VOLEM BISBES CRISTIANS

“Volem bisbes cristians”, és aquest el lema d’una nova campanya electoral? No en tenim prou de política últimament que ara hem d’afegir-hi la política eclesial?

Persones dolgudes amb les manifestacions de la conferència episcopal, cristians que no se senten representats per la jerarquia eclesial signen un manifest de molt bona fe, sota el lema “volem bisbes cristians”, volent mostrar al món que l’opinió de quatre bisbes no és la de la totalitat de cristians. Respectabilíssima opinió. Però és aquesta la manera de pronunciar-se perquè hom es faci ressò de l’existència d’una església plural? Amb un lema tant punyent?

Crec que dir "volem bisbes cristians" ha d'ofendre les persones concretes que fan de bisbes que, tant si ho fan bé com si ho fan malament, he de suposar que ho fan amb bona voluntat (d'alguna manera hi estan dedicant la vida, més que alguns dels qui els critiquen fàcilment i a fi de mes cobren sous fàcilment 3 cops més que ells).

El focus del missatge del manifest se centra massa en la crítica pública als bisbes i no pas dir en dir quins són els valors cristians, positius, que volem donar a conèixer a la societat, una societat que cada vegada se’ns mostra més hostil. En tenen la culpa quatre persones concretes? Potser. Però tots som humans, bisbes o no, amb les nostres opinions. I entenc que tant uns com altres vulguem expressar-nos i posicionar-nos. Ara bé, no ens hem parat a pensar que les lluites internes com aquestes ens acaben destruint i minant? Què és el més important del cristianisme, el politiqueo? No és la religió molt més important que la política? No va més enllà? Així doncs, potser no és el més adequat gastar les energies passant-nos la pilota de petites discrepàncies entre uns als altres. Això dubto que tregui cap a res ni beneficiï a ningú.

Preguntem-nos: estarem, amb aquest manifest, fomentant actituds de diàleg, de pobresa, d’humilitat, de justícia, de compassió, de pau..envers el seus destinataris? O només volem provocar? Reconec que un parell de punts del que han dit els bisbes no m'han agradat del tot, però no m'he sentit "forçada" a opinar el mateix. Quina mena de valentia es demana als bisbes, per dir exactament només el que "jo" penso? Sant Tomàs afirma que la decisió moral l’ha de fer cadascú segons la seva consciència; així doncs, jo amb la meva, ells amb la seva. Ningú em força a res.

Respecto profundament aquells que signen el manifest, estan en el seu dret, i és la seva obligació, si en consciència creuen que això és el que l'evangeli els demana. De fet, això és el més important, l’evangeli.

L'OMBRA DEL VENT

Avui el diari n’estava ple. Carlos Ruiz Zafón, autor de L'ombra del vent, publicarà el 17 d'abril vinent la seva nova novel·la encara sense títol. L'obra narrarà una història d'intriga ambientada a la Barcelona dels anys 20 i tornarà a submergir el lector en el Cementiri dels Llibres Oblidats, escenari de la seva novel·la anterior. Ruiz Zafón avança que la novel·la narra l’enfrontament de l’obrerisme i la burgesia a Barcelona entre els anys 1910 i 1920. Una història plena d’intriga i aventura que explora nous ambients: el Born i la zona rica de la ciutat. Així podrem reviure un univers gòtic a l’estil del director de cinema Tim Burton. Una vertadera delícia a paladejar, n’estic convençuda... Així que, ja tinc un llibre a comprar per Sant Jordi!!! (digueu-me consumista)

Però és que encara recordo com, fa 5 anys, “L’ombra del vent” va permetre abstreure’m en aquells moments de nerviosisme intens tot havent acabat batxillerat i amb poques setmanes per a la selectivitat. Tres dies en què no vaig poder fer res més que devorar pàgina rere pàgina. Quan vaig acabar em sentia renovada i amb forces per afrontar qualsevol repte. La selectivitat no em va anar gens malament, així que potser el llibre de Carlos Ruiz Zafón em va servir d’amulet... Em portarà aquest nou llibre fresques i agradables sorpreses?

I per aquells que encara no us hagueu submergit en l’univers de Zafón us deixo amb un petit tast de l’inici de l’ “ombra del vent”... (A veure si us obro l’apetit, no us en arrepentireu!)

