MAL O ELIXIR?

Un turista americà, que freqüentava assíduament un camp de golf japonès, havia descobert que, per regla general, els millors “caddies” eren dones.

Un dia va presentar-s’hi tard i hagué d’agafar, com a “caddie”, un noiet de deu anys que a penes coneixia el camp, tenia molt poca experiència del golf i no sabia més que quatre paraules d’anglès.

Però justament aquestes quatre paraules del noi van fer que el turista no volgués, en endavant, cap altre “caddie” en tot el temps de les seves vacances. En efecte, després de cada cop, independentment del seu resultat, el petit “caddie” picava a terra amb un peu i cridava entusiàsticament: “Quin cop més fantàstic!”.

Anthony de Mello s.j.


Què n’és de potent el « JO »! Necessitem que, de tant en tant, ens donin un cop a l’espatlla i ens diguin: tu si que vals... La valoració per part d’altri i l’orgull personal: mals o elixirs ?

ES PRECISO UN POCO DE LOCURA

Si permanece esperando el momento ideal,
Nunca saldrá del lugar;
Es preciso un poco de locura para dar el próximo paso.

Manual del guerrero de la luz, Paulo Coelho

JA TINC FEINA!

Senyors, la cosa s'està posant seriosa. Entrem en el món dels adults de ple. Terror? Il·lusió? Una mica de tot.... El cas és que, després d'adonar-me'n que ja no podia viure més del cuento de l'estudiant, amb remordiments de sentir-me una sangonella pels meus pares, m'he embarcat en l'odissea de buscar feina. Porto unes 4 setmanes enviant currículums a tort i a dret. I, finalment, tant trucar porta rere porta ha valgut la pena. Després de dues agradables entrevistes en una important associació gracienca on sol·licitaven un tècnic en comunicació, ahir em varen anunciar que el lloc era meu. Així que el dia 2 de gener del 2008 s'iniciarà la meva primera incursió en el món laboral... Visca els mileuristes i els innocents que es moren de ganes de començar a treballar!

Balla com si no t'estiguessin veient

Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor
Després...
Després d'acabar la carrera,
Després d' aconseguir treball,
Després de casar-nos,
Després de tenir un fill,
I llavors després de tenir-ne un altre.

Més tard, ens sentim frustrats perquè els nostres fills no són prou grans,
i pensem que serem més feliços quan creixin i deixin de ser nens, després ens desesperem perquè són adolescents, difícils de tractar.
Pensem: serem més feliços quan surtin d'aquesta etapa.
Després decidim que la nostra vida serà completa quan al nostre espòs o esposa els hi vagi millor,
Quan tinguem un cotxe millor,
Quan puguem anar de vacances,
Quan aconseguim l'ascens,
Quan ens retirem.

La veritat es que: NO HI HA MILLOR MOMENT PER SER FELIÇ QUE ARA MATEIX.
Si no és ara, quan?
La vida sempre estarà plena de reptes.
És millor admetre-ho i decidir ser feliços ara de totes maneres.
No hi ha un després, ni un camí per a la felicitat,
La felicitat és el cami i és ARA...
ATRESORA CADA MOMENT QUE VIUS,

I atresora'l més perquè l'has compartit amb algú especial; tan especial
Que el portes al cor,

I recorda que EL TEMPS NO ESPERA A NINGÚ.
Així que deixa d'esperar a que acabis la Universitat,
Fins que t'enamoris,
Fins que trobis treball,
Fins que et casis,
Fins que tinguis fills,
Fins que perdis aquests deu quilos,
Fins la primavera, l'estiu, la tardor o l'hivern,

LA FELICITAT ÉS UN TRAJECTE, NO UN DESTÍ. TREBALLA COM SI NO NECESSITESSIS DINERS, ESTIMA COM SI MAI T'HAGUÈSSIN FERIT, I BALLA...

...COM SI NINGÚ T'ESTIGUÉS VEIENT!

eps... QUE JESÚS ÉS NAT!

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit

BON NADAL DES DEL PLANETA ROCAFORT!

Aquesta és la felicitació que enguany ha realitzat la Mariona per a desitjar un bon Nadal, l'acaba de penjar al seu fotolog i encara ric ara. La veiem a ella com a Mare de Déu, a la Laura com a Sant Josep, a la Regina com a mula, al senyor que ens lloga el pis com a dimoni i... a mi com a nen Jesús! ;-) Si, se'ns en va molt l'olla, no és genial?!

I és que aquest any ens negàvem a "disfressar-nos" de pares noels o reis mags perquè estem indignades... Què coi passa actualment amb les escenes de naixements?! Estan desapareixent de les felicitacions actuals. La Mariona avui s'ha patejat un munt de botigues buscant-ne una per enviar a la residència de monges on vam estar els primers anys de carrera i no hi ha hagut manera. En fi. Dóna què pensar: nadal = celebració del solstici d'hivern i punt. Aix.

ACTE DE GRADUACIÓ

Desastrosa. Així és com es pot descriure la cerimònia de graduació d'aquest cap de setmana. Més que res perquè de festa n'hi va haver més aviat poca. M'explico...

La Sara estava convençuda que l'acte començava a les 7 de la tarda, com li havien comentat diversos amics de les llicenciatures d'econòmiques i empresarials. Però ella no havia caigut en el fet que cada llicenciatura tenia el seu propi horari de cerimònia, com és evident. Si no... calculeu, quant de temps duraria un acte en què anomenessin un per un tots els graduats per la Pompeu en aquest últim any 2007? Ningú és massoca i per això, suposo, s'ha optat per la correcta dosificació. Aix.

