dijous, d’agost 30

NORUEGA

"Es justamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace que la vida sea interesante".

Paulo Cohelo (El Alquimista)



La desconeguda novel·la "Paola y Lilí en los fiordos" va marcar la infància de la meva mare i de la meva tieta. Des de llavors el somni de viatjar a Noruega els ha perseguit. Quaranta anys més tard, aquest viatge s'ha fet realitat...

Fa dues setmanes tota la família (i quan dic tota vull dir TOTA, 9 persones, àvia inclosa) vam patejar-nos la terra dels fiords amb una furgoneta. Una irrepetible experiència a l'estil Little Miss Sunshine.

Quin mal hi ha en somniar? Tots tenim una petita fada que vetlla el nostre son i que, a vegades, ens concedeix algun que altre desig!

dimecres, d’agost 29

NINA MANIPULADA

Vaig entrar al Sephora per a comprar-me un talla-ungles i vaig sortir-ne tota empolvorinada! Sóc una presa absolutament fàcil de convèncer pel que fa al món de la cosmètica i vaig caure, amb tota la meva vanitat, en el gran parany de l’empresa. Només entrar, una noia somrient amb els ulls intensaments pintats de rosa i cabell recentment tenyit de vermell em va preguntar si tenia uns minutets perquè m’expliqués com funcionava un nou pack de maquillatge que ara començaven a comercialitzar. Li vaig dir que sí i, a partir d’aquest moment, em vaig convertir en tota una nina manipulada. Sentada en una còmoda cadira, la noia m’anava explicant les virtuds de no sé quines cremes i colorets. Jo em deixava fer i reia pel meu interior. En el pack hi venia inclosa crema anti-arrugues i anti-ulleres i me les va aplicar ambdues (quan només tinc 22 anys i dormo més de 9 hores diàries)! Però a mi m’estava bé... massatge facial i desenes de retocs per deixar-me un cutis, segons ella, perfecte. Quantes vegades havia somniat en ser maquillada per algun professional? El meu somni s’havia fet realitat. Sóc fàcil d’acontentar, eh?! ;-) Ara bé, essent realistes, el resultat final després d’un quart d’hora de potingues fou com el que tinc sempre al sortir de casa, ben normal. I no, no em vaig sentir decebuda sinó més aviat contenta, perquè ara tinc una somni idiota menys a voler fer realitat.

dimarts, d’agost 28

ESCOGER


"No tenía miedo a las dificultades: lo que la asustaba era la obligación de tener que escoger un camino. Escoger un camino significaba abandonar otros".

Paulo Coelho

dilluns, d’agost 27

BIG FISH

Hi ha setmanes en què estem més sensibles que altres. Tot ens afecta i ens és difícil mantenir els nostres ulls sense un tel de llàgrimes. Ens preocupa el treball, però sobretot les relacions personals. Aquelles que hem anat deixant de banda, sense voler-ho, i a qui ara ens fa vergonya retornar trucades o mails. No sabria què dir. Sóc covarda i em sento culpable. No puc explicar què em cou per dins perquè ni jo mateixa ho entenc... Però el cas és que tampoc no tinc ganes de parlar-ne. Serà tot culpa de les meves hormones femenines i d’alguns records que no paren de fer-se’m presents en els moments més inoportunts???

Bé, el cas és que en aquests moments de "baixon" em satisfà especialment estirar-me al sofà i mirar bones pel·lícules, per evadir-me bàsicament. Ahir li va tocar el torn a "Big fish". L’Alexis tenia el dvd per la seva habitació i, com que sóc una gran fan dels contes de fades dirigits per Tim Burton, li vaig demanar prestat. No em va defraudar, una pel·lícula esplèndida que em va tocar la fibra sensible amb gran força i amb la qual vaig descarregar part de la tensió acomulada. Pobres veïns, espero que cap d’ells sentís els meus "udols"!

