Llàgrimes.
Impotència.
Estrès.
Reconèixer que no puc amb tot.
Massa activitat.
Massa compromisos.
No saber dir que no.
Emmerdar els altres en els meus assumptes.
Més llàgrimes.
Angoixa.
Reconèixer que no sóc superwoman.
Veure’m obligada a discernir.
Organitzar les meves prioritats.
No voler deixar ningú a l’estacada.
Fer mal sense voler.
Més llàgrimes.
Demanar perdó.
Donar voltes al rumb que està prenent la meva vida.
Escollir.
5 comentaris:
Ànims, Sara!
Una abraçada ben forta (que no cura tots els mals però ajuda a alleugerir les càrregues...)
Sí, la vida està plena de decisions, a cada moment hem de decidir en què dedicar el nostre temps i si no ho fem ja estem decidint no fer-ho...
Pues eso, ànims i lo important és seguir amb aquesta empenta per fer coses, tenir la xispa necesària per no aburrir-se i tenir estímuls i desitjos suficients.
Escollir, aquí està el quid de la questió.
Ànim!
Després de les raxes més difícils, en venen de bones!!! això és genial! estem salvats! ;)... ànims amb la feina i els treballs!!
Discernir és difícil. Escollir és complicat.
Dir que no... costa!
Però és EL CAMÍ!
Un petó
Publica un comentari a l'entrada