Total, reprenent el fil del que deia al principi, que als de Comunicació Audiovisual ens entregaven les orles a les 12 del matí i, ni més ni menys, que jo me n'entero a la 1 de la tarda quan, a misses dites, la mare d'una amiga meva, que ens havia de dur les invitacions (som una família desastre i ens les havíem oblidat a casa), em truca i em dóna la mala notícia. Es veu que ella sí sap llegir la lletra petita que hi havia escrita en el paper de les invitacions. No comments. Total, que els meus pares ja estaven de camí per aquell llavors. I es van trobar que de celebració res de res. Aquella imatge dels típics graduats americans llençant el birret enlaire i fent un meravellós discurs... Va a ser que no! I mira que la meva mare estava ben il·lusionada, la primera filla que se li graduava, wow... La pobra dona, fins i tot, m'havia comprat un parell de precioses joies per a l'ocasió i s'havia ben mudat. Pobrissona.

D'acord, ho admeto, a mi aquesta parafarnàlia de cerimònia de graduació no em feia gràcia, els meus amics no hi anaven perquè encara no estan graduats, i... vés... perquè et donin un paper que no és ni el títol ni l'orla sinó un mer pergamí per a fer teatre... ja em direu! Però ho havia de fer per a la mare a qui ara hauré de compensar amb un boníssim regal de reis. Alguna idea???

ESTIMAR LA IMPERFECCIÓ, ESTIMAR LA REALITAT

- Qué, ¿qué pasa? - dijo el hombre gris, enarcando las cejas - ¿Todavía no estás contenta?. Vosotros, los niños de hoy, sí que sois exigentes. ¿Quieres decirme qué le falta a esa muñeca perfecta?
Momo miró al suelo y reflexionó.
- Creo - dijo en voz baja - que no se la puede querer.

Michael Ende, Momo

LA CLARIANA ENMIG DEL CAMÍ

Esperant la realització dels meus somnis,
Caminant fermament vers un frondós camí
A voltes ombrívol, ans amb abundants clarianes
Que l’embelleixen i aconsegueixen enlluernar-me
Fins obligar-me a tancar els ulls i experimentar la carícia d’una nova realitat
Si, prego perquè el sol m’encegui amb força
i quedi prenyada d’eterna felicitat.
No desespero, l’esperança és font de vida.
I tinc motius d’esperança. Tinc motius de felicitat.

LLIBRE DE LES SOLITUDS

Discretament, però amb aquella força
que no se sap ben bé d’on procedeix
vull deixar dit això que dic, les coses
elementals i clares que em commouen:
uns sentiments, uns anhels, uns neguits,
el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho,
intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.´

Miquel Marti i Pol

MEME EVOLUTIU

Responc, una mica tard, el meme que ens va passar la Txaro...

1. Jo fa deu anys enrere… en tenia 12, vivia a Lleida, anava al col·legi Claver i feia primer d’ESO. Passava per tota una època de canvis que em trasbalsaven: per què nois i noies ja no jugàvem al pati com abans? Per què hi havia parelletes? Per què alguns començaven a fumar i pretendre ser grans? No entenia res. Jo volia continuar sent una nena, volia aturar el temps, però el temps se’m menjava. Poc a poc, vaig entrar en una adolescència curiosa. Crec que em vaig rebel·lar contra aquesta etapa, contra el que m’envoltava i, en el fons, em desagradava per superficial. Així, vaig anar refugiant-me en converses amb la meva millor amiga i en els llibres.

2. Jo fa cinc anys enrere... en tenia 17, feia 2n de batxillerat i lluitava fèrriament per treure les millors notes a classe. Passava llargues hores estudiant per a poder fer realitat el meu somni: estudiar Comunicació Audiovisual. Pocs companys de classe entenien la meva aspiració i, a voltes, em sentia sola. Mereixia la pena tot aquell esforç? D’acord, era valorada per professors i pares, però poca gent de la meva edat m’entenia i, en el fons... per què enganyar-me?... volia ser compresa. M’havia convertit en un “bicho raro”. Un “bicho raro”, però, que va trobar el seu espai a Barcelona un any més tard...

3. Jo fa un any... en tenia 21 i començava l’últim any de la carrera de Comunicació Audiovisual. Quatre anys d’ensomni. Malgrat no tenir clar el meu futur, havia pogut tastar el ser directora de cine, realitzadora de televisió, guionista i locutora de ràdio. El món laboral m’imposava molt, però intentava no pensar massa en el futur. Era feliç a Barcelona, on ens havíem instal·lat amb la meva germana Regina i 2 amigues més en un pis que malanomenem “planeta Rocafort”. Poc a poc, anàvem assumint més responsabilitats d’adult.
El mateix any, entrava a l’esplai de Sant Ignasi com a monitora, després d’unes genials colònies a Erill la Vall. Així va ser com vaig descobrir la meva part més maternal i pallassa, a la vegada que establia forts vincles d’amistat amb els monitors. Ara em sembla que tota la vida he estat monitora.

4. Ahir... en tenia 22 i estava en una casa rural a Pont de Suert amb alguns monitors de l’esplai. Uns dies de relax únics amb persones úniques. Dia de mercat, de visita d’esglésies romàniques, de converses profundes, de fer el tonto davant la càmera, de guerres de coixins i de fòrum al voltant de la pel·lícula “Match Point”.

5. Avui... continuo tenint-ne 22, tot i que em queda un mes escaig pels 23. Hem tornat del mini-break a Pont de Suert just a l’hora de dinar per a celebrar l’aniversari del meu pare. Així doncs, matí de viatge, migdia de celebració i tarda de preparació de la paperassa per a sol·licitar una beca FPU per a la tesi. Ai, m'he descuidat de dir que estic fent el doctorat en "comunicació pública"... Mai hagués pensat que acabaria fent el doctorat, i més tenint en compte que el meu pare el va fer tenint jo 9 anys i ho jo vaig viure ben malament: el maleït doctorat em va prendre el pare una bona temporada. Però sembla que el doctorat i jo estem fent les paus. Curiós, eh?!

NECESITO LLORAR (Luis Altrona)

Sé que necesito llorar;
pero llorar mucho, intensamente,
vívidamente... llorar de adentro.

