1. Jo fa deu anys enrere… en tenia 12, vivia a Lleida, anava al col·legi Claver i feia primer d’ESO. Passava per tota una època de canvis que em trasbalsaven: per què nois i noies ja no jugàvem al pati com abans? Per què hi havia parelletes? Per què alguns començaven a fumar i pretendre ser grans? No entenia res. Jo volia continuar sent una nena, volia aturar el temps, però el temps se’m menjava. Poc a poc, vaig entrar en una adolescència curiosa. Crec que em vaig rebel·lar contra aquesta etapa, contra el que m’envoltava i, en el fons, em desagradava per superficial. Així, vaig anar refugiant-me en converses amb la meva millor amiga i en els llibres.
2. Jo fa cinc anys enrere... en tenia 17, feia 2n de batxillerat i lluitava fèrriament per treure les millors notes a classe. Passava llargues hores estudiant per a poder fer realitat el meu somni: estudiar Comunicació Audiovisual. Pocs companys de classe entenien la meva aspiració i, a voltes, em sentia sola. Mereixia la pena tot aquell esforç? D’acord, era valorada per professors i pares, però poca gent de la meva edat m’entenia i, en el fons... per què enganyar-me?... volia ser compresa. M’havia convertit en un “bicho raro”. Un “bicho raro”, però, que va trobar el seu espai a Barcelona un any més tard...
3. Jo fa un any... en tenia 21 i començava l’últim any de la carrera de Comunicació Audiovisual. Quatre anys d’ensomni. Malgrat no tenir clar el meu futur, havia pogut tastar el ser directora de cine, realitzadora de televisió, guionista i locutora de ràdio. El món laboral m’imposava molt, però intentava no pensar massa en el futur. Era feliç a Barcelona, on ens havíem instal·lat amb la meva germana Regina i 2 amigues més en un pis que malanomenem “planeta Rocafort”. Poc a poc, anàvem assumint més responsabilitats d’adult.
El mateix any, entrava a l’esplai de Sant Ignasi com a monitora, després d’unes genials colònies a Erill
4. Ahir... en tenia 22 i estava en una casa rural a Pont de Suert amb alguns monitors de l’esplai. Uns dies de relax únics amb persones úniques. Dia de mercat, de visita d’esglésies romàniques, de converses profundes, de fer el tonto davant la càmera, de guerres de coixins i de fòrum al voltant de la pel·lícula “Match Point”.
5. Avui... continuo tenint-ne 22, tot i que em queda un mes escaig pels 23. Hem tornat del mini-break a Pont de Suert just a l’hora de dinar per a celebrar l’aniversari del meu pare. Així doncs, matí de viatge, migdia de celebració i tarda de preparació de la paperassa per a sol·licitar una beca FPU per a la tesi. Ai, m'he descuidat de dir que estic fent el doctorat en "comunicació pública"... Mai hagués pensat que acabaria fent el doctorat, i més tenint en compte que el meu pare el va fer tenint jo 9 anys i ho jo vaig viure ben malament: el maleït doctorat em va prendre el pare una bona temporada. Però sembla que el doctorat i jo estem fent les paus. Curiós, eh?!
4 comentaris:
"Goita" tu, això del doctorat del teu pare em sona i no sé perquè, jejeje! Molta sort amb la beca i amb el doctorat en general!
Hola Sara,
és dur això del màster eh... Almenys per a mi que treballo les 8h i el màster són 3h cada dia durant un any... Déu ni do la de coses que comentes en poc espai en aquest post. És cert que és complicat deixar de ser infant fins arribar als 18. Jo tb recordo amb extranyesa algunes actituds com les que menciones: fumar, parelletes, separació nois - noies al pati (que va durar fins ben entrats els 16 - 17 anys). I el pas a la vida adulta ens va arribant poc a poc: acabar la carrera, treballar, buscar assentar-nos laboralment, la parella, el pis... Sobre la peli que comentes jo tb en vaig parlar al meu blog, t'hi convido i tb als teus lectors: http://tonificante.blogia.com/2006/022701-match-point.php
Suposo que ara tens clar que mereixia l'esforç durant els anys en que et senties més bitxo raro.
Visca els bitxos raros!! jejejeje.
Visca!
Publica un comentari a l'entrada