Sexe precoç

I encara em nego a creure-ho…

Ja fa dies que la meva companya de pis - estudiant de medicina - i jo mantenim agitades discussions sobre l’edat en què els nens d’avui en dia mantenen les seves primeres relacions sexuals. Ella afirma que als 15 anys la majoria ja s’ha iniciat en aquest món i que cada cop s’hi inicien abans. “No és com en els nostres temps, Sara”- em diu en els seus 22 anys – “Avui dia a primària ja es tiren un damunt dels altres”.

A més, per corroborar-ho, avui ha vingut amb una dada espantosa que els ha donat un professor: els pediatres es veuen obligats a explicar als nens com funcionen els preservatius! I això perquè, entre altres motius, cada cop més nenes de 14 anys queden embarassades.

Però com està la nostra societat?! Que un metge d’infants hagi d’intervenir en aquest tema és... és... absolutament trist, molt trist! Embarassos indesitjats, sexe sense amor, boniques etapes cremades, depressions...

Tema puntiagut.

HELL OF A DAY

Work doesn’t seem to go as expected.

My future darkens.

Some days I feel so down I just want to cry my eyes off.

I would just like to be better.

Damn it, I can’t.

I just want to cry my eyes off.

I dunno how I will face tomorrow.

Damn it, I don’t.

Kids, behave, together we can have so much fun...

If only you gave me the chance!

Hell of a day.

EL PLACER DEL ERROR

Klein cita varios estudios clásicos sobre la satisfacción y su reverso, el estrés. Coinciden en que, cuanto más poder de decisión tienes sobre tu propia vida, menor es el estrés y mayor tu satisfacción. El estrés del que manda es un mito rebatido por la ciencia que demuestra que el poder estresa sobre todo a quien obedece. Existe evidencia empírica apoyada por estudios de décadas de que el empleado con menor poder vive menos y peor que cualquiera de sus jefes. Quien se limita a obedecer por miedo se pierde además el placer del error. El gran antídoto contra el estrés es tener derecho - y no terror- a equivocarse. Por eso sólo acierta alguna vez quien supo aprender de sus errores.

Stefan Klein. La Contra. La Vanguardia. 16 d'octubre 2008.

KYLE XY

SINOPSI

Un noi adolescent vagant sense rumb fix és trobat al bosc. No té nom. No té passat. Tan innocent com un recent nascut, no parla i sembla mirar el món que l’envolta com si fos el primer cop.
Al no tenir altre lloc on portar-lo, la policia l’envia a una residència juvenil, on rep el nom de Kyle. És obvi que Kyle no és com la resta de nois. Al centre descobreixen que mai ingereix menjar, no es relaciona amb els altres humans, no es comporta de manera normal: desconeix l’ira, la felicitat i l’amor, i no té melic. L’administrador del centre comença a adonar-se de com de diferent és Kyle. Per això decideix trucar a la psicòloga Nicole Trager per tractar de respondre a les preguntes de qui és i d’on prové el noi. Després de veure que el noi té poques possibilitats de sobreviure al centre, decideix endur-se’l a casa amb ella, on podrà rebre l’atenció que necessita. La família de Nicole no està molt emocionada amb aquesta decisió. El seu marit, Stephen, està preocupat de què Nicole estableixi un vincle massa fort amb Kyle, mentre que els fills de la parella, Lori i Josh creuen que tenir Kyle a casa pot ser un motiu de burla per part dels seus amics.
Mentre la família s’adapta a la presència del seu invitat, comencen a veure la singularitat de Kyle. Pot completar llargs tests d’intel·ligència en cinc minuts amb puntuacions perfectes. Devora la passió amb música, els videojocs o el dibuix. Però el que la resta de la gent dóna per sabut resulta nou per a Kyle. Kyle ensenya a la família a veure les seves vides i a ells mateixos de manera diferent. De totes maneres, les preguntes continuen vigents: Qui és Kyle? D’on prové? Per què no té melic?

OPINIÓ

Un drama molt ben teixit que retrata a la perfecció el món adolescent, sense banalitzar-lo ni tampoc intentant alliçonar. Poques sèries combinen tant bé temes tant significatius com la solitud, la pressió de grup, el tracte d’adolescents amb adults, el càncer o l’amor. Tot plegat, amanit amb altres dosis de notes de misteri que fan de Kyle XY una sèrie imprescindible.

APRENDRE A PERDONAR-NOS

“Uns pares van portar el seu fill al psicòleg perquè només veien en ell que múltiples mancances. El psicòleg els va dir que, abans de res, havien d’intentar fer una llista de característiques positives del seu nen. Els pares se’n van anar a casa decebuts, però van fer els deures. Una setmana més tard van tornar a la consulta molt contents, veient el seu fill amb nous ulls”.

Potser nosaltres també hauríem d’intentar fer aquest exercici. Mirar els altres i, també a nosaltres mateixos, de diferent manera. Ser més comprensius i deixar-nos més marge per equivocar-nos... I també agrair a Déu tot el que ell ens ha donat. Quants dons tenim que no sabem apreciar!

UNA PÀMFILA ENCANTADA

Curiós. Hi ha dies en què els escanyaries a tots plegats i altres en què te’ls menjaries a petons. Els nens són una veritable caixa de sorpreses. Així que últimament combino dues tipologies de plors, llàgrimes de desesperació amb llàgrimes d’alegria. Acabo el dia agotada, tirada al sofà sense poder moure ni un dit, però majoritàriament satisfeta, molt satisfeta. Perquè... sabeu què? Sigui com sigui, i admetent que sóc una pàmfila of course, m’encanta la meva nova feina. Per fi em sento realitzada en un àmbit on crec que tinc molt a aportar però sobretot molt a aprendre. Cada dia és un nou repte que val la pena afrontar.

En fi... Ara que em trobo optimista vaig a fer el “quien es quien” amb les llistes de fotos que m’han entregat avui. A veure si d’una vegada per totes aconsegueixo aprendre’m els noms dels meus 200 alumnes. (Argh... per què tots els nens petits s’assemblen tant???)

BRUIXA PIRUIXA

Encara estic en plena batalla per posar ordre a classe. Encara entro i com si res. Invisible.

Hello??!! Nens aixecats, jugant, passant-se pilotes... Hello??!!

Els crits no funcionen. El silenci i mirades mortals, tampoc. Ja no sé com fer-m’ho per ensenyar sense castigar. El càstig com a últim recurs, d’acord, però el càstig, malauradament i de moment, és l’únic que em funciona. Còpies, aguantar la paret, sense pati, fora de classe...

Estic cansada de tant cridar l’atenció d'un i altre. Estic cansada de fer de dolenta. Però la classe, tot i que molt poc a poc, em va responent. Espero que en un futur m'agraeixin de tant fer de bruixa piruixa!