Hay tanto sentimiento acumulado,
feliz, triste, alentador, victorioso,
humilde, grandioso... y tan mío...

Yo sé que necesito llorar por los milagros logrados,
los que se hacen con la ayuda de grandes apoyos.
Tal vez sea una catarsis de amor,
tal vez una catarsis de pena, pero necesito llorar.

Llorar mucho y en ese llanto no parar,
como hace uno cuando se emociona tantas veces,
y se esfuerza al límite para no demostrarlo,
sino seguir hasta sacar afuera ,toda la angustia
buena y mala ,que en el aire se diluya, hasta liberarme.

¿De que sirve el vivir sin sufrir? ... ¿de que sirve el amar sin llorar?
Llorar la ausencia, llorar los logros,
llorar la hazaña, si es que hubo alguna,
llorar de alegría, sí hubo algunas.

Llorar, con sentimiento de verdades no dichas,
pero de lo que está impregnado
en mi corazón.
Llorar de júbilo y llorar de dolor.

Hacer un culto al llanto, tan contenido,
tan escondido , tan necesario, hacerlo aflorar.
Es difícil, pero necesito, hoy llorar,
por lo que pasó, y por lo que va a pasar.

Llorar por lo que logré y por lo que no;
llorar por que es un sentimiento íntimo y sublime...
Llorar mágicamente por que, si se entiende,
que es un acto de amor y purificación.

Quiero, y necesito llorar porque yo me lo pido
y quiero complacerme a mí mismo.

Tantas veces no lloré, que ahora quiero hacerlo,
con la intención, o con la necesidad del alma,
de reconstruirme y volver a crear ese universo
de esperanzas tan repetidas...
que hoy se hacen más auténticas y más simples.

Bienvenidas lágrimas sagradas...
bienvenidas a la paz de mi vida.

DOCUMENT VISUAL DEL GRAN PART

Fa unes setmanes us vaig parlar del naixement de revista audiovisual tskv.cat. Avui us deixo amb un vídeo d'aquell dia feliç en què, bona part dels col·laboradors del projecte, varem celebrar el part!!!



Gràcies, Xavi, per l'edició del vídeo (que també podeu trobar a la web en la secció "calaix de sastre").

INVISIBLES

Sortir de classe i veure’ls allí,
al costat de l’estàtua.
Acorrucats, un al costat de l’altre,
donant-se calor.
Els cobreix una bruta i foradada manta.
Fa pudor a vi.
Adormits, ells abraçats.
Potser somniant en una vida millor.

Arriba la policia.
Barcelona neta, somriure burleta.
Els amants entreobren els ulls.
Envegen els coloms que els miren.
Voldrien poder volar.
A ells ningú els alimenta
ni són benvinguts enlloc.

S’aixequen maldestres.
Etziben quatre grolleries.
Giren cantonada.
I, s’asseuen, novament
Invisibles,
invisibles a bona part del món.

VIURE ÉS COMBATRE LA PERESA

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita.
Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.
Serem allò que vulguem ser.

Miquel Martí i Pol



Tic, tac, tic, tac. En l'horitzó se m'obren noves expectatives de beques a sol·licitar. Però se m'apodera una considerable mandra davant la quantitat de paperassa que m'espera. Si, vull fer el doctorat i he de passar per aquests molestos tràmits. Tic, tac, tic, tac. Només tinc fins la setmana vinent.

LAURA

La Laura, nova companya de pis d’aquest any, estudiant de Comunicació, i de només 18 anys, és una gran ballarina i poeta visual. Sinó, fixeu-vos en els vídeos i digueu-me’n què en penseu! (Jo vaig tenir el privilegi de veure’ls ahir i vaig flipar).

LES MISERABLES

El musical sobre l’obra de Víctor Hugo “Les Miserables” fa temps que em té el cor robat. Especialment la peça “Do you hear the people sing?”, buff... em posa els pèls de punta!

A veure quan fan el musical a Barcelona i el puc anar a veure. Us deixo amb un petit tast (presteu especial atenció al cor).

ALIVE IN BAGHDAD

Avui a la classe de doctorat d’imatges de la política ens ha estat presentada una pàgina web molt interessant. S’anomena “Alive in Baghdad” i és un programa de notícies distribuït via RSS. “Alive in Baghdad està constituït per una sèrie de periodistes iraquís que produeixen reportatges i entrevistes sobre la vida diària a Iraq, que s’actualitzen de forma setmanal. Així, la resta del món podem tenir una visió del conflicte a través de les veus dels propis iraquís i no censurades pels grans mitjans de comunicació. Pegueu-li una ullada, paga la pena!

ACTE INAUGURAL TSKV.CAT

Ahir va ser el GRAN ACTE INAUGURAL de la pàgina tskv.cat. Després de prop de 5 mesos de treballar en el tema, moltes cabòries i il·lusió, ja podeu veure un més dels fruits del grup de creatius TSKV. Orgullosos, l’equip estàvem ahir a la nit al despatx del Manolo preparats per a donar-li a l’ “enter” i presenciar així el gran part. Galetes i cava no van faltar, una petita festa per a celebrar el nou projecte d’aquest grup jove amb ganes d’assumir nous reptes i aportar el nostre gra de sorra per a modernitzar la pastoral. D’acord, a vegades se’ns en va una mica l’olla – Xaloba, no sé si penjaràs el que vas gravar ahir, perquè en cas que surti a la llum pública perdrem tota bona reputació, jejeje – però tot sigui per proclamar la “fe sense complexos”!

Gràcies Manolo, Albert, Roger, Eloi, Xavi, Oriol, Genís, Enric, Anna i Cris. Vosaltres sí que valeu! ;-)

EL IDEAL, ALIMENTO DEL ALMA

Hacía meses que me encontraba en Francia y estaba passando un buen rato con una joven a la que acababa de conocer.
Ojeaba ella una revista y, de repente, me dijo:
- Mira, Moussa, ¡esta cantante es mi ideal!
- ¿Cómo dices?
- Que me gustaría ser como ella.
- ¿Es ella tu ideal?
- Sí. ¿No crees que es guapa?

