A QUI PERTANYO?

Us deixo amb el fragment d'un bonic llibre que ha caigut en les meves mans en un gest d'amor i del que estic assaborint cada pàgina...
Gràcies per regalar-me'l.

La qüestió central és aquesta: “A qui pertanyo? A Déu o al món?” Moltes de les meves preocupacions de cada dia em fan pensar que pertanyo més al món que a Déu. La més insignificant crítica em fa enfadar, i un petit refús em deprimeix. Una petita lloança aixeca el meu esperit i un petit èxit m’omple d’emoció. Cal ben poca cosa per a elevar-me o per a enfonsar-me. Sovint sóc com una petita barca enmig de l’oceà, totalment a mercè de les ones.Tot el temps i les energies que poso a mantenir-me en un cert equilibri i a evitar de bolcar o d’anar a fons em demostren que la meva vida es redueix gairebé a una lluita per sobreviure: no una lluita santa, sinó una lluita plena d’ansietat, conseqüència de tenir ficada al cap la falsa idea que és el món qui em defineix. (...)

“Addicció” potser és la paraula que explica millor el sentiment de privació que tan fondament penetra la societat contemporània. Les nostres addiccions fan que ens aferrem a allò que el món proclama com les claus de la pròpia realització: acumulació de riquesa i de poder, aconseguir posició i admiració, menjar i beguda en abundància, gratificació sexual sense distingir entre cobejança i amor. Aquestes addiccions creen unes expectacions que no poden sinó deixar insatisfetes les nostres més fondes necessitats. Mentre vivim ficats en les il·lusions del món, les nostres addiccions ens condemnen a fútils recerques en “el país llunyà”, i ens deixen ben sols a afrontar una sèrie interminable de desil·lusions, però el nostre sentit del jo roman irrealitzat.Tots aquests dies de creixents addiccions hem anat errant molt lluny de la casa del Pare. La vida addiccionada pot ser ben designada com una vida viscuda en “un país llunyà”. És des d’aquí que el nostre crit d’alliberament s’alça.

El retorndel fill pròdig, Henri J.M. Nouwen.