“- Aquest lloc és un misteri, Daniel, un santuari. Cadascun dels llibres que veus, cadascun d’aquests volums, té ànima. L’ànima de qui el va escriure, i l’ànima dels qui el van llegir, i el van viure i el van somiar. Cada vegada que un llibre canvia de mans, cada vegada que algú deixa que la seva mirada llisqui per les seves pàgines, el seu esperit creix i s’enforteix. Ja fa molts anys, quan el meu pare em va dur aquí per primera vegada,a aquell lloc ja era vell. Potser tan vell com la ciutat mateixa. Ningú no sap del cert des de quan existeix, o qui el va crear. Et diré el mateix que el meu pare em va dir a mi. Quan una biblioteca desapareix, quan una llibreria tanca les portes, quan un llibre es perd en l’oblit, els qui coneixem aquest lloc, els guardians, ens assegurem que arribi aquí. En aquest lloc, els llibres que ja no recorda ningú, els llibres que s’han perdut en el temps, hi viuen per sempre, esperant arribar algun dia a les mans d’un nou lector, d’un nou esperit. A la botiga, nosaltres els venem i els comprem, però, de fet, els llibres no tenen amo. Cadascun dels llibres que veus aquí ha estat el millor amic d’algú. Però, ara, només ens tenen a nosaltres, Daniel.”

MALEÏTS MOSQUITS

Maleïts mosquits! Estem a finals de Febrer i aquests punyeters insectes ja es passegen a les amples per l’oficina. I s’hi deuen sentir tant a gust que es prenen la llibertat de fer grans festejos tot xuclar-me la sang. Vampirs! Si, si... a hores d’ara ja tinc 3 picades, però em dóna la impressió de tenir-li un centenar. Em pica tot el cos, i semblo una posseïda rascant-me per tot arreu! Grrr... i a mi que m’havien ensenyat de ben petita que aquests animalots empipadors només feien aparició a l’estiu. Serà culpa del canvi climàtic? A veure, algú em pot dir a qui puc portar davant la justícia?! ;-)

CALÇOTADA

Ahir macro calçotada a casa el Fer amb una valoració clara i contundent: GENIAL! 30 persones d’orígens ben diferents: escola, universitat, parròquia... reunides en una curiosa finca de Raïmat (envoltats de vinyes), fent festa amb gossos, conills i gallines! Una delícia campestre... Apta per pocs dies de l’any... Ejem...

La vergonya que vam passar quan, als de Lleida, ens van demanar que anéssim a buscar llenya. Si, de recollir-la la varem recollir... però es veu que els pals que varem portar no servien per fer foc!!! Grrr. I això va i ens ho diuen els barcelonins! Ja és ben trist... I jo rient-me’n fa 2 dies que aquests pixapins no saben res de res pel que fa al camp. M’he hagut de menjar les paraules amb patates. D’acord... però a favor meu dir que els encarregats de coure els calçots i, per tant, de fer foc, eren amics d’Agrònoms del Fer, on deuen tenir una assignatura optativa de 3 crèdits sobre com encendre una bona foguera. Jejeje.

Els calçots? Deliciosos. I la salsa encara més!

(A la foto el grup de la parrox de Lleida amb el nostre súper amfitrió!)

PADRE MANEL

El Periódico, 21/02/08

MANEL POUSA: "LA PRISIÓN ES LA EXPRESIÓN MÁXIMA DE NUESTRO FRACASO"

LUGAR Y FECHA DE NACIMIENTO en Granada, el 19 de mayo de 1945
TRAYECTORIA 35 años de trabajo en los barrios de Verdun y Roquetes

Manel Pousa, más conocido como padre Manel, es un sacerdote diocesano que lleva más de tres décadas ayudando a familias y jóvenes necesitados de los barrios de Verdun y Roquetes, en Nou Barris. Su labor educativa, impulsada desde la Fundació Pare Manel, y su trabajo de apoyo a los presos le han valido el Premi Solidaritat 2007, que otorga el Institut de Drets Humans de Catalunya.

--Tras tantos años de trabajo a pie de calle, ¿qué supone para usted que se reconozca su labor social?--Recibir este premio es para mí un motivo para hacer autocrítica. Significa que creemos en los derechos humanos y que, por lo tanto, tenemos que seguir mojándonos con la sociedad. Aun así, la verdadera satisfacción es ver que la gente te quiere y te apoya.

--¿Por qué decidió ser sacerdote?--En la década de los 60 estaba involucrado en un movimiento de Iglesia. Éramos un grupo de gente joven y con mucha marcha. Yo era muy idealista, un hippy, y mi mayor referente era un hombre que era sacerdote. Y quise ser como él.

--Su día a día debe de ser duro y tienen que ser muchas las historias que se lleva a casa...--Nunca te acostumbras a ver tanto dolor y sufrimiento, pero aprendes a llegar a casa y pensar que haces todo lo que puedes. En la cárcel tengo amigos y hago lo que un amigo haría por ti. A veces te toman el pelo, pero son gajes del oficio.