Me hubiera gustado contestarle que la guapa era ella, con sus redondeles, su cabello desmelendado, sus torpezas, y no aquella mujer tan tristemente perfecta. Pero, sobre todo, lo que no llegaba a comprender era cómo una imagen de revista o de televisión podía constituir un ideal. ¿Es posible que esta idea haya llegado a perder hasta tal punto su poder, belleza y compromiso espiritual?

Me distraía un día pasando las páginas de esas revistas y me sorprendí profundamente. Me enteré de que X había dejado a Y, quien se consolaba con Z. Me desconcerté al leer que un conocidísimo actor se refugiaba en la compañía de perros porque se sentía solo. ¡Había millares de personas que le veneraban! Me di cuenta de todo lo alejado que me encontraba de aquel mundo. Cuando pretendí comprender por qué tenían tanto éxito aquellas revistas, me dijeron que la gente vivía a través de las estrellas para poder soñar. Pues tendrían que volver a aprender a soñar…

En occidente se llama “ideal” a lo que no poseemos y no a una aspiración que toma su vuelo desde la unicidad del ser. Todavía no llego a comprender la razón por la que todas esas personas se comparan a imágenes inaccesibles en lugar de concentrarse en brillar por sí mismas.

En el desierto no hay atascos. Un tuareg en la ciudad. Moussa Ag Assarid.

CONFESIONARIOS MODERNOS

Això de GodTube té la seva gràcia, almenys aquest vídeo que he trobat...

DIOS SE MUDA A LA RED

Ja fa temps que els cristians veiem que és important ser presents en el món de les noves comunicacions. Així doncs, ens hem posat mans a l’obra, i avui dia ja no sols existeixen múltiples pàgines web que promouen l’espiritualitat, sinó que també es parla de temples virtuals. Sense anar més lluny, el dilluns mateix sortirà a la llum una pàgina web catòlica catalana (tskv.cat), dirigida a joves, i subtitulada “creure sense complexos”. (Mai està de més fer una mica de propaganda, jejeje).

Però a la xarxa s’hi pot penjar de tot i, per tant, podem trobar-hi de tot, DE TOT, fet que pot induir a conèixer la religió més a fons, fer-la més atractiva, o també incitar a un comprensible repel·lús. Ahir la Vanguardia va publicar un article que parla de GodTube, un portal inspirat en YouTube amb l’objectiu de, segons comenta el periodista, frenar la fugida de fidels. Jo encara no he visitat GodTube i no hauria de parlar sense coneixement de causa, però crec que afavoreix poc la tasca evangelitzadora... Quin missatge pretenen transmetre, que la religió està basada en dubtosos miracles? Volen fomentar un fanatisme incomprensible? O és només aquest el sentiment que ens vol transmetre el periodista? (Estem molt manipulats pels mitjans de comunicació) No sé pas què en pensareu vosaltres de tot plegat... Jo, per la meva part, us deixo amb l’article i un immens interrogant.

DIOS SE MUDA A LA RED (La Vanguardia, divendres 2 de novembre 2007)

YouTube ha perdido la hegemonía del intercambio de vídeos en internet. Desde agosto funciona una versión religiosa de este portal llamada GodTube, que recibe más de tres millones de visitas al mes, según explican desde la misma web. En GodTube sólo caben vídeos de contentido crisitano, cualquier otro tema que se intente introduicir queda eliminado por la gracia del administrador del portal, que vigila con lupa las imágenes que llegan.

El objetivo es promover el evangelismo. Chris Wyatt, fundador y director ejecutivo del sitio, ha admitido que la idea de crear el YouTube cristiano le vino cuando leyó en la prensa que el número de fieles caía en picado. “Aplicamos la tecnología de internet a la palabra de Dios de una forma que atraiga a los jóvenes”, dice Wyatt. Y según parece ha tenido éxito, sobre todo en Estados Unidos y Sudamérica. GodTube es el sitio que más ha crecido en Estados Unidos en los últimos meses, como indica la consultora comScore Media Metrix, que mide la evolución de los portales de internet.

La vía a que surjan otras copias de YouTube especializadas por temas está abierta. y no sólo eso. Wyatt quizás no se ha dado cuenta todavía, pero ha abierto una caja de Pandora que podría acabar con las iglesias –los edificios -, dicen algunos sectores religiosos. Si para escuchar un salmo sólo hay que sentarse frente al ordenador, ¿acudirán los fieles a la iglesia? La idea de las cibermisas ya ronda por las cabezas de los creadores de GodTube, que pretenden poner en marcha un servicio de retransmisiónes en directo a través del mismo portal. Además de los oficios religosos, los vídos, que consiguen más visitas son los relacionados con niños y milagros. El más visto – más de cuatro millones de espectadores en cinco meses -, es el de unavniña que recita el Salmo 23 del antiguo Testamento. La pequeña comienza diciendo “Dios es mi pastor”, mientras señala con un dedo acusador hacia la cámara, que sostiene su padre. Los internautas han dejado varios mensajes en el vídeo felicitando al padre por hacer que su hija se aprenda la Biblia de memoria.

Ayer, el último vídeo añadido era una reposición del milagro vivido por un hombre llamado Nasir Iqbal. Las imágenes contaban la historia de cómo Nasir sufría una parálisis parcial del cuerpo despúes de que un ladrón le agrediera en su tienda. Los médicos – cuenta el hombre – no podían curarle, pero un día se le apareció Dios. Este es el punto álgido del vídeo, en el que sale una recreación del Señor, un hombre de pelo largo y túnica blanca envuelto en luz. A partir de entonces Nasir comenzó a recuperarse, asegura el vídeo. (...)

CADA DÍA TRAE EN SÍ LA ETERNIDAD

Es en el presente donde está el secreto; si prestas atención al presente, podrás mejorarlo.