Però tornant a "Big fish"... Què us en deia? Ah, sí, que és un film absolutament recomanable. Una fàbula que reivindica la importància del conta-contes i dels somnis. Captiva l’atenció del públic per la seva gran versemblança tot i l’aparició d’un immens catàleg de freaks que pul·lulen per la pantalla. Gegants incompresos, poetes que es converteixen en atracadors de bancs, curiosos propietaris de circs amb cares amagades, siameses desitjoses de triomfar en el món de l’espectacle, bruixes amb ulls en què es pot llegir el futur o sers que es converteixen en peixos enormes. Un deliri pur i dur que, malgrat tot, té sentit. Us convido a comprovar-ho vosaltres mateixos. "Big fish" és la reconciliació de dos formes d’entendre el món, és una gran història d’amor. Chapeau per Tim Burton. Chapeau!

L'ITALIÀ

Obro la porta i em trobo la llum del rebedor encesa, també una forta olor a tabac. Pressenteixo que no estic sola a casa, que finalment l’italià "germà d’un amic d’una amiga de la meva germana" ha arribat a Barcelona i s’ha acomodat a casa meva. Crido "Hola". No obtinc resposta. "Hola". Res. Em dic: "deu estar dormint". Me n’adono que una de les habitacions de casa té la porta tancada. Preparo el dinar i em poso a mirar els Simpson. De sobte, sento un soroll. Un noi sense samarreta se m’apropa i se’m presenta en italià. "Daniel". Ajá. No sé què dir. Em quedo estupefacta. Què fot aquest tio que no conec de res passejant-se sense roba per casa meva?! Se m’assenta al davant, encén un cigarro i em comença a pegar un rollo en italià. D’acord, em pregunta si em fa res que fumi, però el cigarro ja el té encés i la casa ja està impregnada de la seva olor. Sospiro resignada i el deixo fer. Entenc tan sols la meitat del que m’explica. És que el noi en qüestió només parla la llengua del seu imperi, ni castellà, ni anglès, ni català, evidentment! Em sembla escoltar-lo dir que estudia art contemporani, té 24 anys i ja és el cinquè cop que està per Barcelona. Ara bé, vol visitar, de nou, tota la nostra esplèndida capital. Continuo mirant-me’l estranyada. Se n’adona que he de fer grans esforços per captar el que em diu entre cullerada i cullerada del meu menjar, ja fred. Em somriu i, amb gestos, em dóna permís perquè continuï menjant. Gràcies. Se’n torna al llit.

Passo la tarda a fora i al tornar me’l trobo de nou al llit, escoltant l’mp3. Em diu que s’ha passat la tarda al Corte Inglés. "Oh, genial! El millor espai de Barcelona, sense cap mena de dubte!". Sopem gazpacho i una truita de patates que he comprat ja feta. Em pregunta si tinc nòvio. I a ell què li importa?! M’explica que ell fa poc que ha tallat amb la seva parella i que, curiosament, ella també es troba a Barcelona. Vol anar a prendre algo, però li dic que tinc son, que me n’he d’anar a dormir aviat perquè l’endemà he de treballar. Ens despedim. Jo marxo a Noruega i ell s’ha buscat un hostal... (ajá, qualsevol li deixa casa seva mentre no està allà per controlar què passa!).

Història absolutament verídica que tingué lloc fa 2 setmanes. ;-) Perquè després diguin que la vida és avorrida...

divendres, d’agost 24

ESTRÈS

Hi ha dies en què voldries quedar-te al llit per assaborir o acabar de pair tot allò que dona voltes al teu voltant i poc et deixa viure. Si més no, voldries cridar ben fort, fins quedar-te afònica, també plorar per descarregar tant d’estrès. I fer-te la boja perquè, en el fons, ho estàs o ho estaràs aviat. Necessites deslligar-te de la quotidianitat i les cadenes amb les quals t’has lligat i que cada cop s’estan fent més feixugues. Buff... Les pràctiques se m’estan fent eternes i en una setmaneta hauré d’entregar el Treball de Fi de Carrera (marató de feina, Lleida no em veurà el pèl fins dintre d'un mes)! Sumeu-li la incògnita del setembre quan la Sara haurà de començar a buscar treball (perquè se li ha acabat la bona vida d’estudiant), més alguns que altres assumptes personals, i començareu a entendre perquè ara desitjaria volar i aillar-me del món un dies per tornar amb tots aquests assumptes, més algun altre, resolts.

