dissabte, de juliol 7

COM SÓC?


- No t’ofenguis, però de vegades un se sent més lliure quan parla amb un estrany que quan ho fa amb la gent que coneix. ¿Per què deu ser?

Em vaig arronsar d’espatlles.

- Probablement perquè un estrany ens veu com som, no com vol veure que som.


L’ombra del vent”, Carlos Ruiz Zafón

divendres, de juliol 6

ERIC-EMMANUEL SCHMITT

Algú s’anima a venir amb mi al cine a veure "Odette"? "Odette, una comèdia sobre la felicitat" s’estrena avui i és l’ópera prima de l’escriptor Eric-Emmanuel Schmitt (creador de "El señor Ibrahim y las flores del Corán"). Una pel·lícula que reivindica l’optimisme a través de la història d’amor entre dos personatges solitaris.

Els francesos que han vist el film afirmen que et deixa el cor calent i feliç. Segons Schmitt "la clau per ser feliç és acceptar el lloc en què et toca estar i no pretendre quelcom més o millor. Per a ser feliç s’ha d’utilitzar la imaginació, que és vital per a enriquir totes les nostres experiències. La gent pensa que pot ser una escapatòria de la realitat, per resulta tot el contrari. La fantasia enriqueix, i ens demostra la complexitat del món, però un s’ha d’entregar a ella amb alegria. A mi m’agrada la gent armoniosa, que gaudeix de la vida, que canta i balla, que no jutja".

En moments de grans incerteses i dubtes, com en els que em trobo actualment - gairebé acabada la carrera i havent d’encaminar el meu futur cap a algun lloc - potser una reflexió audiovisual d’aquest estil em pot ser d’utilitat. Necessito inputs, xutes d’optimisme...


Ahir la Vanguardia va dedicar La Contra a entrevistar a Eric-Emmanuel Schmitt:

"IMAGINAR ÉS ENRIQUIR LA REALITAT"

¿Cuál es su experiencia sobre la felicidad?
Durante mucho tiempo estuve buscándola porque tenía una idea equivocada de ella, pensaba que la felicidad consistía en no tener penas, no estar enfermo, no perder a seres queridos.

¿Lo que resistes persiste?
Sí, viví todo lo contrario: estuve enfermo y perdí a la gente que más amaba. Me di cuenta de que estos aspectos negativos nunca desaparecían de mi vida y me dije que tenía que ser feliz con todo esto, que quizá la felicidad consistía en aceptar la parte dolorosa de la vida. Y lo he conseguido.

¿Cómo?
Prefiriendo la intensidad a la serenidad. Es decir, que vivo plenamente los acontecimientos que tengo que vivir. Incluso la tristeza que pueda sentir la entiendo como una fase del amor, un acto de amor intenso.

Hay mucho desamor.
Hay sobre todo miedo, y creo que lo que aportan las religiones, los mitos y la literatura es la idea de que se podría sustituir el miedo por el amor; es una utopía, pero es una utopía útil porque el amor no vive si no se le hace vivir, el amor necesita de eterna reanimación, depende de nosotros mismos.

Entonces, está a la altura de cada uno.
Pero hay gente que tiene un don especial para la felicidad. (...)

¿Hay que luchar?
Hay que luchar contra uno mismo y contra los demás para evitar la tontería, la simplificación, el egoísmo, el rechazo a los demás; es una tarea ardua. No hay nada más fácil que convertirse en un fascista porque está en el interior de cada uno de nosotros, es una de nuestras posibilidades.

La maldad es más fácil que la bondad.
El mal ya está aquí y el bien está por hacer, será nuestro mérito. Nuestras vidas son difíciles, están llenas de dolor y siempre acaban mal, como las historias de amor, pero yo escribo para superarlo, para no quedarme en el diagnóstico e intentar desarrollar las capacidades que nos hacen amar la vida.

Una noche se perdió en el desierto y tuvo una revelación.
Me inundó una confianza extrema, la certeza de que todo tiene sentido y de que debía admitir lo incomprensible. Una sensación que todos tenemos en la niñez: para el niño el mundo es misterioso, pero confía. La fe es volver a encontrar ese sentimiento.

Ima Sanchís

dijous, de juliol 5

CONSUMISME

En temps de rebaixes, unes reflexions...

SIN CABEZA

"El consumisme està consumint les persones".

"Actualment, més que veure les persones com a persones, ens les volen fer veure com a consumidors".

