BIG FISH

Hi ha setmanes en què estem més sensibles que altres. Tot ens afecta i ens és difícil mantenir els nostres ulls sense un tel de llàgrimes. Ens preocupa el treball, però sobretot les relacions personals. Aquelles que hem anat deixant de banda, sense voler-ho, i a qui ara ens fa vergonya retornar trucades o mails. No sabria què dir. Sóc covarda i em sento culpable. No puc explicar què em cou per dins perquè ni jo mateixa ho entenc... Però el cas és que tampoc no tinc ganes de parlar-ne. Serà tot culpa de les meves hormones femenines i d’alguns records que no paren de fer-se’m presents en els moments més inoportunts???

Bé, el cas és que en aquests moments de "baixon" em satisfà especialment estirar-me al sofà i mirar bones pel·lícules, per evadir-me bàsicament. Ahir li va tocar el torn a "Big fish". L’Alexis tenia el dvd per la seva habitació i, com que sóc una gran fan dels contes de fades dirigits per Tim Burton, li vaig demanar prestat. No em va defraudar, una pel·lícula esplèndida que em va tocar la fibra sensible amb gran força i amb la qual vaig descarregar part de la tensió acomulada. Pobres veïns, espero que cap d’ells sentís els meus "udols"!

Però tornant a "Big fish"... Què us en deia? Ah, sí, que és un film absolutament recomanable. Una fàbula que reivindica la importància del conta-contes i dels somnis. Captiva l’atenció del públic per la seva gran versemblança tot i l’aparició d’un immens catàleg de freaks que pul·lulen per la pantalla. Gegants incompresos, poetes que es converteixen en atracadors de bancs, curiosos propietaris de circs amb cares amagades, siameses desitjoses de triomfar en el món de l’espectacle, bruixes amb ulls en què es pot llegir el futur o sers que es converteixen en peixos enormes. Un deliri pur i dur que, malgrat tot, té sentit. Us convido a comprovar-ho vosaltres mateixos. "Big fish" és la reconciliació de dos formes d’entendre el món, és una gran història d’amor. Chapeau per Tim Burton. Chapeau!