dilluns, d’agost 27

L'ITALIÀ

Obro la porta i em trobo la llum del rebedor encesa, també una forta olor a tabac. Pressenteixo que no estic sola a casa, que finalment l’italià "germà d’un amic d’una amiga de la meva germana" ha arribat a Barcelona i s’ha acomodat a casa meva. Crido "Hola". No obtinc resposta. "Hola". Res. Em dic: "deu estar dormint". Me n’adono que una de les habitacions de casa té la porta tancada. Preparo el dinar i em poso a mirar els Simpson. De sobte, sento un soroll. Un noi sense samarreta se m’apropa i se’m presenta en italià. "Daniel". Ajá. No sé què dir. Em quedo estupefacta. Què fot aquest tio que no conec de res passejant-se sense roba per casa meva?! Se m’assenta al davant, encén un cigarro i em comença a pegar un rollo en italià. D’acord, em pregunta si em fa res que fumi, però el cigarro ja el té encés i la casa ja està impregnada de la seva olor. Sospiro resignada i el deixo fer. Entenc tan sols la meitat del que m’explica. És que el noi en qüestió només parla la llengua del seu imperi, ni castellà, ni anglès, ni català, evidentment! Em sembla escoltar-lo dir que estudia art contemporani, té 24 anys i ja és el cinquè cop que està per Barcelona. Ara bé, vol visitar, de nou, tota la nostra esplèndida capital. Continuo mirant-me’l estranyada. Se n’adona que he de fer grans esforços per captar el que em diu entre cullerada i cullerada del meu menjar, ja fred. Em somriu i, amb gestos, em dóna permís perquè continuï menjant. Gràcies. Se’n torna al llit.

Passo la tarda a fora i al tornar me’l trobo de nou al llit, escoltant l’mp3. Em diu que s’ha passat la tarda al Corte Inglés. "Oh, genial! El millor espai de Barcelona, sense cap mena de dubte!". Sopem gazpacho i una truita de patates que he comprat ja feta. Em pregunta si tinc nòvio. I a ell què li importa?! M’explica que ell fa poc que ha tallat amb la seva parella i que, curiosament, ella també es troba a Barcelona. Vol anar a prendre algo, però li dic que tinc son, que me n’he d’anar a dormir aviat perquè l’endemà he de treballar. Ens despedim. Jo marxo a Noruega i ell s’ha buscat un hostal... (ajá, qualsevol li deixa casa seva mentre no està allà per controlar què passa!).

Història absolutament verídica que tingué lloc fa 2 setmanes. ;-) Perquè després diguin que la vida és avorrida...

3 comentaris:

Txaro ha dit...

Jajaja. Estàs feta una latinlover Sara!! :)
tx.

Anònim ha dit...

Ma! Cosa faceva questo ragazzo a casa tua! Jeje! He passat alguns mesos a Italia convivint amb italians d'aquest estil a la residència d'estudiants. El del meu costat tenia el volum del seu PC a tope mentre parlava pel MSN i no paraba de sentir-se els BEEP de les converses... uns altres jugaven amb la Play, un altre per la nit de tant en tant feia un COCOROCOOOC de gall de granja. I a qualsevol hora es passejaven en barnús o sense samarreta amb les xancles i banyador amb crits i gestos... Són molt casolans... es passaven findes sencers a casa convidant a nois i noies però sense sortir...

Cris Ruano ha dit...

Aquest és el que havia de conèixer jo?
jajaja
ja sóc aquí again... quan vulguis ens veiem!!
muaaa!