Pere Casaldàliga

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

"Nos hicimos amigos porque tenía un dóberman pinscher que venía a hacer todos los días sus necesidades a nuestro jardín y a mi madre la ponía furiosa. Un día llamó a la madre de Jane y le armó un escándalo tremendo. Es de esas mujeres que arman escándalos tremendos por cosas así. A los pocos días vi a Jane en el club, tumbada boca abajo junto a la piscina, y le dije hola. Sabía que vivía en la casa de al lado aunque nunca había hablado con ella. Pero cuando aquel día le saludé, ni me contestó siquiera. Me costó un trabajo terrible convencerla de que me importaba un rábano dónde hiciera su perro sus necesidades. Por mi parte podía hacerlas en medio del salón si le daba la gana. Bueno, pues después de aquella conversación, Jane y yo nos hicimos amigos".

El guardián entre el centeno, J.D. Salinger


La setmana passada va caure entre les meves mans "El guardián entre el centeno", un llibre que s’ha convertit icona del ressentiment adolescent des de la seva publicació ara fa 40 anys. Escrit en primera persona, la novel·la retrata les experiències de Holden (el protagonista) a la ciutat de Nova York, després de ser expulsat de la seva escola secundària.

Aquest llibre fou especialment criticat als anys 70 pel seu llenguatge ofensiu i les referències a l’abús de drogues, alcohol i prostitució. Els crítics veuen a Holden com un instigador de masses, distorsionant la ment dels joves per a convertir-los en "pàries socials".

Vés, no sé... Crec que s’ha d’estar molt malament del cap perquè t’afecti una novel·la similar. Ara bé, a tall d’anècdota dir que "El guardián entre el centeno" era el llibre de capçalera de l’assassí de John Lennon. Aparentment estava obsessionat amb ell i el portava a sobre quan va matar al famós cantant dels Beatles. També es veu que era el pretegit del perturbat mental que va disparar al president Ronald Reagan. És possible que aquest llibre hagi jugat un paper tan important en la història, incitant a la violència, no a una sinó a dues persones? De ser així, per què, en l’actualitat, aquesta novel·la és lectura obligada a les escoles americanes? I és que Amèrica està plena de contradiccions!!!

A mi, de moment, el llibre no m’acaba de fer massa el pes. És a dir, que d’obra mestra, res. Però per poder-lo valorar bé primer me l’hauré d’acabar, no? Bufff... espero que no sigui d’aquells que deixo a la meitat i mai més torno a reprendre. ;-)

dimecres, de juliol 4

EUTUBE

Increïble. Encara no puc creure com hem pogut caure tan baix. La Unió Europea s’ha decidit a promocionar el cinema comunitari a través d’un vídeoclip d’alt contingut eròtic. Sí, han aplicat la regla de "polèmica = promoció multiplicada per mil". Tristíssim. M’indigna que l’èxit dels productes actuals hagi de recórrer al sexe explícit per tal de vendre’s... No entenc com la nostra imaginació per cridar l’atenció i vendre productes sigui tan limitada!

Llegiu l'article per a saber més de què parlo...

BRUSELAS.- "Propaganda", "pornografía" o "despilfarro" del dinero de los contribuyentes. El portal EUTube, la nueva voz de la comisión Europea en el portal YouTube, lejos de reconciliar a los europeos con las instituciones, se ha convertido en un foco de controversia cuatro días después de su inauguración.

Este canal fue lanzado la pasada semana en el popular servicio de publicación e intercambio de vídeos, en un intento de la Comisión Europea por utilizar "todos los medios a su alcance" para comunicarse con los ciudadanos europeos.

El lanzamiento de este canal hubiera pasado un poco más desapercibido de no ser por un sólo vídeo, que ya ha conseguido más de 283770 visionados. Con un título más que sugerente (¡Los amantes del cine van a amar esto!), se trata de una pieza de 44 segundos que incluye fragmentos de escenas de amor de películas subvencionadas por la UE, desde 'Amélie' hasta 'La mala educación', pasando por 'Rompiendo las olas'.

Tanta intensidad erótica en una página semiinstitucional (aunque sea un sitio en YouTube, que puede ser creado sin coste alguno) ha disparado los comentarios sarcásticos. "Al fin la Comisión ha encontrado una manera de atraer la atención del público, los 'clips' vulgares, cuando menos, o pornográficos, en el peor de los casos", asegura un internauta.

No obstante, las críticas se han disparado hacia otros vídeos colgados por la Comisión en EUTube, los cuales son calificados de "propaganda" y "despilfarro de dinero" de la Unión, aunque la propia Comisión ya ha aclarado que la puesta en la Red de dichos vídeos no ha costado nada.
Es más, los responsables de la iniciativa están sorprendidos por la repercusión del vídeo 'picante', una publicidad impagable. "Podemos estar orgullosos de un cine europeo fuerte, lleno de emociones intensas, una característica de nuestro cine que no se encuentra en otras partes del mundo", comentó Martin Selmayr, portavoz de la Comisión.

