Curiós. Hi ha dies en què els escanyaries a tots plegats i altres en què te’ls menjaries a petons. Els nens són una veritable caixa de sorpreses. Així que últimament combino dues tipologies de plors, llàgrimes de desesperació amb llàgrimes d’alegria. Acabo el dia agotada, tirada al sofà sense poder moure ni un dit, però majoritàriament satisfeta, molt satisfeta. Perquè... sabeu què? Sigui com sigui, i admetent que sóc una pàmfila of course, m’encanta la meva nova feina. Per fi em sento realitzada en un àmbit on crec que tinc molt a aportar però sobretot molt a aprendre. Cada dia és un nou repte que val la pena afrontar.En fi... Ara que em trobo optimista vaig a fer el “quien es quien” amb les llistes de fotos que m’han entregat avui. A veure si d’una vegada per totes aconsegueixo aprendre’m els noms dels meus 200 alumnes. (Argh... per què tots els nens petits s’assemblen tant???)
2 comentaris:
me n'alegro del punt de vista optimista!
ànims i un petó!
Crec que han fet molt bon fitxatge amb tu! tens camp per còrrer i en treuràs molt profit, ja veuràs.
Publica un comentari a l'entrada