ADÉU

I ha arribat el GRAN DIA. Avui, per fi, deixo la feina. He dit prou. Prou als dèspotes. Prou als misògins. Prou als crits i tractes pejoratius. Prou.

No vull continuar fent-me mala sang. Creient-me que no serveixo per a res. Sentir repetides vegades “vols marxar?”. D’això jo li’n dic mòbing. Doncs sí, vull marxar i puc marxar perquè he trobat una altra feina. Així que bon vent i barca nova.

Al sortir per la porta oblidaré t’oblidaré i no et guardaré rancor. Almenys no durant massa temps. No val la pena malgastar espai en la memòria... Prefereixo quedar-me amb els bons records. I, mira per on, també me n’enduc de teus: perquè, malgrat no ser un bon mestre, he après al teu costat.

Ara m’esperen en un altre lloc. Lluny d’aquí. Potser massa lluny... a les Terres de Ponent que em varen veure néixer. Motiu d’alegria? Tant de bo... i és que deixar Barcelona em trenca el cor.

VERTÍGEN

- Un món negre?
- Un món estrany. Amb contorns de colors.
- Eing?
- Paciència.

El cap no para de donar-li voltes,
la sensació de vertigen em deixa sense alè.
Què serà de mi a partir d'aquest dimecres?
Sabré prendre la bona decisió?
Tinc por i la por m'ofusca.

Argh. Necessito més massatges de la padrina,
respirar a fons,
confiar en Déu...

Todo se andará

LA MUJER DE VAPOR

Us deixo amb un brillant conte inèdit de l'èxit de vendes Carlos Ruiz Zafón...

LA MUJER DE VAPOR

Nunca se lo confesé a nadie, pero conseguí el piso de puro milagro. Laura, que tenía besar de tango, trabajaba de secretaria para el administrador de fincas del primero segunda. La conocí una noche de julio en que el cielo ardía de vapor y desesperación. Yo dormía a la intemperie, en un banco de la plaza, cuando me despertó el roce de unos labios. «¿Necesitas un sitio para quedarte?» Laura me condujo hasta el portal. El edificio era uno de esos mausoleos verticales que embrujan la ciudad vieja, un laberinto de gárgolas y remiendos sobre cuyo atrio se leía 1866. La seguí escaleras arriba, casi a tientas. A nuestro paso, el edificio crujía como los barcos viejos. Laura no me preguntó por nóminas ni referencias. Mejor, porque en la cárcel no te dan ni unas ni otras. El ático era del tamaño de mi celda, una estancia suspendida en la tundra de tejados. «Me lo quedo», dije. A decir verdad, después de tres años en prisión, había perdido el sentido del olfato, y lo de las voces que transpiraban por los muros no era novedad. Laura subía casi todas las noches. Su piel fría y su aliento de niebla eran lo único que no quemaba de aquel verano infernal. Al amanecer, Laura se perdía escaleras abajo, en silencio. Durante el día yo aprovechaba para dormitar. Los vecinos de la escalera tenían esa amabilidad mansa que confiere la miseria. Conté seis familias, todas con niños y viejos que olían a hollín y a tierra removida. Mi favorito era don Florián, que vivía justo debajo y pintaba muñecas por encargo. Pasé semanas sin salir del edificio. Las arañas trazaban arabescos en mi puerta. Doña Luisa, la del tercero, siempre me subía algo de comer. Don Florián me prestaba revistas viejas y me retaba a partidas de dominó. Los críos de la escalera me invitaban a jugar al escondite. Por pri-mera vez en mi vida me sentía bienvenido, casi querido. A medianoche, Laura traía sus diecinueve años envueltos en seda blanca y se dejaba hacer como si fuera la última vez. La amaba hasta el alba, saciándome en su cuerpo de cuanto la vida me había robado. Luego yo soñaba en blanco y negro, como los perros y los malditos. Incluso a los despojos de la vida como yo se les concede un asomo de felicidad en este mundo. Aquel verano fue el mío. Cuando llegaron los del ayuntamiento a finales de agosto los tomé por policías. El ingeniero de derribos me dijo que él no tenía nada contra los okupas, pero que, sintiéndolo mucho, iban a dinamitar el edificio. «Debe de haber un error», dije. Todos los capítulos de mi vida empiezan con esa frase. Corrí escaleras abajo hasta el despacho del administrador de fincas para buscar a Laura. Cuanto había era una percha y medio palmo de polvo. Subí a casa de don Florián. Cincuenta muñecas sin ojos se pudrían en las tinieblas. Recorrí el edificio en busca de algún vecino. Pasillos de silencio se apilaban debajo de escombros. «Esta finca está clausurada desde 1939, joven —me informó el ingeniero—. La bomba que mató a los ocupantes dañó la estructura sin reme-dio.» Tuvimos unas palabras. Creo que lo empujé escaleras abajo. Esta vez, el juez se despachó a gusto. Los antiguos compañeros me habían guardado la litera: «Total, siempre vuelves.» Hernán, el de la biblioteca, me encontró el recorte con la noticia del bombardeo. En la foto, los cuerpos están alineados en cajas de pino, desfigurados por la metralla pero reconocibles. Un sudario de sangre se esparce sobre los adoquines. Laura viste de blanco, las manos sobre el pecho abierto. Han pasado ya dos años, pero en la cárcel se vive o se muere de recuerdos. Los guardias de la prisión se creen muy listos, pero ella sabe burlar los controles. A medianoche, sus labios me despiertan. Me trae recuerdos de don Florián y los demás. «Me querrás siempre, ¿verdad?», pregunta mi Laura. Y yo le digo que sí.