BUSCANT COMPANYA DE PIS

Quan es té més d’un candidat per ocupar la quarta habitació del pis d’estudiants s’ha d’anar amb peus de plom. Sinó pots cagar-la i de ple, com em va passar a mi fa dos dies.

La Mariona, tercera ocupant del pis i estudiant de medicina, està pendent que una amiga seva, portuguesa, ens corrobori que vol conviure amb nosaltres l’any vinent.

I la Sara, una servidora, està ben nerviosa perquè una tal Laura també està més que interessada en l’habitació en qüestió i li corre pressa instal·lar-s’hi. D’acord, no la conec de res a la noia, però segur que serà la candidata ideal perquè justament l’any que ve estudiarà Comunicació Audiovisual (grandíssima carrera de la qual em llicencio al setembre). I l’he coneguda a través d’un fotolog. "Communcation power!" Bones vibracions, per tant.

En fi. Que em truca la Laura i la confonc per la portuguesa.

Inici de la conversa. Bla, bla, bla, per part seva. Li responc, sorpresa i intentant fer-me la simpàtica:
- "Escucha, ¡sí que hablas bien el español! No tienes nada de acento.... Felicidades".
(Silenci tens. No comprenc res).
- "Ehhh? No, soy la chica valenciana. Sara, verdad?".


Merda.

CADA DIA ÉS ESPECIAL


"Ningún día es igual a otro, cada mañana tiene su milagro especial, su momento mágico, en el que se destruyen viejos universos y se crean nuevas estrellas."

Paulo Coelho

dimarts, de juliol 3

Perdudes a Pont de Suert


I quatre apunts sobre el cap de setmana. Quatre? Bah, si es pot ben resumir amb una paraula: GENIAL! A més, hi ha coses que costen d’explicar perquè s’han de viure. Però com que sent tan esqüeta la meva entrada d’avui deixaria de tenir gràcia, us explicaré una anècdota del diumenge...

El Marc, l’Albert, el Joan, la Txaro i jo vam fer equip per tal de mirar quin camí era el més adient per anar amb els nens, durant les colònies, a Pont de Suert. La resta dels monitors van pujar en un cotxe i van recórrer els albergs de la contrada per avaluar-ne les condicions i decidir si s’hi podia fer nit algun dia. Ara bé, com que feia un temps plujós i més aviat lleig, molts de l’equip A no podíem sinó sentir una certa emveja dels de l’equip B... però què coi, la nostra experiència va ser tres-mil vegades millor! ;-)

Els 5 excursionistes vam sortir de la casa de colònies i ens vam dirigir a un turó ple d’arbustos i esbarzers per evitar passar per l’avorrida carretera. Ens havien dit que era una bonica drecera i la volíem provar. Mare meva, allò semblava una perillosa atracció de Port Aventura... Vam acabar plens de rascades, tirant-nos (sense voler) les rebels branques els uns als altres, i morts de cansament de tanta pujada. I el cas és que no vam arribar a trobar cap camí habilitat, així que vam haver de desistir i seguir la carretera...

Una carretera que desembocava en un bonic caminoi on, curiosament, s’estava realitzant una triatló. Si el camí ja era prou estret, imagineu-vos quina molèstia haver-se d’apartar cada dos per tres perquè homes mega-catxes, suats i bavejant, ens passessin pel costat. Al principi els desitjàvem bona sort a viva veu, però en constatar que eren uns bordes (o que estaven massa cansats com per respondre’ns) vam optar per estalviar-nos les paraules.

La Txaro i jo ens vam adelantar al grup. Coses que passen. Vam començar a xerrar i no hi havia qui ens aturés. De tant en tant, sentíem com el Marc ens cridava i ens deia que ens poséssim en fila índia perquè els corredors tinguessin més espai per a transitar. Però no ens calien pas les seves recomanacions, ja els veníem venir prou aquelles masses de múscul!!!

En definitiva, que immerses en una interessantíssima conversa, vam arribar a Pont de Suert sense ni gairebé enterar-nos-en i, un cop allí, ens vam posar a esperar a la resta del grup. I a esperar. I a esperar. I a esperar. Però en veure que aquells no arribaven mai, vam optar per fer marxa endarrera i buscar-los. No els veiem enlloc. Preguntàvem a la gent que hi havia pel camí, però ningú sembla haver-los vist. I això que era un trio difícil de passar desapercebut! El Marc que és alt com un Sant Pau, el Joan i la seva cara de nen i l’Albert amb una panyoleta taronja lligada al cap... ja em direu, a qualsevol no li crida l’atenció!