Si, he tornat de Noruega. Aviat us en parlaré. De moment, altres coses ocupen la meva ment... ;-(

dimarts, d’agost 14

HAPPY ME

"La felicidad es un artículo maravilloso: cuanto más se da, más le queda a uno".

Blaise Pascal

dilluns, d’agost 13

AGATHA CHRISTIE

Ahir, per fi, es va emetre el meu "repor" sobre Agatha Christie a Gente Viajera! El primer cop que la meva veu és projectada a nivell nacional, flipo encara... Us deixo amb l'escrit mentre jo acabo de pair-ho tot plegat.

VIAJEROS ILUSTRES

Hoy, en viajeros ilustres, os hablaremos de la Reina del Crimen, de la escritora de misterio más conocida del mundo. Se trata de Agatha Christie, cuyos libros son los más leídos y traducidos junto con los de William Shakespeare o la Biblia.

Agatha Christie fue una intrépida viajera que recorrió medio mundo al lado de su segundo marido, Max Mallowan, un prestigioso arqueólogo inglés que le adentró en los misterios del Oriente Medio. Fruto de sus experiencias y desbordante imaginación nacieron más de 60 novelas, además de gran cantidad de cuentos, obras de teatro y otro tipo de relatos.

Pero empecemos desde el principio... ¿Qué es lo que dispararía la imaginación de Agatha Christie y le llevaría a convertirse en escritora? Durante la Primera Guerra Mundial Agatha Christie trabajó como enfermera voluntaria en la farmacia de un hospital. Allí entró en contacto con varios venenos y estos le sirvieron de inspiración para tramar una historia de muerte y misterio con un inesperado final. Así, en 1920 publica "El misterioso caso de Styles", una atrapante novela donde la víctima muere envenenada con estricnina.

El final de la guerra, su embarazo y el nacimiento de su hija Rosalind, hicieron que Agatha Christie se olvidara de la literatura, hasta que un día recibió la propuesta de publicar su novela y las cuatro siguientes que escribiera. Aceptó sin dudarlo. De este libro, que tiene como protagonista el original detective belga Hércules Poirot, vendió unos 2,000 ejemplares, una cifra muy buena para el primer libro de una escritora desconocida.

Sin embargo, Agatha no veía su futuro en la literatura, sino en su dedicación a la familia.Y fuela mala situación económica que pasaba su familia, la que le animó a escribir otro libro. A partir de entonces, nunca dejaría de escribir.

En 1930, separada de su primer marido, viajó a Bagdad a bordo del mítico Orient Express. Eran otros tiempos y el viaje a Oriente estaba cargado de misterio y aventura. Desde el primer instante que pisó los elegantes vagones del Orient Express, Agatha Christie se sintió fascinada por el glamour, el romance y la aventura que destilaba este legendario ferrocarril. Le pareció el escenario perfecto para las intrigas y los crímenes más pasionales. De hecho, fue en este famoso tren donde conoció a Max Mallowan quien se convirtió en su segundo marido.

Unos años más tarde, cuando regresaba a Inglaterra tras una larga estancia en Siria, el ferrocarril quedó detenido en las vías a causa de una gran nevada. Aquella noche de 1931, en medio de una terrible tormenta y un frío que le impedía conciliar el sueño, la autora inglesa ideó la trama de su célebre novela Asesinato al Oriente Express.

