La son acumulada, les picadures de mosquit i aranya, els blaus, les rascades i mal d’esquena no són més que un record palpable dels inoblidables i fantàstics dies passats a la casa de colònies de Llesp. I és que fa poques hores que he aterrat a casa amb la pena al cor de deixar a nens i monitors passant-s’ho bé encara uns dies més a la muntanya, mentre que a mi m’ha tocat acomiadar-me’n ràpidament perquè demà m’esperen a la feina.
Però no em puc pas queixar: els dies passats amb vosaltres m’acompanyaran per sempre més al cor. Gràcies per les vostres rialles, il·lusió, espontaneïtat i tendresa. Gràcies per fer-me recordar diàriament que la vida és un regal gegant del que cal gaudir al màxim.
Us deixo amb algunes fotografies que m'he oblidat de descarregar a l’ordinador de la Roser...
4 comentaris:
T'entenc perfectament, jo he dit adéu per sempre. Després de vuit anys de monitor a Casp he dit adéu i he passat el relleu, sempre és dura la despedida, però quan el món laboral et crida, has d'aprendre a renunciar.
M'alegro que t'agradés la meva col·laboració a Dialogal. Una forta abraçada !
Ànims i endavant, eh? encara ens queden moltes colònies, campaments, rutes, casals, esplais... per fer anar més enllà!
petooons
(i'm sorry, no se ben bé què he fet...)
Ui...que fa dies que no passo i no et comento...
Aveure si torno als bons costums.
Veig que continues amunt i avlla i provant i provant....Mai ho faràs de més jove...jeje
Benvinguda ara al món de l'ensenyament i que del qual en sóc un vell gat...
Fins aviat
quan tinguis pis a bcn tu poses els plats i jo cuino... ok?
Publica un comentari a l'entrada