Però res, ningú semblava haver-los vist. En vistes d’això, la Txaro i jo vam decidir anar a l’església del poble, pensant-nos trobar el Marc allí. "Jesuïta + diumenge + missa", semblava lògic. Però no vam acertar. Així que, sense mòbil al damunt per despistades, vam buscar una cabina telefònica. Buff... tota una odisea. On coi s’han posat últimament aquells cubicles blaus? Algun monstre se’ls ha menjat tots o què?!

En fi, que al final vam acabar en una residència d’avis on hi havia un telèfon d’aquells antics, antics on hi introdueixes monedes i pots trucar. Oh, wow! Uns 10 ulls de més de 80 anys contemplaven divertits els nostres moviments. La Txaro, afortunadament, se sabia el número del Marc de memòria, però el senyor tenia el contestador posat. Així que vam haver de trucar a la meva germana, que estava a Lleida, perquè ens busqués el número d’algun altre monitor. Buff... quants tràmits! Però al final vam localitzar a la Blanca i ens va dir que el Marc estava, com no, a l’església. Però a la nova, no a la vella. Recoi, sí que van equipats els de Pont de Suert!
La Txaro i jo va i ens dirigim cap allà i... oh, sorpresa... no estava pas a dintre, no! El trio es trobava ben panxo a la terrassa d’un bar prenent un refresc. Quina barra! I després de tant patir...

Segons ells ens havien vist de lluny i cridat amb tota potència de veu quan estàvem a l’entrada del poble, però no havíem respost... Sí clar, com els havíem de sentir amb tot el xivarri de la triatló? En fi, que el trio va decidir passar de nosaltres i esperar a què nosaltres els trobéssim. Quina barra, no us sembla? Grrrr. ;-)

SIGUEM COMUNICACIÓ

"Cal continuar sent orelles, ulls, cor i boca. Comuniquem vida, esperança. SIGUEM COMUNICACIÓ".

Pere Casaldàliga

diumenge, de juliol 1

EL VALOR DE L'AMISTAT

L'amistat no té preu. Gràcies a tots aquells que esteu al meu costat, feu que sigui millor persona i em doneu tantes ganes de viure! Perquè negar-ho: SÓC FELIÇ.

Us deixo amb un bonic text que he trobat navegant per Internet...



Algunas veces las personas llegan a nuestras vidas, y rápidamente nos damos cuenta, de que esto pasa por que debe de ser así.

Para servir un propósito, para enseñar una lección, para descubrir quienes somos en realidad, para enseñarnos lo que deseamos alcanzar.

Tú no sabes quienes son estas personas, pero cuando fijas tus ojos en ellos, sabes y comprendes que ellos afectarán tu vida de una manera profunda.

Algunas veces te pasan cosas que parecen horribles, dolorosas e injustas, pero en la realización entiendes que sin que superes estas cosas, nunca hubieras realizado tu potencial, tu fuerza, o el poder de tu corazón.

Todo pasa por una razón en la vida. Nada sucede por casualidad o por la suerte. Enfermedades, heridas, el amor, momentos perdidos de grandeza o de puras tonterías, todo ocurre para probar los límites de tu alma.

Sin estas pequeñas pruebas la vida sería como una carretera recién empaventada, suave y lisa.

Una carretera directa sin rumbo a ningún lugar, plana cómoda y segura, mas empañada y sin razón.

La gente que conoces afectan tu vida, las caídas y los triunfos que tu experimentas crean la persona que eres.

Aún se puede aprender de la malas experiencias. Es más, quizás sean las más significativas en nuestras vidas.

Si alguien te hiere, te traiciona o rompe tu corazón le das gracias porque te ha enseñado la importancia de perdonar, de la confianza, y a tener más cuidado de a quién le abres tu corazón.

Si alguien te ama, ámalos tu a ellos, no porque ellos te amen sino porque te han enseñado a amar, y abrir tu corazón y tus ojos a las cosas pequeñas de la vida.

Haz que cada día cuente, y aprecia cada momento, además de aprender de todo lo que puedas aprender, porque quizás más adelante no tengas la oportunidad de aprender lo que tienes que aprender de este momento.

Entabla una conversación con gente que no hayas dialogado nunca y actualmente escúchalos y presta atención.

Permítete enamorarte, liberarte y poner tu vista en un lugar bien alto. Mantén tu cabeza en alto porque tienes todo el derecho a hacerlo.

Repítete a ti mismo que eres un individuo magnífico y créelo! Sino crees en ti mismo nadie más lo hará tampoco. ¡Crea tu propia vida, encuéntrala, y luego vívela....!