Avui la meva companya de pis m’ha donat una molt bona lliçó inintencionadament. M’ha comentat que a l’ascensor s’ha trobat amb una velleta que portava diverses bosses de compra i que es movia amb molta dificultat. La Laura, en veure-la arribar del súper, li ha obert la porta i l’ha ajudat a entrar. Un cop a l’ascensor, li ha preguntat si vivia sola. La velleta li ha dit que sí. I en els pocs segons de trajecte en ascensor no ha parat de donar-li les gràcies per haver-la esperat... La Laura, sorpresa per les paraules d’etern agraïment i davant de tanta fragilitat, li ha dit que ens tenia al 3r pis pel que necessités.Un cop a casa la Laura m’ha explicat la història i m’ha dit que aquest cap de setmana l’anirà a veure, que li ha fet molta pena. Que, a més, d’aquesta manera donarà l’alegria a una àvia ja que, estant lluny de casa (ella és de València), no pot estar amb la seva. No és meravellós aquest gest? I jo que sovint em queixo que no tinc avis... si no me’ls acabaré pas! Quanta gent gran voldria néts que els somriguin i els prestin atenció només unes hores a la setmana?
1 comentari:
Saps? Justament vaig pensar en això quan vas escriure el post de l'altre dia sobre els avis...
Publica un comentari a l'entrada