AIGUAMARINA

Dissabte excursió de l’esplai. Nens emocionats. Visible alegria que s’escola pels porus de la pell. Tot energia i vitalitat. Nens fent fotos. Nens jugant. Nens cantant. Però també nens rebels que et recorden que la vida de l’educador no és tasca gens fàcil.

Pel camí trobem una bella cala. El sol l’acaricia i no ens podem estar d’ajeure’ns-hi i deixar-nos endur per les ones del llac i el màgic alè de la naturalesa. Pur elixir. Tancar els ulls i sentir rialles. També alguna espontània abraçada. Respirar i creure’t, per uns instants, dins un somni on tot és bella innocència i amor....

I llavors em ve en ment el deliciós poema de Josep Maria de Sagarra: Aiguamarina.

Voldria ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.


Mer somni? Crec en els somnis. Em sé en un. Crec en la màgia del món. Crec.