Y si mejoras el presente, lo que sucederá después también será mejor. Cada día trae en sí la eternidad.

El alquimista. Paulo Coelho.

QÜESTIÓ DE 100 EUROS

Aquesta caricatura grotesca vol ser el senyor que ens lloga el pis. Obra de la Mariona, que està molt ben aconseguida, per cert! Fixeu-vos bé en els bitllets... ;-)

A l'home en qüestió se li han creuat els cables i ara, perquè sí, ha decidit pujar-nos 100 euros el lloguer. Bé, perquè sí no, perquè una de les companyes de pis ha canviat. Ha marxat la Cèlia i ha vingut la Laura. I, com tothom sap, això és motiu suficient 100 euros més al mes, no?! Què coi s'ha cregut?!

Però, calma, com som gent civilitzada i de paraula (no d'accions violentes), avui hem trucat a esmentat senyor. I, amb l'art - en aquest cas d'oratòria no pictòric, jejeje - de la Mariona, a desgana ha entrat en raó. Aix. Qui dia passa, any empeny!!!

MI GUITARRA Y VOS

Aquí una bellíssima cançó de Jorge Drexler... "hay tantas cosas, yo sólo preciso dos, mi guitarra y vos"...

VIVIR ES CRECER

¿Quién quiere quedar anclado en un instante? ¿Quién no aspira a ir llenando la propia vida de relatos, encuentros, pasiones, gestos, lecciones, ideas y sentimientos? En este mundo nuestro de juventudes eternas, no sobra recordar de vez en cuando que la vida no es algo estático ni un momento congelado. Que cada día es único, y en ellos voy construyendo una historia irrepetible y recorriendo un camino para el que no hay marcha atrás. Que vivir (y creer) es crecer, siempre, hasta el último día. Que la vida no se gasta, sino que se construye. Y el tiempo que pasa no es tiempo que descuentas, sino un relato que vas creando.

TAN SOLS DIFERENTS RITUALS...

Un occidental va al cementiri a posar flors a la tomba d’un ser estimat que ha perdut fa poc. Tot plorant se n’adona que, al seu costat, un oriental, amb la mateixa delicadesa i pesantor de cor que la seva, posa un bol d’arròs a una altra tomba. L’occidental es queda ben parat i no pot estar de preguntar-li a l’oriental:
- Realment creu que el seu difunt vindrà a menjar-se el bol d’arròs?
L’oriental li respon:
- Si, quan el seu vingui a olorar les flors que li ha portat!

No és un acudit dolent... Vol ser una petita reflexió pel que fa a les cultures i al respecte que ens hem de tenir els uns als altres, sobretot pel que fa a les tradicions. No hi ha cultura millor que una altra, simplement diversitat de rituals. En el cas abans exposat, no estan ambdós personatges realitzant una clara demostració d’amor i record? D’acord, la manifestació d’aquest és diferent, però no és pas el ritual allò més important. I aquí us llenço la pregunta del dia: per què estem tan entestats en les diferències entre cultures i deixem les semblances de banda? I per què sempre creiem que la nostra cultura és millor que la dels altres?

FINALISTES DE "CURTS AMB FONS"

I me n'acabo d'assabentar que el grup de creatius tskv, els mateixos que preparem les Pasques joves a Raimat des de fa 4 anys, els mateixos que ara tenim entre mans la imminent publicació d'una web-revista-audiovisual amb el lema "creure sense complexos", estem seleccionats com a finalistes als premis "curts amb fons" que atorguen institucions com Càritas, els Salesians, Mans Unides i l'Arquebisbat de Barcelona. L'equip hem presentat una sèrie televisiva anomenada DESMARCA'T, que intenta emular el format del conegut càmera cafè, i tant contingut com forma semblen haver agradat força al jurat. A veure si tenim sort i ens emportem el PELICÀ (equivalent a l'Óscar) i el que encara desitgem més, una bona suma de diners per poder tirar endavant noves iniciatives pastorals trencadores. Felicitats equipàs!

GOOD MORNING

Bon dia a tots! L'alegria del musical Hairspray i de la seva protagonista em contagia pel matí. Oh, oh, oh... woke up today, feeling the way I always feel... Potser perquè no m'he d'aixecar a intempestuoses hores com la resta de mortals i el meu despertador no sona fins les 10 ben tocades. Afortunada? Molt. Estic recuperant forces, recuperant aquestes vacances que no he tingut. I, mentre espero una bona beca del ministeri per realitzar el doctorat, tan sols estic obligada a anar a classe 3 tardes a la setmana. Una vida genial perquè, a més, les classes són apassionants i no tothom pot dir el mateix. D'acord que ara hauria d'haver-me acabat el llibre de "Salam Pax" per comentar-lo al seminari d'aquesta tarda, però em queda molt de matí per endavant - i també unes 150 pàgines (segons em dicta la meva estricta conciència a la que deixaria ben estabornida en aquests moments). En fi, amics, us desitjo la mateixa energia positiva que se m'ha empegat a mi! A cantar, ballar i gaudir del dia. Oh, yeeeees.

UN DIA DE PISCINA

Com a dos nens, els meus pares jugant a la piscina. Jo mirant-me’ls encuriosida, rient i afegint-me al joc. Així ha anat el matí d’avui: un inoblidable diumenge en família. Ara sí, hem trobat a faltar la meva germana. La pobra, a l’estudiar aquesta carrerota de física, ha de passar-se infinites hores davant de fòrmules i llibres. No m’estranyaria que algun dia s’aixequés convertida en un número! Ei, Regina, però t’estimaria igual si fossis un “quatre” o un “sis”, eh?

Però tornant al tema inicial... em sorprén que pugui passar-m’ho tan bé amb els meus pares - tot compartint activitats - tenint jo 22 anys. Si, normalment a aquesta edat un intenta evitar tot contacte parental. Un vol sentir-se i mostrar-se independent, moure’s exclusivament entre amics. Però una ha de tenir temps per a tot, no?! No sé si el que tinc és sort o simplement sóc un ser ben estrany. El cas és que, sigui com sigui, estic contenta de mantenir aquest “bon rollo” familiar...