La escritora vivirá entre Inglaterra y Medio Oriente, acompañando a su marido en sus viajes anuales a las excavaciones en Irak y Siria. Así pudo conocer sitios y culturas que luego utilizaría para ambientar varias novelas, como "Asesinato en Mesopotamia", "Muerte en el Nilo" y "Cita con la muerte".

Agatha Christie se inspiraba en sucesos cotidianos, viajes y, sobre todo, en la aguda observación de la vida social de la aristocracia británica para crear el argumento de sus historias.
Pero donde la memoria de Agatha Christie sigue imperturbable es en la antigua capital de Turquía, especialmente en el hotel Pera Palace, construido en 1892 justamente para albergar a los ocupantes del Orient Express. Allí la presencia de la autora de Testigo de cargo se mantiene aún incólume a pesar de tantos años. Agatha Christie siempre ocupó la misma estancia en todas sus visitas: la habitación 411. Y allí, aún hoy, un gran retrato de la escritora británica recibe al curioso turista con esa mirada tierna de misionera o abuela desprendida.

Según cuentan los botones, "la señora Christie pasó por el hotel en 1926 y 1932, siempre con la misma rutina". ¡Clara herencia británica, imaginamos! Pues bien, esa rutina se ceñía a los paseos diarios por las desbaratadas calles de la ciudad y a la escritura compulsiva en la habitación en un lujoso bar del hotel. Un té a media tarde y una desenfrenada propensión a la escritura hasta la hora de la cena. Y así todos los días, pulcra y rigurosa, durante sus estancias en Estambul. El encargado de mostrar el cuarto de la Reina del crimen relata que Agatha Christie escondió en algún rincón del hotel Pera Palace la llave del baúl donde guardaba un diario íntimo. Una conjetura que muchos desearíamos que fuese real. ¿Os imagináis encontrar los misterios de dicha viajera? Sea como fuere, allí en Estambul quedó grabada su presencia y su silencio...

dimecres, d’agost 8

UN HOME DE PARAULA

"Un home de paraula" és un interessantíssim llibre que m'ha deixat la senyora de fer feines que ajuda la meva mare a mantenir el pis de Lleida ben ordenat i net. Una senyora de 50 i pocs anys que va haver de deixar els seus estudis primaris per ajudar a tirar endavant la seva família quan ella era ben petita. Ara s'ha decidit a estudiar i obtenir el títol d'ESO. Admirable. Una dona que treballa 10 hores al dia i que, a més a més, troba temps per anar a classe de nit fa que em tregui el barret davant seu!

Es veu que "Un home de paraula" és el llibre que li han fet llegir a classe de català aquest any i en haver-se'l acabat decidí prestar-me'l perquè afirmava que, segurament, m'agradaria. No anava faltada de raó... Però he de confessar que m'ha costat endinsar-me en les seves pàgines. Feia tres mesos que la novel·la anava acomulant pols sobre la meva taula. Fins que la setmana passada, amb un rampell d'aquests que m'agafen de tant en tant, em vaig decidir a llegir-lo. I em sento afortunada d'haver-ho fet, és aquest el millor moment per gaudir de les seves pàgines. Sí, cada cosa té el seu moment i aquest era el meu. M'encisa aquesta torbadora reflexió sobre la troballa i pèrdua de l'amor absolut. Una tendra biografia de l'autora, reflexions que Imma Monsó es formula sobre la singular personalitat de l'home que més ha estimat i que justament acaba de perdre en un inesperat atac de cor.

Aquí un fragment...

