dijous, de febrer 28

L'OMBRA DEL VENT

Avui el diari n’estava ple. Carlos Ruiz Zafón, autor de L'ombra del vent, publicarà el 17 d'abril vinent la seva nova novel·la encara sense títol. L'obra narrarà una història d'intriga ambientada a la Barcelona dels anys 20 i tornarà a submergir el lector en el Cementiri dels Llibres Oblidats, escenari de la seva novel·la anterior. Ruiz Zafón avança que la novel·la narra l’enfrontament de l’obrerisme i la burgesia a Barcelona entre els anys 1910 i 1920. Una història plena d’intriga i aventura que explora nous ambients: el Born i la zona rica de la ciutat. Així podrem reviure un univers gòtic a l’estil del director de cinema Tim Burton. Una vertadera delícia a paladejar, n’estic convençuda... Així que, ja tinc un llibre a comprar per Sant Jordi!!! (digueu-me consumista)

Però és que encara recordo com, fa 5 anys, “L’ombra del vent” va permetre abstreure’m en aquells moments de nerviosisme intens tot havent acabat batxillerat i amb poques setmanes per a la selectivitat. Tres dies en què no vaig poder fer res més que devorar pàgina rere pàgina. Quan vaig acabar em sentia renovada i amb forces per afrontar qualsevol repte. La selectivitat no em va anar gens malament, així que potser el llibre de Carlos Ruiz Zafón em va servir d’amulet... Em portarà aquest nou llibre fresques i agradables sorpreses?

I per aquells que encara no us hagueu submergit en l’univers de Zafón us deixo amb un petit tast de l’inici de l’ “ombra del vent”... (A veure si us obro l’apetit, no us en arrepentireu!)

“- Aquest lloc és un misteri, Daniel, un santuari. Cadascun dels llibres que veus, cadascun d’aquests volums, té ànima. L’ànima de qui el va escriure, i l’ànima dels qui el van llegir, i el van viure i el van somiar. Cada vegada que un llibre canvia de mans, cada vegada que algú deixa que la seva mirada llisqui per les seves pàgines, el seu esperit creix i s’enforteix. Ja fa molts anys, quan el meu pare em va dur aquí per primera vegada,a aquell lloc ja era vell. Potser tan vell com la ciutat mateixa. Ningú no sap del cert des de quan existeix, o qui el va crear. Et diré el mateix que el meu pare em va dir a mi. Quan una biblioteca desapareix, quan una llibreria tanca les portes, quan un llibre es perd en l’oblit, els qui coneixem aquest lloc, els guardians, ens assegurem que arribi aquí. En aquest lloc, els llibres que ja no recorda ningú, els llibres que s’han perdut en el temps, hi viuen per sempre, esperant arribar algun dia a les mans d’un nou lector, d’un nou esperit. A la botiga, nosaltres els venem i els comprem, però, de fet, els llibres no tenen amo. Cadascun dels llibres que veus aquí ha estat el millor amic d’algú. Però, ara, només ens tenen a nosaltres, Daniel.”

1 comentari:

Tonificante ha dit...

Mmm, és un llibre que em va anar agradant mica en mica... sobretot a partir de l'aparició estelar del Fermí. BRUTAL! Com he rigut amb els seus monòlegs sobre les dones! Me'l vaig llegir tb força ràpid. És suau, embolcalla molt, acompanya quan un acurrucat al llit se'l llegeix abans d'anar a dormir o en una avorrida tarda de diumenge... Esperem que el nivell no decaigui. El vaig regalar per St Jordi, jeje, m'hi has fet pensar (quin dia més especial que va ser!!)