LLICENCIADA

I ja sóc llicenciada en Comunicació Audiovisual! L'altre dia vaig anar a buscar el paper que ho certifica, mentre espero que arribi el títol - atenció: dintre de dos anys - amb la firma del rei. Deu tenir molta feina el monarca, no? Pfff... en fi, sense comentaris...

A la foto em veieu fent el ridícul amb la toga i el birret. No, no és que féssim cap acte de celebració i anéssim tots vestits així. Sinó que un fotògraf que té el monopoli de les orles de totes les universitats de Barna, es passeja amunt i avall amb la disfressa i ens la posa a tots els llicenciats per fer honor al nostre títol. Així, tots embadalits i encegats, comprem aquest record que tant feliç fa a les nostres mares.

I ara què us preguntareu? Doncs començo un doctorat en Comunicació Pública. Decisió precipitada de la setmana passada. Així, de moment, tinc 4 anys de coll compromesos als estudis acadèmics. Yeees.

MICHEL GONDRY

El Manolo em va passar la setmana passada un DVD recopilatori de les obres del genial director de vídeo-clips Michel Gondry. M’han fascinat. Aquí en teniu una petita selecció. Tot és força psicodèlic, així que... REPTE... a veure qui em pot explicar de què va exactament la primera història???

SUGAR WATER

EVERLONG

GILETTE

I ha arribat el moment... La gran batalla... Pares i fills es disputen per l'amor de les dones... Vegeu l'últim anunci de Gilette i rigueu una bona estona!

http://www.youtube.com/watch?v=Ivks6BmVutA

Youtube no permet linkar-lo, així que per veure'l haureu de fer uns quants passets. Però val la pena!!! Jejeje.

AMAR POR LO QUE SE ES

Un niño entró en una tienda de animales y preguntó el precio de unos cachorros que estaban en venta.
-Entre 30 y 50 euros, respondió el dueño.
El niño sacó unas monedas de su bolsillo y dijo:
-Sólo tengo 2 euros...¿Podría ver los perritos?
El dueño de la tienda sonrió y llamó a Fifi, la madre de los cachorritos, que vino corriendo, seguida de cinco bolitas de pelo. Uno de los cachorritos venía el último y caminaba con dificultad.
El niño, señalando a aquel cachorrito, preguntó:
-¿Qué le ha pasado?
El dueño de la tienda le dijo que el veterinario le había examinado y descubrió que tenía un problema en el hueso de la cadera, de manera que siempre caminaría con dificultad.
El niño se animó y dijo con los ojos llenos de alegría:
¡Ése es el perrito que quiero comprar!
El dueño de la tienda respondió:
-No, a este no lo puedes comprar. Si de veras lo quieres, te lo regalo.
El niño guardó silencio y con los ojos llenos de lágrimas, miró fijamente al dueño de la tienda y le dijo:
-Yo no quiero que usted me lo regale. Este perrito vale igual que cualquiera de los otros y yo voy a pagarlo todo. Le doy ahora 2 euros, y le iré pagando cinco euros cada mes, hasta pagar todo.
Sorprendido, el dueño de la tienda le contestó:
-¿Cómo vas a comprar este perrito? Nunca podrá correr, saltar o jugar contigo y con los otros perritos.
El niño, muy serio, se agachó y se descubrió lentamente la pierna izquierda, dejando ver la prótesis que usaba para andar... Y, mirando al dueño de la tienda le respondió:
-Mire...a mí me falta una pierna...Yo no corro muy bien y el perrito va a necesitar de alguien que lo entienda.
A veces despreciamos a las personas con quienes convivimos todos los días a causa de sus defectos, cuando en realidad todos somos iguales o peor que ellas. No nos damos cuenta de que esas mismas personas necesitan de alguien que las comprenda y las ame, no por lo que ellas pudieran hacer, sino por lo que realmente son. Amar a todos es difícil, pero no imposible.

SANTA SARA

I Sara em varen posar els meus pares en batejar-me... Avui es commemora el dia d'aquesta Santa. Yupppiiiii... sips, avui és el meu Sant!

Santa què? Com a persona sempre assedegada d'informació, he rebuscat en els orígens del meu nom.

"Princesa", ese es el bello significado de la palabra hebrea Sarai. Es hermoso que te llamen princesa. Eso es señal de que quien así te llama, te ha entronizado en su corazón. Es tener la seguridad de que para alguien eres una princesa. ¡Claro que es un nombre seductor! ¡Claro que es halagador! Por eso sigue llevándose desde hace casi tres mil años; y mientras se conozca su valor, no desaparecerá. Seguirá siendo el nombre de las que han sido elegidas por el destino para ser princesas de corazones.

Santa Sara es una abadesa de principios del siglo IV, durante el reinado de Teodosio el Menor, que rigió su monasterio situado en la región de Libia llamada Sokhit Hmamou, en griego nitriothV nwmoV / nitriotes nómos (región de la sosa). Las fuentes de la época destacan la virtud de la abadesa Sara, que llevó la comunidad que gobernaba a uno de sus momentos de mayor esplendor. Recuerda el santoral romano otras dos Saras que merecieron el honor de los altares, por lo que pueden las que llevan este nombre celebrar su onomástica el 13 de julio, o bien el 12 de septiembre o el 9 de octubre.