"Un altre dia es va adonar que ell, quan tractava un interlocutor, sempre feia la sensació d'inaugurar una nova relació, i així donava a l'interlocutor una nova oportunitat cada vegada. En general, quan se'ns acosta algú prèviament etiquetat com un plom, som propensos a pensar: "Ja és aquí aquest plom", i fins i tot inconscientment el tractem com un plom, no permetem que se surti del paper que a priori li hem atribuït, i com a conseqüència, es comporta com un plom. Quan se'ns acosta algú que no sap escoltar, d'immediat es crea en nosaltres un automatisme que es repetirà: ell no escolta i, com a conseqüència, nosaltres no li explicarem res d'interessant, amb la qual cosa encara escoltarà menys. Doncs bé, ell semblava no tenir en compte aquesta mena d'apriorismes. I amb aquest procediment permetia a l'altre demostrar la seva intel·ligència o la seva cretinesa, la seva prudència o la seva temeritat. Per al cretí és molt pedagògica aquesta actitud. Posem que sóc un cretí: tots els que m'envolten ho saben, i a la que m'apropo a ells no em deixaran comportar-me més que com el cretí que sóc. Però vet aquí que trobo algú que, com si tot li vingués de nou, em deixa esplaiar-me. I mentre m'esplaio, tot sol m'adono d'alguns components de la meva cretinesa, i com a conseqüència, aquesta disminueix. Fos quina fos l'actitud de l'interlocutor, treia el millor que tenia en presència del Cometa, gràcies a aquesta falta de prejudicis amb què se sentia tractat."

Un home de paraula. Imma Monsó.

dilluns, d’agost 6

SECOND LIFE

El periódico. Dilluns, 6 d'agost del 2007.

DE LA VIDA I LA MORT

No hauria dit mai que aquest fos un lloc per posar-se seriós. Però resulta que sí. Jo estava prenent el sol en una hamaca a la platja que La Sexta té a SL, quan un avatar es va asseure al meu costat. Bufava un vent fresc. L’ambient era tranquill, relaxat. (Ben curiós això de buscar relax en la teva segona vida mentre en la primera ets davant d’un ordinador).
- ¿Què tal? – li dic al personatge que s’asseu al costat meu.
No contesta.
- ¿Què tal? – torno a dir-li.
No contesta.
Penso que és una mica sorrut o que no té ganes de parlar. Ho deixo córrer. No vol parlar. Passen tres o quatre minuts. La brisa és suau. Dos avatars més passen per allà, saluden i s’allunyen. Alguns es dirigeixen a la pista de la discoteca.
- El meu pare ha mort- diu.
- ¿Perdona?
- El meu pare ha mort.
- Ho sento.
- Fa un parell de dies, en un accident de moto.
- Ho sento (no sé què dir. Jo només volia relaxar-me una estona a la platja i em trobo amb això).
- No cal que diguis res. No fa falta.
Durant una estona no dic res. No sé què dir. I és que fa deu minuts, a la mateixa gandula on ara ell m’explica la seva vida hi havia assegut un personatge vestit de travesti que jugava a tocar-se amb una noia en biquini. Ara no sé si això va de debò o si em pren el pèl. Com que això és una vida virtual... El dubte m’assalta.
- Aquí estic tranquil. Espero que ningú vingui a molestar. Ara no tinc gens de ganes de balls ni de bromes. Tan sols veure el mar.
- És clar, ho entenc... ¿I com va ser?
- Doncs un camió que corria massa el va envestir. Va morir a l’acte.
- Ho sento – Li dic per tercera vegada. Cada minut que passa em sento més incòmode, perquè vaig creient que el que m’explica té a veure amb la vida real i no amb una suposada vida virtual.
Quedem en silenci durant uns minuts. Segueixo mirant la platja i ell també, encara que tinc ganes d’aixecar-me i anar-me’n. Però em sembla lleig. Finalment és ell qui s’aixeca.
- Adéu, gràcies per escoltar-me.
- Per a això estem. Ànims. Et desitjo el millor.
S’allunya, es teletransporta i desapareix.
I a mi, gairebé de manera malaltissa, i una mica alterada, el primer que em passa pel cap és indagar si a Second Life també hi ha cementiris per enterrar-hi els morts, així que m’aixeco i m’afanyo a buscar-los bojament. I n’hi ha, n’hi ha. Els trobo. Uns amb làpides, altres amb panteons; uns coberts per una espessa boira, altres banyats pels rajos del sol que es filtren a través dels ametllers; cementiris grans i cementiris minúsculs, per a dues o tres persones i per a desenes.
Però el que més em commou de la desena que aconsegueixo visitar és un cementiri per a dos gatets. A les làpides, s’hi poden veure les seves carones d’ullets tristos. M’imagino que els gatets podrien ser meus i encara m’envaeix més la tristesa.



