dilluns, d’abril 14

ESCAPE

Escape. Escape. Escape. Escape.
Merda, el programa se m’ha bloquejat.
Com es tira endarrere?
Escape?!
No respon.
Que no respon, dic!
M’estic fotent dels nervis.
Inspira. Expira. Pensa. Argh.
Desconec el carreró, però sé que té sortida.
Ho sé.
Més d'un s'ha trobat en la mateixa situació i se n'ha sortit, no? Doncs jo també podré.
Buff, a fer el cor fort. Vinga, prova-ho, un cop més.
Escape. Escape.
Torna-hi.
Estic cansada.
Torna-hi, he dit.
No puc.
Perdona?! Et dones per vençuda?
No. No. D'acord. Ja hi torno.
Escape. Escape. Escape. Escape. Escape.
Prem fort.
Foooooooooort.
Ah, no. No em venceràs, fill de...
Eps, pensaments positius. Què en treus d'enrabiar-te?
D'acord. D'acord. A mirar endavant.
Escape.
ESCAAAAAAAAAAAPE.

dissabte, d’abril 12

EL LLUMÍ TARAT


Em trobo en una petita i minúscula caixa de llumins. Jo encara sóc més petita i minúscula que un llumí normal. Sóc el llumí tarat. Sacsegen la caixa fort i ben fort. En surto marejada, però no em moc de lloc. Intenten encendre’m. Al principi no se’n surten. Al principi... ja que poc a poc el llumí tarat va cedint...

Espero que la sacsejada em porti a volar cap a una altra caixa. Més gran, més agradable. Amb uns llumins que m’ajudin a superar les meves mancances i a potenciar les meves qualitats.

De moment resto marejada.

EL PETIT PRÍNCEP


Entonces apareció el zorro:
-¡Buenos días! -dijo el zorro.
-¡Buenos días! -respondió cortésmente el principito que se volvió pero no vio nada.
-Estoy aquí, bajo el manzano -dijo la voz.
-¿Quién eres tú? -preguntó el principito-. ¡Qué bonito eres!
-Soy un zorro -dijo el zorro.
-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-, ¡estoy tan triste!
-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-, no estoy domesticado.
-¡Ah, perdón! -dijo el principito.
Pero después de una breve reflexión, añadió:
-¿Qué significa "domesticar"?
-Tú no eres de aquí -dijo el zorro- ¿qué buscas?
-Busco a los hombres -le respondió el principito-. ¿Qué significa "domesticar"?
-Los hombres -dijo el zorro- tienen escopetas y cazan. ¡Es muy molesto! Pero también crían gallinas. Es lo único que les interesa. ¿Tú buscas gallinas?
-No -dijo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa "domesticar"? -volvió a preguntar el principito.
-Es una cosa ya olvidada -dijo el zorro-, significa "crear lazos... "
-¿Crear lazos?
-Efectivamente, verás -dijo el zorro-. Tú no eres para mí todavía más que un muchachito igual a otros cien mil muchachitos. Y no te necesito. Tampoco tú tienes necesidad de mí. No soy para ti más que un zorro entre otros cien mil zorros semejantes. Pero si me domesticas, entonces tendremos necesidad el uno del otro. Tú serás para mí único en el mundo, yo seré para ti único en el mundo...
-Comienzo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... creo que ella me ha domesticado...
-Es posible -concedió el zorro-, en la Tierra se ven todo tipo de cosas.
-¡Oh, no es en la Tierra! -exclamó el principito.
El zorro pareció intrigado:
-¿En otro planeta?
-Sí.
-¿Hay cazadores en ese planeta?
-No.
-¡Qué interesante! ¿Y gallinas?
-No.
-Nada es perfecto -suspiró el zorro.
Y después volviendo a su idea:
-Mi vida es muy monótona. Cazo gallinas y los hombres me cazan a mí. Todas las gallinas se parecen y todos los hombres son iguales; por consiguiente me aburro un poco. Si tú me domesticas, mi vida estará llena de sol. Conoceré el rumor de unos pasos diferentes a todos los demás. Los otros pasos me hacen esconder bajo la tierra; los tuyos me llamarán fuera de la madriguera como una música. Y además, ¡mira! ¿Ves allá abajo los campos de trigo? Yo no como pan y por lo tanto el trigo es para mí algo inútil. Los campos de trigo no me recuerdan nada y eso me pone triste. ¡Pero tú tienes los cabellos dorados y será algo maravilloso cuando me domestiques! El trigo, que es dorado también, será un recuerdo de ti. Y amaré el ruido del viento en el trigo.
El zorro se calló y miró un buen rato al principito:
-Por favor... domestícame -le dijo.
-Bien quisiera -le respondió el principito- pero no tengo mucho tiempo. He de buscar amigos y conocer muchas cosas.
-Sólo se conocen bien las cosas que se domestican -dijo el zorro-. Los hombres ya no tienen tiempo de conocer nada. Lo compran todo hecho en las tiendas. Y como no hay tiendas donde vendan amigos, los hombres no tienen ya amigos. ¡Si quieres un amigo, domestícame!
-¿Qué debo hacer? -preguntó el principito.
-Debes tener mucha paciencia -respondió el zorro-. Te sentarás al principio un poco lejos de mí, así, en el suelo; yo te miraré con el rabillo del ojo y tú no me dirás nada. El lenguaje es fuente de malos entendidos. Pero cada día podrás sentarte un poco más cerca...
El principito volvió al día siguiente.
-Hubiera sido mejor -dijo el zorro- que vinieras a la misma hora. Si vienes, por ejemplo, a las cuatro de la tarde; desde las tres yo empezaría a ser dichoso. Cuanto más avance la hora, más feliz me sentiré. A las cuatro me sentiré agitado e inquieto, descubriré así lo que vale la felicidad. Pero si tú vienes a cualquier hora, nunca sabré cuándo preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.
-¿Qué es un rito? -inquirió el principito.
-Es también algo demasiado olvidado -dijo el zorro-. Es lo que hace que un día no se parezca a otro día y que una hora sea diferente a otra. Entre los cazadores, por ejemplo, hay un rito. Los jueves bailan con las muchachas del pueblo. Los jueves entonces son días maravillosos en los que puedo ir de paseo hasta la viña. Si los cazadores no bailaran en día fijo, todos los días se parecerían y yo no tendría vacaciones.
De esta manera el principito domesticó al zorro. Y cuando se fue acercando el día de la partida:
-¡Ah! -dijo el zorro-, lloraré.
-Tuya es la culpa -le dijo el principito-, yo no quería hacerte daño, pero tú has querido que te domestique...
-Ciertamente -dijo el zorro.
- ¿Y vas a llorar? -dijo el principito. -¡Seguro!
-No ganas nada.
-Gano -dijo el zorro- he ganado a causa del color del trigo.
Y luego añadió:
-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.
El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:
-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.
Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:
-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mi rosa es igual que cualquiera de ustedes.
Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.
Y volvió con el zorro.
-Adiós -le dijo. -Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple: Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible para los ojos.
-Lo esencial es invisible para los ojos... -repitió el principito para acordarse. -Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella. -Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo. -Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...
-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo.