--¿Cuál es la brecha institucional que hace que exista la realidad con la que usted convive diariamente?--Creo que hay una buena intención política para plantear los problemas sociales, pero falla la ley. La justicia está muy lejos de la realidad. Y la prisión es la expresión máxima de nuestro fracaso. Los problemas no se arreglan encerrando a la gente, sino buscando alternativas rehabilitadoras y que eduquen de verdad.

--¿En qué se basa su educación?--La tarea del educador es acompañar a la gente. Un educador no es un ser superior, es una persona que se vincula a otra. Y a través de las experiencias comunes avanzan los dos. El educador también aprende, y si no lo hace es que no educa, sino que solo controla. Esto se da mucho hoy en día.

--¿Qué opina del apoyo de la Conferencia Episcopal al PP?--Me parece lamentable. Tienen una mentalidad conservadora. Las cosas no se pueden solucionar desde una moral prefabricada como pretende el catolicismo. A mí me interesa la persona. Cierto es que hay unos principios éticos, pero hay razones que, por ejemplo, llevan a determinadas mujeres a abortar. Yo he pagado abortos. Y la Conferencia Episcopal Española no se da cuenta de que el Evangelio no condena, sino que ofrece medidas liberadoras.

--Benedicto XVII dice que el infierno existe y está lleno...--Yo no lo sé, si él ha ido y lo dice tan seguro... Como creyente pongo en cuestión la existencia de un infierno o un purgatorio. No se puede condenar toda la eternidad a una persona. Dividir entre buenos y malos es una actitud infantil.

HORT URBÀ

Als Lluïsos tenim un Hort Urbà. Sí, enmig de Barcelona, en una petita terrassa, unes taules de pocs metres quadrats serveixen perquè les famílies que ho desitgin hi facin créixer enciams, naps i calçots. Però bàsicament és per fer bonic, no sigueu il·lusos ara! Penseu bé, a qui alimenten 3 enciams i 2 naps? Si fins i tot jo em quedaria amb gana amb un sopar com aquest (i això que últimament semblo alimentar-me d'aire). En fi... l'important és que els nens de ciutat aprenguin i no se sorprenguin en veure que les verdures surten de la terra i no de la botiga o directament de la nevera! Ara bé, no sé si n'hi ha prou amb què vegin un jardinet minúscul que fa més bonic que no profit. Pobres pixapins, coneixen el subsòl (també conegut com a metro) però no la terra i els seus misteris. ;-)

Sigui com sigui, la iniciativa és tan curiosa i novedosa que fins i tot ahir ens varen venir a visitar els de la Vanguardia digital per fer-nos un reportatge. Hort urbà, sí senyor! I ja ens veieu allà, a la terrassa, ensenyant les jardineres -alias hortets- tot cofois. I és que encara que només sigui per un dia, podrem alimentar-nos amb la pròpia collita (i, a més, dir que és ecològica i sostenible, ja té nassos l'assumpte)! Sentir ecològic em posa els pèls de punta... Perdonin, quan diuen ecològic es refereixen a "no plàstic"?

Avui estic sarcàstica.

SOMRIURE

“Un somriure és una llavor que creix en el cor i floreix als llavis”
MARTHA STEVENSON

Tinc mil motius per somriure
Mil motius per saber-me feliç
Mil motius per creure en la vida
Mil motius per saltar d'alegria.

Somriure i brillar enèrgicament
transmetre l'energia positiva
de l'astre que s'amaga en el meu cor.

Floreixo.

TASTAR EL MÓN DE LA DOCÈNCIA

Treballar 40 hores setmanals, estudiar el doctorat, ser monitora d’esplai, col•laborar al tskv.cat i a la preparació de la Pasqua Jove Raïmat, classes particulars... i ara cursar el CAP (certificat d’aptitud pedagògica)! Què no en tinc prou?!

Un munt de projectes i d’il•lusions, barrejats amb por i desencant.... Fronts oberts en múltiples bandes. Què vull fer amb la meva vida?

He estudiat una carrera genial que m’ha donat múltiples eines per a desenvolupar la meva creativitat. Malgrat tot, no em veig treballant en el món dels mitjans audiovisuals. Almenys encara no.

La vocació de “mare” continua perseguint-me. Em sento cada cop més propera als infants. Estar amb ells i treure la nena que porto a dins, reviure la innocència dels primers anys amb la lucidesa de l'educador. També escriure contes, dramatitzar-los, llegir-los en veu alta. Crec que no voldria morir sense haver tastat el món de la docència...