UN SOMRIURE AMB SACARINA

I aquí em teniu a la paradeta. Un matí tranquil·let, prenent la fresca i venent algun que altre llibre: 15 amb 6 hores, tot un récord! D'acord, cal dir que la temàtica dels llibres no incitava massa a la compra. Llibres graciencs? Ja em direu!!! Més d'un s'ha confós i ens ha demanat per l'últim d'en Ruiz Zafón.... Ja m'hagués agradat a mi tenir-lo, almenys hagués estat entretinguda llegint. ;-)

I pel Pel que fa a la tarda... ejem... millor no parlar-ne... Només dir que: IT'S THE FINAL COUNTDOWN!!! Hi ha un moment en què el cos diu: PROU.

BON SANT JORDI!

Com que demà tindré un dia complicadet tot venent llibres de la Vila de Gràcia al Passeig de Sant Joan amb Pare Maria Claret, aprofito uns minuts que tinc lliures per desitjar-vos un molt bon Sant Jordi!

(Aps, i pels que esteu a Lleida, no oblideu comprar roses solidàries de la Parròquia de Sant Ignasi).

SANT JORDI GLORIÓS

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.

La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Josep maria de Segarra.

QÜESTIÓ DE SABATES

Tinc els peus inflats. I és que ja diuen que per presumir s’ha de patir... He lluït 2 mesos unes precioses - tot i que també molt criticades - botes de taló amb uns llacets al darrere. Unes botes que se m’han rebelat aquesta última setmana per acribillat els meus dits. Total, que avui m’he hagut de conformar amb unes sosses sabatetes de bruixa (acabades en punta) a les que he intentat donar un toc de distinció deixant entreveure uns divertits mitjons a ratlles de colors. Un calçat i combinació que també han estat criticats! Grrrr. Quin mal gust té la gent, no?! Qui no voldria lluir unes sabates de llacets i unes de bruixeta? Tot pura enveja, ja us ho dic jo. I per fer-me repensar bé el meu gust indumentari... tarda de caminar amunt i avall per la diagonal. Doble grrrr. Quin mal de peus! ;-)

PASSI I VEURÀ EL PISET

Quina presa de pèl més impressionant... Hi ha gent que s’ho curra per descol·locar-te i es diverteixen amb la desesperació d’uns quants davant l’actual i pèssima situació immobiliària. Avui he pogut constatar que no sóc pas l’única que vaig com a boja buscant pis de lloguer... i que és tan fàcil engatussar-me...

Havia quedat a les 11 amb el senyor d’una agència per tal de veure un pis a Concell de Cent. Les poques condicions de què havíem parlat m’havien semblat prou bones i hi anava il·lusionada. Potser aquell pis estava destinat a ser el nostre nou niu i abandonaríem, per fi, el Planeta Rocafort.

Ara bé, no era pas l’única a la cita. 15 persones més esperaven impacients el senyor de les claus, aquell que havia d’obrir la porta màgica del suposat palau d’ensomni.

