SECOND LIFE

El periódico. Dilluns, 6 d'agost del 2007.

DE LA VIDA I LA MORT

No hauria dit mai que aquest fos un lloc per posar-se seriós. Però resulta que sí. Jo estava prenent el sol en una hamaca a la platja que La Sexta té a SL, quan un avatar es va asseure al meu costat. Bufava un vent fresc. L’ambient era tranquill, relaxat. (Ben curiós això de buscar relax en la teva segona vida mentre en la primera ets davant d’un ordinador).
- ¿Què tal? – li dic al personatge que s’asseu al costat meu.
No contesta.
- ¿Què tal? – torno a dir-li.
No contesta.
Penso que és una mica sorrut o que no té ganes de parlar. Ho deixo córrer. No vol parlar. Passen tres o quatre minuts. La brisa és suau. Dos avatars més passen per allà, saluden i s’allunyen. Alguns es dirigeixen a la pista de la discoteca.
- El meu pare ha mort- diu.
- ¿Perdona?
- El meu pare ha mort.
- Ho sento.
- Fa un parell de dies, en un accident de moto.
- Ho sento (no sé què dir. Jo només volia relaxar-me una estona a la platja i em trobo amb això).
- No cal que diguis res. No fa falta.
Durant una estona no dic res. No sé què dir. I és que fa deu minuts, a la mateixa gandula on ara ell m’explica la seva vida hi havia assegut un personatge vestit de travesti que jugava a tocar-se amb una noia en biquini. Ara no sé si això va de debò o si em pren el pèl. Com que això és una vida virtual... El dubte m’assalta.
- Aquí estic tranquil. Espero que ningú vingui a molestar. Ara no tinc gens de ganes de balls ni de bromes. Tan sols veure el mar.
- És clar, ho entenc... ¿I com va ser?
- Doncs un camió que corria massa el va envestir. Va morir a l’acte.
- Ho sento – Li dic per tercera vegada. Cada minut que passa em sento més incòmode, perquè vaig creient que el que m’explica té a veure amb la vida real i no amb una suposada vida virtual.
Quedem en silenci durant uns minuts. Segueixo mirant la platja i ell també, encara que tinc ganes d’aixecar-me i anar-me’n. Però em sembla lleig. Finalment és ell qui s’aixeca.
- Adéu, gràcies per escoltar-me.
- Per a això estem. Ànims. Et desitjo el millor.
S’allunya, es teletransporta i desapareix.
I a mi, gairebé de manera malaltissa, i una mica alterada, el primer que em passa pel cap és indagar si a Second Life també hi ha cementiris per enterrar-hi els morts, així que m’aixeco i m’afanyo a buscar-los bojament. I n’hi ha, n’hi ha. Els trobo. Uns amb làpides, altres amb panteons; uns coberts per una espessa boira, altres banyats pels rajos del sol que es filtren a través dels ametllers; cementiris grans i cementiris minúsculs, per a dues o tres persones i per a desenes.
Però el que més em commou de la desena que aconsegueixo visitar és un cementiri per a dos gatets. A les làpides, s’hi poden veure les seves carones d’ullets tristos. M’imagino que els gatets podrien ser meus i encara m’envaeix més la tristesa.

Pfff... Quines xorrades! Com si no en tinguéssim prou amb els problemes de la vida diària, que ara hem d’assumir els d’una vida segona paral·lela! Quina gràcia té aquest joc?