Pero es de Sara, la mujer del patriarca Abraham, de donde proviene la grandeza de este nombre. En un pueblo de estructura patriarcal como lo son todos los que forman nuestro tejido cultural, el simple hecho de que la historia se ocupe de una mujer, es señal de la enorme relevancia que ésta tiene en la construcción de su pueblo. Es el caso de Sara, esposa de Abraham, mujer de belleza legendaria. Dos episodios de su vida confirman el irresistible atractivo de Sara. Primero fue en Egipto, donde el Faraón mandó incorporarla a su harén, convencido de que era la hermana, y no la esposa de Abraham. Colmó de dones a Abraham: le regaló "ovejas y ganado vacuno y esclavos y esclavas y asnas y camellos" (Gén. 12, 16). Cuando se enteró el faraón por las calamidades que Dios le mandó, de que Sara era intocable por ser la mujer de Abraham, los despidió a ambos con todo cuanto les había regalado. Volvió Abraham a las andadas con Abimelec, rey de Gerara: también éste hizo llevar a Sara a su palacio, convencido de que era la hermana de aquel gran jeque que se había instalado como extranjero en su territorio. Abimelec tuvo una premonición en sueños. Dios le dijo que devolviese a Sara, y así lo hizo. Pero fue la maternidad de Sara, en competencia con la de su esclava Agar, lo que marcó su vida. Un día que estaban peleando el hijo de ésta, Ismael, con su propio hijo, Isaac, decidió que aunque ambos fuesen hijos del mismo padre, tenían que seguir caminos distintos. Y de este modo se deshizo de la esclava y de su hijo, quedando ella como única mujer de Abraham, y su hijo como único heredero.

La historia de Sara nos rebela que fue una gran mujer no sólo por su belleza, sino también por su carácter y por su gran habilidad en el manejo de situaciones altamente conflictivas. Las Saras tienen en ella un espejo que no ha perdido el brillo a pesar del paso de los siglos. Su nombre fue una premonición de lo que fue su vida. Es lo que tienen derecho a esperar las Saras. ¡Felicidades, princesa!

Doncs, gràcies Mr Google. Mmmm.... doncs sí, m'agrada el meu nom. Tot i que em falten moltes de les qualitats al que se li atribueix, estic orgullosa de dir-me Sara. Gràcies papis!

EASY SILENCE

EASY SILENCE (Dixie Chicks)

When the calls and conversations
Accidents and accusations
Messages and misperceptions
Paralyze my mind
Busses, cars, and airplanes leaving
Burning fumes of gasoline
And everyone is running
And I come to find a refuge in the
Easy silence that you make for me
It's okay when there's nothing more to say to me
And the peaceful quiet you create for me
And the way you keep the world at bay for me
The way you keep the world at bay
Monkeys on the barricades
Are warning us to back away
They form commissions trying to find
The next one they can crucify
And anger plays on every station
Answers only make more questions
I need something to believe in
Breathe in sanctuary in the
Easy silence that you make for me
It's okay when there's nothing more to say to me
And the peaceful quiet you create for me
And the way you keep the world at bay for me
The way you keep the world at bay
Children lose their youth too soon
Watching war made us immune
And I've got all the world to lose
But I just want to hold on to the
Easy silence that you make for me
It's okay when there's nothing more to say to me
And the peaceful quiet you create for me
And the way you keep the world at bay for me
The easy silence that you make for me
It's okay when there's nothing more to say to me
And the peaceful quiet you create for me
And the way you keep the world at bay for me
The way you keep the world at bay for me
The way you keep the world at bay


Silenci fàcil davant les injustícies que s’esdevenen en aquest món. Pequem per omissió. Tenim por a comprometre’ns. A portar la contrària dient el que realment pensem. A sacrificar el nostre còmode estil de vida. Girem la cara davant allò que no ens agrada. Pensem: “Tasca d’un altre. Jo no puc. Altres afers a enllestir.” O, simplement, “Ara sóc feliç i no és moment de sacrificar la meva pau. He lluitat massa per obtenir-la (encara que, essent realistes, molts cops m’hagi estat regalada). Millor continuar el meu camí. De què em parles? No em molestis!”.

Però arriba un moment en què un es molesta a un mateix perquè les injustícies el persegueixen. Arriba llavors el moment d’actuar... una decisió arriscada... un gir de 360º... moments que et titllen de boig... Però hi ha quelcom que accelera el batec del teu cor. Emoció desenfrenada. Maldecap ebri: et sents cridat a canviar allò que no t’agrada. Finalment has assumit que pots donar un dit, una mà o el braç perquè, en el fons, tots som un i la felicitat d’un és la de tots.

HEY, AMICS! EASY SILENCE? NOT FOR ME. I THINK I GOT SOMETHING TO SAY, SOMETHING TO GIVE. MAYBE I NEED TIME, BUT THE TIME WILL COME. (... and I must admit I'm a bit of a coward).

BRITAIN'S GOT TALENT

Recordeu el reality musical FACTOR X emès a la cadena cuatro? Doncs avui us presento el seu predecessor anglès anomenat BRITAIN’S GOT TALENT. Us deixo amb dues emotives actuacions en els castings d’aquest esmentat programa. En la primera podreu escoltar i veure la petita Connie que, amb tan sols 6 anys, promet una brillant carrera artística. A més, és moníssima! En el segon casting teniu el guanyador de la primera edició de BGT, un comerciant de mòbils que amagava un brillant talent per a l’òpera: Paul Potts.

Conclusió: mai és massa tard per acomplir el teu somni! I, sinó, viu dels somnis dels altres. No és per això que serveix la televisió moltes vegades?