Però quan ha fet acte de presència se’ns ha caigut la vena dels ulls i ens hem olorat que tot no seria tan bonic... El senyor ens ha dit que li peguéssim una bona ullada al piset però que no li preguntéssim res, que “per a més informació: truqueu l’agència”. Ajà, això és el que jo li’n dic bon servei!

No he pogut evitar el riure tonto en imaginar-me que estava fent cua per les escales de l’immoble igual que quan vas de ruta turística a veure la Pedrera. I de Pedrera res de res. M’he trobat amb una cutresa de caixa de sabates sense llum exterior i habitacions per a hobbits.

On estava la “càmera oculta”???

CARAMELS DE CAFÈ AMB LLET

Il•lusió
Somnis
Rialles
Confusió
Llàgrimes
Esperança
Banalitats
Desesperació
Confort
Eixordament
Confiança
Amor
Incertesa
Consternació
Batecs
Rialles
Somnis
Il•lusió

Una mà estesa
Un bri de brisa que sacseja el món
dolces esperances
es difuminen amb la pluja
ressorgeixen amb força gràcies al raig del sol

Ens projectem tu i jo
figures indefinides
lliscant sobre l’arc de Sant Martí
Mil colors, camins de vida
plegats assaborim caramels de cafè amb llet

A QUI PERTANYO?

Us deixo amb el fragment d'un bonic llibre que ha caigut en les meves mans en un gest d'amor i del que estic assaborint cada pàgina...
Gràcies per regalar-me'l.

La qüestió central és aquesta: “A qui pertanyo? A Déu o al món?” Moltes de les meves preocupacions de cada dia em fan pensar que pertanyo més al món que a Déu. La més insignificant crítica em fa enfadar, i un petit refús em deprimeix. Una petita lloança aixeca el meu esperit i un petit èxit m’omple d’emoció. Cal ben poca cosa per a elevar-me o per a enfonsar-me. Sovint sóc com una petita barca enmig de l’oceà, totalment a mercè de les ones.Tot el temps i les energies que poso a mantenir-me en un cert equilibri i a evitar de bolcar o d’anar a fons em demostren que la meva vida es redueix gairebé a una lluita per sobreviure: no una lluita santa, sinó una lluita plena d’ansietat, conseqüència de tenir ficada al cap la falsa idea que és el món qui em defineix. (...)

“Addicció” potser és la paraula que explica millor el sentiment de privació que tan fondament penetra la societat contemporània. Les nostres addiccions fan que ens aferrem a allò que el món proclama com les claus de la pròpia realització: acumulació de riquesa i de poder, aconseguir posició i admiració, menjar i beguda en abundància, gratificació sexual sense distingir entre cobejança i amor. Aquestes addiccions creen unes expectacions que no poden sinó deixar insatisfetes les nostres més fondes necessitats. Mentre vivim ficats en les il·lusions del món, les nostres addiccions ens condemnen a fútils recerques en “el país llunyà”, i ens deixen ben sols a afrontar una sèrie interminable de desil·lusions, però el nostre sentit del jo roman irrealitzat.Tots aquests dies de creixents addiccions hem anat errant molt lluny de la casa del Pare. La vida addiccionada pot ser ben designada com una vida viscuda en “un país llunyà”. És des d’aquí que el nostre crit d’alliberament s’alça.

El retorndel fill pròdig, Henri J.M. Nouwen.

ESCAPE

Escape. Escape. Escape. Escape.

Merda, el programa se m’ha bloquejat.
Com es tira endarrere?
Escape?!
No respon.
Que no respon, dic!
M’estic fotent dels nervis.
Inspira. Expira. Pensa. Argh.
Desconec el carreró, però sé que té sortida.
Ho sé.
Més d'un s'ha trobat en la mateixa situació i se n'ha sortit, no? Doncs jo també podré.

Buff, a fer el cor fort. Vinga, prova-ho, un cop més.
Escape. Escape.

Torna-hi.

Estic cansada.

Torna-hi, he dit.

No puc.

Perdona?! Et dones per vençuda?

No. No. D'acord. Ja hi torno.

Escape. Escape. Escape. Escape. Escape.
Prem fort.

Foooooooooort.
Ah, no. No em venceràs, fill de...
Eps, pensaments positius. Què en treus d'enrabiar-te?

D'acord. D'acord. A mirar endavant.
Escape.
ESCAAAAAAAAAAAPE.