Pfff... Quines xorrades! Com si no en tinguéssim prou amb els problemes de la vida diària, que ara hem d’assumir els d’una vida segona paral·lela! Quina gràcia té aquest joc?

NADIE ES PERFECTO

El que s'arriba a emetre per la tele, últimament, és denigrant i indignant... En quina societat vivim, mare meva!?

El periódico, dilluns 5 d’agost 2007. Nacho Para.

GUAPOS CONTRA LLESTOS

Els guapos més tontos i més forts i els llestos més lletjos nyicris s’enfronten a Nadie es perfecto (Tele5), una barreja de concurs i reality show que va de modern i no fa altra cosa que perpetuar vetustos clixés. El missatge és: si cuides el teu cos, el teu cervell es quedarà com un cigró, i si exercites la ment, el teu cos semblarà un sac de patates. Als presumptes guapos els posen una foto d’Evo Morales perquè endevinin qui és. Un noi diu que és Maradona i una noia assegura que és "el president de Bunos Aires". Almenys han encertat el continent. Més mal encaminat, un armari encastat cubà identifica el quadro La rendició de Breda com "una escena de la primera guerra mundial". Davant una foto de Josep Carreras, una morena recautxutada tan sols encerta a dir: "És que jo sóc més de funky".

Els presumptes concursants llestos són també bastant tontos. Els seus currículums estan adornats amb grans màsters i carreres, però fan gala d’una ruqueria existencial comparable a la dels musculosos, i no són capaços ni de fer una flexió lumbar. Una cosa és ser erudit i una altra molt diferent ser llest, llest per a la vida, espavilat. El cabrer del meu poble és més llest que la gana i no va trepitjar mai la Computense. Es busca la vida, està fort i escriu poesies. Però a ell no l’avisaran mai per a un concurs com aquest, que enfronta, en realitat, tontos del gimnàs i passaral·la amb tontos de carrera universitària i nens de papà.

Veig el programa amb la meva neboda de 12 anys, que s’ha enamorat d’un concursant inculte amb formigó als abdominals. Li pregunto: "Amb qui aniries a una illa deserta, amb un guapo o amb un llest?". Respon: "Depèn. Si és per a un parell de setmanes, amb el guapo. Si és per a tota la vida, amb el llest". Evidentment, no és tonta la nena. "I no te n’hi aniries amb el presentador, Jesús Vázquez, que és guapo, llest i solidari?". "No, perquè és gai", deixa anar la tia. Al final, el que li queda a la meva neboda del programa és que els guapos ho tenen més fàcil per fer-se famosos a la tele. Acabaran de boys o gogós o amants fugaços d’altres famosos, guanyant diners sense fer res. Estudiar és cosa de tontos: hi inverteixes més hores i et paguen menys. A veure qui la convenç ara perquè deixi de pentinar-se i faci els deures.

divendres, d’agost 3

DICHA


La dicha de la vida consiste en tener siempre algo que hacer, alguien a quien amar y alguna cosa que esperar.

Thomas Chalmers

QUÈ ESMORZAR

No sempre és fàcil prendre decisions... com, per exemple, QUÈ ESMORZAR. Sí, no rigueu, és el meu gran malson. Últimament tinc la nevera buida i, conseqüentment, arribo a la ràdio ben afamada. Llavors tinc dues opcions a sospesar. Una: entrar al Dunkin Dounts i posar-me les botes. Dues: passejar-me per la Boqueria i comprar-me un bon bol de fruita exòtica. El preu és el mateix. La salut... bah... el que importa és omplir la panxa. Així doncs, què és el que em fa decantar per una o altra opció? Us semblarà trist potser, però és la cua, la quantitat de gent que espera a ser atesa. Odio estar mitja hora darrera de guiris que intenten fer-se entendre i no acaben d’aclarir-se mai...

