dimecres, de febrer 6

BROKEBACK MOUNTAIN

La setmana passada em vaig assabentar de la mort de Heath Ledger, el prometedor actor de Brokeback mountain de només 28 anys. És per això que he buscat al baül dels records la crítica que en el seu moment vaig fer d'una de les seves últimes grans pel·lícules...


“Brokeback mountain: en terreno vedado” narra la història de dos joves de 19 anys que, empesos per circumstàncies econòmiques, es veuen obligats a fer de pastors d’ovelles durant uns mesos aïllats del món. Encara que els dos tenen una perspectiva més o menys clara del que volen a la vida, l’estreta convivència a dalt de la muntanya evolucionarà en una història d’amor inesperada per a tots dos, que farà que els móns d’ambdós nois convergeixin. Quan baixin de les muntanyes, però, se separaran i cada un seguirà el seu curs vital preestablert. L’any que corre és el 1963 i l’homosexualitat és delicte. A partir d’aquest moment en què els camins dels dos vaquers se separen, la pel•lícula desgrana la relació clandestina de tota una vida. Una relació marcada per l’amor, però també la por, en un entorn on ser diferent es paga amb un preu molt alt.

Sóc conscient que la història s’ha venut extremadament bé i ha cridat l’atenció dels mitjans de comunicació pel tema que presenta: una història d’amor entre vaquers. L’homosexualitat és tema polèmic i tots sabem que la polèmica atrau audiències. Avui dia, es busca la morbositat i l’expectació tot simplificant continguts per poder vendre més. Ara bé, sóc del parer, però, que hem d’anar més a fons. Hem de saber atravessar la superfície de les històries i els prejudicis de la societat per endinsar-nos en realitats crues i difícils com la que planteja el film. L’homosexualitat existeix, estigui més o menys acceptada, i davant aquesta condició que viuen determinades persones no podem fer els ulls clucs. Tenim el deure d’acceptar tothom tal com és i allargar-li la mà, per què ens costa tan acceptar la realitat que ens envolta? Per això potser m’agrada tan “Brokeback mountain”, perquè intenta promoure aquest esperit de tolerància, acolliment i d’acceptació del qual sovint estem tan mancats.

Ser homosexual o ser diferent a la resta de la societat sempre ha estat complicat. O no ens resulta difícil, a vegades, admetre que, per exemple, som cristians en un ambient absolutament ateu? No és que vulgui comparar l’homosexualitat amb les creences religioses, però em refereixo a què el respecte sempre ha d’anar per davant de tot i que hem de ser tolerants davant els altres, de la mateixa manera que volem que els altres siguin tolerants amb nosaltres.

Ara bé, per poder acceptar els altres, primer ens hem d’acceptar a nosaltres mateixos. I això no sempre és fàcil. Els protagonistes de “Brokeback mountain” no s’atreveixen a assumir el que són a causa rebuig que mostra el seu entorn vers la seva condició sexual. La por a assumir certs riscs o la infelicitat que això provoca està perfectament reflectida a la pel•lícula. Quantes vegades no assumim el que som i portem màscares davant la societat perquè aquesta ens accepti?

“Brokeback mountain” ens presenta un autèntic viatge al fons de la soledat compartida. Aquest és dolorós i terapèutic a parts desiguals. Un viatge no només al paradís terrenal convertit en la muntanya de Brockeback, metàfora de l’únic moment d’autenticitat en la vida dels protagonistes, sinó també un viatge als horrors d’una consciència col•lectiva despòtica i cega.

UNA PEL•LÍCULA ABSOLUTAMENT RECOMANABLE!

1 comentari:

Tonificante ha dit...

Hola! Què vols que et digui. A mi la peli no em va entusiasmar tant. La vaig anar a veure al cine amb uns amics de la uni i en certs moments ens vam sentir força incòmodes amb algunes escenes. La veritat és que personalment no ho porto massa bé això de les mostres d'afecte entre dos homes, reconec que em fa angúnia, no puc. En canvi, girant la truita, el contrari passa amb si es tracta de dues noies, més aviat sento un cert morbo.
Tens raó que els cristians hem de sortir de l'armari i expressar-nos sense complexos però a vegades tens por que t'encasillin amb l'església dels bisbes... i tal i com estan d'inspirats alguns...
Per tant, crec que tot i que cada vegada està més normalitzada la situació dels homosexuals, encara hi ha bastants com jo que ens sentim íntimament incòmodes davant certes situacions.