(Antoine de Saint-Exupéry)

divendres, d’abril 11

Careta Tort i Dret

I aquí la careta del millor espectacle de titelles mai creat: els genials TORT i DRET!

dimecres, d’abril 9

LA INCREÏBLE HISTÒRIA DE LA CAPUTXETA VERMELLA



Han arribat, per fi, els DVDs que havia encomanat per l’entitat.

Després de passar-me bona part de la tarda amb ells catalogant-los he quedat prendada d’un de títol: “La increíble ¡pero cierta! Historia de Caperucita Roja”. Una pel·lícula d’animació que aparenta divertidíssima. La caràtula la descriu així: ha arribat el moment de veure que s’amaga darrera l’innocent conte de la Caputxeta vermella. S’ha comès un delicte i després d’una profunda investigació es desvetllarà la impactant veritat delictiva que s’amaga darrera la llegenda...

Sí senyor, ara descobriré la veritat! Era o no era còmplice l’àvia de l’engany del llop?! Tot va ser una mentida per ser venuda com a “exclusiva” a alguna revista de premsa rosa? ;-)

FAMÍLIES AMIGUES

A Lluïsos acollim aquesta tarda la presentació d’un projecte que durem a terme en col·laboració amb l’entitat Salut i Família. Es tracta del projecte anomenat Famílies Hospitalàries. Bé, més que anomenat jo diria mal-anomenat... perquè a què us sona això? A hospitals, oi? Doncs no, res d’això.

El projecte Famílies Hospitalàries està encarat a aquelles famílies que, de forma voluntària i durant un període de tres mesos, desitgin acompanyar i respondre a les necessitats d’informació i diàleg intercultural d’una família immigrant nouvinguda o en procés de reagrupament familiar.