Avui el Dunkin, que està unes passes més a prop de la ràdio, estava ple a rebossar i he acabat decantant-me per la fruita. Sips. C’est trist mais c’est comme ça.

Però escolteu, me n’han contat de més grosses encara. Un conegut professor universitari de matemàtiques va triar la seva carrera, ara farà 40 anys, per la mateixa raó que jo trio què esmorzar: la quantitat de gent que espera a ser atesa. El tio dubtava entre filosofia i mates i va acabar decantant-se per la última opció ja que només hi havia 3 persones davant seu que esperaven a ser inscrites. Prou respectable, no? A més, pel que sé la seva decisió va ser encertada... ;-)

dijous, d’agost 2

UNA BELLA AMISTAT

Avui he dormit acompanyada d’un peix i un parell d’orquídies. No, no és que m’hagi tornat boja i hagi decidit ampliar la família, mare meva, encara no...!

La Neus, la meva grandíssima amiga des dels 9 anys, em va convidar ahir a casa seva i vaig acabar quedant-m’hi a dormir. I és que vam fer petar la xerrada fins les tantes com en els vells temps i molt amablement em va prestar una habitació. Una habitació que no estava precisament deshabitada... Jejeje.

El cas és que tenia tantes ganes de veure-la! La Neus és d’aquelles persones que estimes moltíssim però a qui veus molt poc per diverses circumstàncies de la vida. Per això cada trobada és motiu d’una immensa alegria... I el més curiós del cas és que entre encontre i encontre és com si el temps no hagués passat. Suposo que és la màgia d'una gran amistat. 14 anys, wow!

Aquest matí ha marxat a primera hora a treballar, quan jo encara tenia els llençols ben apegats al cos, i m’ha deixat una noteta preciosa i l’esmorzar preparat. És un sol!

Qui ho hagués hagut de dir que aquella simpàtica neneta rossa amb qui a 3r de primària manteníem disputes constants perquè volíem jugar a la mateixa part del pati acabaria sent tant important per a mi!

dimecres, d’agost 1

PRISON BREAK POWER

I per als fans de Prison Break, aquí unes emotives escenes entre la parella de Michael i Sara.



La lletra de la cançó no té desperdici...

We were strangers,
starting out on a journey
Never dreaming,
what we’d have to go through
Now here we are,
I’m suddenly standing
At the beginning with you

No one told me
I was going to find you
Unexpected,
what you did to my heart

When I lost hope,
you were there to remind me
This is the start

And life is a road that I wanna keep going
Love is a river, I wanna keep flowing
Life is a road, now and forever,
wonderful journey

I’ll be there when the world stops turning
I’ll be there when the storm is through
In the end I wanna be standing
At the beginning with you

We were strangers
on a crazy adventure
Never dreaming,
how our dreams would come true
Now here we stand,
unafraid of the future
At the beginning with you

And life is a road that I wanna keep going
Love is a river, I wanna keep flowing
Life is a road, now and forever,
wonderful journey

I’ll be there when the world stops turning
I’ll be there when the storm is through
In the end I wanna be standing
At the beginning with you

Knew there was somebody, somewhere
A new love in the dark
Now I know my dream will live on
I’ve been waiting so longNothing’s gonna tear us apart

And life is a road that I wanna keep going
Love is a river, I wanna keep flowing
Life is a road, now and forever, wonderful journey
I’ll be there when the world stops turning
I’ll be there when the storm is through
In the end I wanna be standing
At the beginning with you

YeahLife is a road that I wanna keep going on
Love is a river, I wanna keep going

Starting out on a journey

Life is a road that I wanna keep going
Love is a river, I wanna keep flowing
In the end I wanna be standing
At the beginning with you