Fer cagar el tió sense els avis és ben dolorós. Encara recordo quan, amb només 3 anys, vaig encetar la tradició familiar anys oblidada. Era la primera néta i em varen buscar el tronc més bonic del poble perquè fes els meus somnis realitat. Li donava de menjar mandarines i em sortien els ulls de les òrbites quan veia que, aquella bèstia, només en deixava les peles. La meva il·lusió era immensa, però crec que encara era més gran la il·lusió de la meva àvia, que volia controlar cada detall perquè tot sortís perfecte. Mai oblidaré la seva mirada, les seves rialles, com agafava les mans del meu avi i li xiuxiuejava coses a l’orella cada cop que jo, la meva germana i, més tard, les meves cosines, alçàvem la manta i ens trobàvem amb paquetets cuidadosament embolicats per ella. Fer cagar el tió estava altament associat amb l’àvia i, per això, des que ella ens va deixar, no hagués tornat mai més a agafar aquells pals per donar-li cops al vell tió que tant estimava. Ella no hi era per veure-ho. Però la meva cosina petita sí... i com li dius a la nena de 7 anys, que encara creu amb la màgia, que el tió no cagarà més?! Crec que la meva àvia no ho hagués volgut. I segurament ara, des del cel, ens mira per cap d’any i encara somriu i abraça el meu avi cada cop que alcem la manta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada