dimarts, de juliol 3

Perdudes a Pont de Suert


I quatre apunts sobre el cap de setmana. Quatre? Bah, si es pot ben resumir amb una paraula: GENIAL! A més, hi ha coses que costen d’explicar perquè s’han de viure. Però com que sent tan esqüeta la meva entrada d’avui deixaria de tenir gràcia, us explicaré una anècdota del diumenge...

El Marc, l’Albert, el Joan, la Txaro i jo vam fer equip per tal de mirar quin camí era el més adient per anar amb els nens, durant les colònies, a Pont de Suert. La resta dels monitors van pujar en un cotxe i van recórrer els albergs de la contrada per avaluar-ne les condicions i decidir si s’hi podia fer nit algun dia. Ara bé, com que feia un temps plujós i més aviat lleig, molts de l’equip A no podíem sinó sentir una certa emveja dels de l’equip B... però què coi, la nostra experiència va ser tres-mil vegades millor! ;-)

Els 5 excursionistes vam sortir de la casa de colònies i ens vam dirigir a un turó ple d’arbustos i esbarzers per evitar passar per l’avorrida carretera. Ens havien dit que era una bonica drecera i la volíem provar. Mare meva, allò semblava una perillosa atracció de Port Aventura... Vam acabar plens de rascades, tirant-nos (sense voler) les rebels branques els uns als altres, i morts de cansament de tanta pujada. I el cas és que no vam arribar a trobar cap camí habilitat, així que vam haver de desistir i seguir la carretera...

Una carretera que desembocava en un bonic caminoi on, curiosament, s’estava realitzant una triatló. Si el camí ja era prou estret, imagineu-vos quina molèstia haver-se d’apartar cada dos per tres perquè homes mega-catxes, suats i bavejant, ens passessin pel costat. Al principi els desitjàvem bona sort a viva veu, però en constatar que eren uns bordes (o que estaven massa cansats com per respondre’ns) vam optar per estalviar-nos les paraules.

La Txaro i jo ens vam adelantar al grup. Coses que passen. Vam començar a xerrar i no hi havia qui ens aturés. De tant en tant, sentíem com el Marc ens cridava i ens deia que ens poséssim en fila índia perquè els corredors tinguessin més espai per a transitar. Però no ens calien pas les seves recomanacions, ja els veníem venir prou aquelles masses de múscul!!!

En definitiva, que immerses en una interessantíssima conversa, vam arribar a Pont de Suert sense ni gairebé enterar-nos-en i, un cop allí, ens vam posar a esperar a la resta del grup. I a esperar. I a esperar. I a esperar. Però en veure que aquells no arribaven mai, vam optar per fer marxa endarrera i buscar-los. No els veiem enlloc. Preguntàvem a la gent que hi havia pel camí, però ningú sembla haver-los vist. I això que era un trio difícil de passar desapercebut! El Marc que és alt com un Sant Pau, el Joan i la seva cara de nen i l’Albert amb una panyoleta taronja lligada al cap... ja em direu, a qualsevol no li crida l’atenció!

Però res, ningú semblava haver-los vist. En vistes d’això, la Txaro i jo vam decidir anar a l’església del poble, pensant-nos trobar el Marc allí. "Jesuïta + diumenge + missa", semblava lògic. Però no vam acertar. Així que, sense mòbil al damunt per despistades, vam buscar una cabina telefònica. Buff... tota una odisea. On coi s’han posat últimament aquells cubicles blaus? Algun monstre se’ls ha menjat tots o què?!

En fi, que al final vam acabar en una residència d’avis on hi havia un telèfon d’aquells antics, antics on hi introdueixes monedes i pots trucar. Oh, wow! Uns 10 ulls de més de 80 anys contemplaven divertits els nostres moviments. La Txaro, afortunadament, se sabia el número del Marc de memòria, però el senyor tenia el contestador posat. Així que vam haver de trucar a la meva germana, que estava a Lleida, perquè ens busqués el número d’algun altre monitor. Buff... quants tràmits! Però al final vam localitzar a la Blanca i ens va dir que el Marc estava, com no, a l’església. Però a la nova, no a la vella. Recoi, sí que van equipats els de Pont de Suert!
La Txaro i jo va i ens dirigim cap allà i... oh, sorpresa... no estava pas a dintre, no! El trio es trobava ben panxo a la terrassa d’un bar prenent un refresc. Quina barra! I després de tant patir...

Segons ells ens havien vist de lluny i cridat amb tota potència de veu quan estàvem a l’entrada del poble, però no havíem respost... Sí clar, com els havíem de sentir amb tot el xivarri de la triatló? En fi, que el trio va decidir passar de nosaltres i esperar a què nosaltres els trobéssim. Quina barra, no us sembla? Grrrr. ;-)

8 comentaris:

eloi ha dit...

... i de tant esperar el cabell es va allisar tot sol? (jejeje) ja deia jo que hi havia alguna cosa rara a la foto a part de ser en blanc i negre!
n'abraçut

Joana ha dit...

Hola Sara,
Veig que us ho vareu passar bé.... Un bon cap de setmana.de fet anar a la muntanya sempre tens dues garanties: t'ho passes genial i et pots perdre!
Una abraçada!

Sara ha dit...

Eloi, encara no m'han passat les fotos d'aquest cap de setmana... Així que he hagut de reciclar-ne de l'any passat. Sí, en aquells temps portava el cabell llis i més llarg que ara.

Joana, encantada de conèixer-te i gràcies pel post!

Manel Filella ha dit...

Mercès pel comentari i per l'ànim que em desitges...Jo a tu també te'l desitjo en tot el que estàs fent aquest estiu...que pel que veig està ple d'anecdotes i de circumstàncies ben curioses. Que no decaigui la teva il·lusió i la bona comunicació que estableixes amb qui et llegim. Un petó

El Bruce de l'esplai ha dit...

Ningú es pot arribar a imaginar tot el que os vaig trobar a faltar i l’enveja que hem doneu, però... no os penseu que os podreu lliurar de mi tan fàcilment!, jejeje ;-) .
Per cert Sara, aprofito per dir-te que fa dies que et volia dir que per circumstàncies de la vida: perquè pujo en un taxi i esta sintonitzat, perquè els meus pares ho escolten als matins...,si! escolto el Basses si!, i la veritat es que esta MOLT be (ja t’explicaré un dia que ens veiem les meves impressions,)amb això no et vull dir que l’escolto habitualment, però no et negaré que es molt agradable i interessant sentir-lo ja que és: molt clar explicant les coses, i fins i tot es molt racional i neutre a l’hora d’explicar el que passa en aquest món.

Fins aviat!
1 petonas

P.D- Ara sol faltarà que tu escoltis el Bruce, jeje.

Tondo Rotondo ha dit...

Grrrr

Anònim ha dit...

Bua Sara!!! M'he pixat de riure amb la teva narració vivencial dels fets!!! deixa la onda cero rancia i funda un diari o una revista!! lo teu és escriure!! jajaja tskv! jajajaja. ke bo!! L'has clavat!!! jajajajjaa...

Però la veritat és que va valdre la pena, eh? I no ho dic pels bordes del triatló... sinó x tota l'experiència!! Si aconseguim que els nens s'ho passin tan bé a les colònies com naltres aquest cap de setmana,... podem estar contents!! :)

Una super abraçada!! I MOLTS ÀNIMS amb les pràctiques!

Tx.

Cris Ruano ha dit...

Quines coses us passen, Sara!
Amb la velocitat que prens quan comences a caminar, no m'extranya que us avancéssiu! jaja