'emprenyes perquè no ho entenen i borres tot el que has escrit a la pissarra, t'omples de paciència i comences absolutament de zero. És molt divertit ensenyar a la privada, suposo que no és pot ni comparar amb el públic. Però, Sara, és molt gratificant quan els alumnes "xungos" et donen les gràcies pq almenys ara aprenen coses i no amb l'antic professor que no aprenien res... És extremadament gratificant i t'omple molt, moltíssim. Gaudeix el màxim que puguis! ;)

Tondo Rotondo ha dit...

Molt bé això de la revista que comentes al meu blog... Cap problema i si tens temps i ganes informa'm de si ho ha fet.

Vinga! A disposar!

Oriol ha dit...

No et rendeixis! Com tot a la vida te moments difícils i complicats, però després d’aquestos arriba els gratificants, i aquest mon en te molt d’aquests darrers.

Fins aviat!
PETONS

Sara ha dit...

No em rendeixo, no patiu! Estic disposada a ser profe, a ser una bona profe i intentar guanyar-me el respecte i també l'amor dels alumnes.

Divendres va ser un dia genial en aquest sentit. Em van deixar sola amb una classe de 25 nanos de 2n d'ESO, tot un perill. Vaig pegar quatre crits ben pegats i després la classe va fluir tranquilament. N'estic orgullosa! (No sé si els vaig caure massa bé, però... el següent pas de complicitat vindrà més tard...)

Gràcies pels ànims!