Tastar-lo... (tot i que sóc conscient que no es pot tenir tot)

TEMO PERDRE'M AMB ELS OBJECTES

Hi ha un munt d’objectes que acumules al teu voltant: postals, flascons, caixetes, collarets penjats a les parets, flors... Però cada cosa vista de prop es revela especial, d’alguna manera inesperada. La teva relació amb els objectes és confidencial i selectiva: només les coses que sents com a teves esdevenen teves. I un cop te’ls has apropiats, marcats per la teva possessió, els objectes no tenen més l’aspecte de ser allà per casualitat, assumeixen un significat com a parts d’un discurs, com una memòria feta de senyals i emblemes.

Ets possessiva? Potser no hi ha encara prou elements per afirmar-ho: per ara es pot dir que ets possessiva envers tu mateixa, que et lligues als senyals en els quals identifiques quelcom de tu, tement de perdre’t amb ells.

(Si una nit d’hivern un viatger, Italo Calvino)

BROKEBACK MOUNTAIN

La setmana passada em vaig assabentar de la mort de Heath Ledger, el prometedor actor de Brokeback mountain de només 28 anys. És per això que he buscat al baül dels records la crítica que en el seu moment vaig fer d'una de les seves últimes grans pel·lícules...


“Brokeback mountain: en terreno vedado” narra la història de dos joves de 19 anys que, empesos per circumstàncies econòmiques, es veuen obligats a fer de pastors d’ovelles durant uns mesos aïllats del món. Encara que els dos tenen una perspectiva més o menys clara del que volen a la vida, l’estreta convivència a dalt de la muntanya evolucionarà en una història d’amor inesperada per a tots dos, que farà que els móns d’ambdós nois convergeixin. Quan baixin de les muntanyes, però, se separaran i cada un seguirà el seu curs vital preestablert. L’any que corre és el 1963 i l’homosexualitat és delicte. A partir d’aquest moment en què els camins dels dos vaquers se separen, la pel•lícula desgrana la relació clandestina de tota una vida. Una relació marcada per l’amor, però també la por, en un entorn on ser diferent es paga amb un preu molt alt.

Sóc conscient que la història s’ha venut extremadament bé i ha cridat l’atenció dels mitjans de comunicació pel tema que presenta: una història d’amor entre vaquers. L’homosexualitat és tema polèmic i tots sabem que la polèmica atrau audiències. Avui dia, es busca la morbositat i l’expectació tot simplificant continguts per poder vendre més. Ara bé, sóc del parer, però, que hem d’anar més a fons. Hem de saber atravessar la superfície de les històries i els prejudicis de la societat per endinsar-nos en realitats crues i difícils com la que planteja el film. L’homosexualitat existeix, estigui més o menys acceptada, i davant aquesta condició que viuen determinades persones no podem fer els ulls clucs. Tenim el deure d’acceptar tothom tal com és i allargar-li la mà, per què ens costa tan acceptar la realitat que ens envolta? Per això potser m’agrada tan “Brokeback mountain”, perquè intenta promoure aquest esperit de tolerància, acolliment i d’acceptació del qual sovint estem tan mancats.

Ser homosexual o ser diferent a la resta de la societat sempre ha estat complicat. O no ens resulta difícil, a vegades, admetre que, per exemple, som cristians en un ambient absolutament ateu? No és que vulgui comparar l’homosexualitat amb les creences religioses, però em refereixo a què el respecte sempre ha d’anar per davant de tot i que hem de ser tolerants davant els altres, de la mateixa manera que volem que els altres siguin tolerants amb nosaltres.

Ara bé, per poder acceptar els altres, primer ens hem d’acceptar a nosaltres mateixos. I això no sempre és fàcil. Els protagonistes de “Brokeback mountain” no s’atreveixen a assumir el que són a causa rebuig que mostra el seu entorn vers la seva condició sexual. La por a assumir certs riscs o la infelicitat que això provoca està perfectament reflectida a la pel•lícula. Quantes vegades no assumim el que som i portem màscares davant la societat perquè aquesta ens accepti?

“Brokeback mountain” ens presenta un autèntic viatge al fons de la soledat compartida. Aquest és dolorós i terapèutic a parts desiguals. Un viatge no només al paradís terrenal convertit en la muntanya de Brockeback, metàfora de l’únic moment d’autenticitat en la vida dels protagonistes, sinó també un viatge als horrors d’una consciència col•lectiva despòtica i cega.

UNA PEL•LÍCULA ABSOLUTAMENT RECOMANABLE!