Al llarg del període d’hospitalitat, la família immigrant i la família hospitalària es troben unes tres vegades per intercanviar inquietuds, dubtes, per xerrar i conèixer-se. La primera trobada té lloc a la seu més propera de la Xarxa de Famílies Hospitalàries per als Immigrants, la segona trobada se celebra al domicili de la família hospitalària i, el lloc de la tercera trobada, es decideix entre totes dues.

D’aquesta manera promovem que gent de diversos orígens puguin trobar-se i conèixer-se, intercanviar inquietuds i xerrar sobre el dia a dia. I no només els immigrants trauran un bon profit de l’experiència, ja que els catalans ben assentats tenim molt a aprendre dels nouvinguts... Espero que tots quedem gratament sorpresos del resultat d’aquesta iniciativa!

Amb tot, jo hagués anomenat el projecte “Famílies Amigues”. No resulta aquest nom més engrescador?

dilluns, d’abril 7

FANTÀSTICA IDEA

M’encanta observar la gent que passeja pel carrer. Crec que, algun dia, prendré aquesta com la meva professió. Vivim en un món fascinant i, sempre corrent d’un lloc a l’altre, no prestem atenció a meravellosos i curiosos detalls.

Avui he vist un grup de 3 noies que arrossegaven un carretó immens ple de 10 criatures ben rossetes i ulls blaus. Es tractava d’educadores d’una guarderia anglesa que treia els infants, de poc més d’un any, a passejar. Els haguéssiu d’haver vist: una monada! A mi mai em van treure a passejar d’aquesta manera tan original. Mare, on estava la teva imaginació?! Jejeje.

Proposo implementar aquest mètode a l’esplai perquè mai més no tinguem problemes amb els nens rebels que es neguen a caminar i se’ns paren a mitja excursió... ;-)

dissabte, d’abril 5

COLORS EN SÈRIE: EL BLAU

Les classes teòriques de CAP donen per a molt... Avui aprenem els recursos TIC que es troben a Internet. Brutal! La pàgina d' www.xtec.cat no deixa de sorprendre'm. Es veu que els seus gestors han arribat a un acord amb els de TV3 perquè puguin penjar els seus programes.

Tot passejant-me per la web he descobert un dels documentals que més em va impressionar durant la carrera per la seva bellesa artística. Ens el va passar un dels responsables de "nous formats" de TV3 quan feia poc que havien comprat el programa a la BBC i encara no s'emetia pel 33.

Deixeu-vos impressionar... i, paciència amb la descàrrega.

Edu3.cat



El programa "Colors en sèrie" parla del color blau, un color que dóna confiança i seguretat. El cel i el mar són blaus.

El blau és color de la confiança. A qui confiem la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiem la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus.

Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes i, als Estats Units, el blau és el color del Partit Republicà.

També són blaus els blues, els cants espirituals dels afroamericans del sud dels Estats Units, i els "blue jeans" o texans, icona de la dècada de 1970, que Levi Strauss va començar a confeccionar com a roba de treball per als miners nord-americans.

El blau també és el color dels prínceps, el de l'amor ideal i el dels menjars impossibles. No és un color masculí, al contrari: durant molt de temps, les nenes anaven de blau i no de rosa.

dijous, d’abril 3

VOLAR

Volar és el contrari del viatge: travesses una discontinuïtat de l’espai, desapareixes en el buit, acceptes de no ser en cap lloc per una durada que és també un buit en el temps; després reapareixes, en un lloc i en un moment sense relació amb l’On i el Quan en què havies desaparegut. Mentrestant, què fas? ¿Com ocupes aquesta absència teva del món i del món de tu?


Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino

dimarts, d’abril 1

ESTUDIAR I POC MÉS

22 anys estudiant. Aprenent a llegir i a escriure, a multiplicar i a dividir. Fent una cursa a fons per treure'm el batxillerat amb el màxim d'honors. Deixar-m'hi la pell, però pensar que tot val la pena per acabar cursant la llicenciatura de comunicació audiovisual. Gaudir d'aquesta al màxim, estudiant més encara.

S'acaba la carrera i m'embarco en l'anomenat món laboral perquè "és el que toca". Un món on et premien amb diners en comptes de meres notes, un món on els temaris i exàmens ja no hi tenen cabuda. Tampoc els elogis. Tot són més aviat crits i exigències. I molta responsabilitat. No se'm dóna bé estar en una oficina enllestint una vintena de temes diaris. Me n'adono que jo només sé estudiar... només... i no conec cap manual sobre com ser un bon tècnic en comunicació... Aix.