EL ALPINISTA

Cuentan que un alpinista, desesperado por conquistar el Aconcagua inició su travesía, después de años de preparación pero quería la gloria para él solo, por lo tanto subió sin compañeros.
Empezó a subir y se le fue haciendo tarde, y más tarde, y no se preparó para acampar, sino que decidió seguir subiendo decidido a llegar a la cima.
La noche cayó con gran pesadez en la altura de la montaña, ya no se podía ver absolutamente nada. Todo era negro, cero visibilidad, no había luna y las estrellas estaban cubiertas por las nubes.
Subiendo por un acantilado, a solo 100 metros de la cima, se resbaló y se desplomó por los aires... caía a una velocidad vertiginosa, solo podía ver veloces manchas más oscuras que pasaban en la misma oscuridad y la terrible sensación de ser succionado por la gravedad.
Seguía cayendo... y en esos angustiantes momentos, pasaron por su mente todos los gratos y no tan gratos momentos de la vida... El pensaba que iba a morir, sin embargo, de repente sintió un tirón muy fuerte que casi lo parte en dos...
SI, como todo alpinista experimentado, había clavado estacas de seguridad con candados a una larguísima soga que lo amarraba de la cintura.
En esos momentos de quietud, suspendido por los aires, no le quedo más que gritar:
-"AYUDAME DIOS MÍO..."
De repente una voz grave y profunda de los cielos le contestó:
-"QUE QUIERES QUE HAGA?"
-"Sálvame Dios mío."
-"REALMENTE CREES QUE TE PUEDA SALVAR?"
-"Por supuesto Señor "
-"ENTONCES CORTA LA CUERDA QUE TE SOSTIENE..."
Hubo un momento de silencio y quietud. El hombre se aferró más a la cuerda y reflexionó...

Cuenta el equipo de rescate que al otro día encontraron colgado a un alpinista congelado, muerto, agarrado con fuerza, con las manos a una cuerda... A DOS METROS DEL SUELO...

Y tú, que tan confiado estas de tu cuerda,
¿por qué no la sueltas?

UNA BONA LLIÇÓ DE VIDA

Avui la meva companya de pis m’ha donat una molt bona lliçó inintencionadament. M’ha comentat que a l’ascensor s’ha trobat amb una velleta que portava diverses bosses de compra i que es movia amb molta dificultat. La Laura, en veure-la arribar del súper, li ha obert la porta i l’ha ajudat a entrar. Un cop a l’ascensor, li ha preguntat si vivia sola. La velleta li ha dit que sí. I en els pocs segons de trajecte en ascensor no ha parat de donar-li les gràcies per haver-la esperat... La Laura, sorpresa per les paraules d’etern agraïment i davant de tanta fragilitat, li ha dit que ens tenia al 3r pis pel que necessités.

Un cop a casa la Laura m’ha explicat la història i m’ha dit que aquest cap de setmana l’anirà a veure, que li ha fet molta pena. Que, a més, d’aquesta manera donarà l’alegria a una àvia ja que, estant lluny de casa (ella és de València), no pot estar amb la seva. No és meravellós aquest gest? I jo que sovint em queixo que no tinc avis... si no me’ls acabaré pas! Quanta gent gran voldria néts que els somriguin i els prestin atenció només unes hores a la setmana?

MOULIN ROUGE

Una pel·lícula fascinant, d'estètica vídeo clip, Moulin Rouge és un musical modern que destil·la passió en cada minut del metratge. Un bell conte, una història eterna d'amor que si encara no heu vist, ja la podeu apuntar a la llista de DVDs a llogar! ;-)

Never knew I could feel like this
Like I've never seen the sky before
Want to vanish inside your kiss
Everyday I love you more and more
Listen to my heart, can you hear it sings
Telling me to give you everything
Seasons may change winter to spring
But I love you until the end of time

Come what may, come what may
I will love you until my dying day

Suddenly the world seems such a perfect place
Suddenly it moves with such a perfect grace
Suddenly my life doesn't seem such a waste
It all revolves around you

And there's no mountain too high no river too wide
Sing out this song and I'll be there by your side
Storm clouds may gather and stars may collide
But I love you until the end of time

Come what may, come what may
I will love you until my dying day
Oh come what may, come what may
I will love you

Suddenly the world seems such a perfect place...

Come what may, come what may
I will love you until my dying day

EL PERILL DELS VIDEOJOCS...

Los videojuegos con los que millones de niños pasan dos horas al día están diseñados para enganchar. ¿Como? Justo cuando el mundo resulta incomprensible, la pantalla te enseña cómo progresar y ganar, te premia, te anima, te entrena para ser otro, para pertenecer a un nuevo orden. Satisfacción inmediata, información directa al cerebro, un mundo simple, sin matices, donde sólo hay que pulsar, sin pensar. (...)

¿Por qué un adolescente de una familia sin problemas, buen estudiante y amigo de sus amigos inesperadamente cambia su manera de ser, su carácter y se aísla para pasar todo el día jugando frente a un ordenador? Puede que haya llegado el momento de dejar de pensar que el problema está exclusivamente en niños o adolescentes con temperamento impulsivo o con poca personalidad y poner sobre la mesa el hecho de que la mayoría de los juegos virtuales está diseñada para ser adictiva.

Los recursos para lograrlo van desde hacer creer al jugador que verdaderamente progresa y que tiene muchas habilidades hasta hacerle ver que realmente tiene poder. Sin dejar por ello de potenciar la fantasía de que puede ser alguien diferente. Claro que para sentir todas estas sensaciones es imprescindible que acumule un gran número de experiencias.

Los juegos de última generación en este sentido se caracterizan por ofrecer una amplia gama de aprendizajes donde hay experiencias muy diversas en cortos periodos de tiempo. Saquear, defender, salvar, intimidar, robar, vender esclavos o matarlos puede ser llevado a cabo a una velocidad imprevisible. A diferencia de lo que ocurre en la vida real, en que debido a la interacción con otros humanos vivimos momentos de incertidumbre antes de actuar, en los videojuegos vivir, luchar, huir, matar es mucho más fácil, más rápido. No hay dudas, sólo hay que seguir una serie de pasos. No existe la ambigüedad real con la que debemos enfrentarnos en la vida ante muchas de nuestras decisiones, así que si sólo se trata de repetir una misma acción tantas veces como sea necesario para llegar al objetivo, por qué no hacerlo mejor frente a una pantalla. Aunque esta manera excitante de vivir al límite es sólo la primera de muchas causas altamente adictivas. (...)

La amplia gama de ideas, preconceptos y mensajes que se captan con sólo dos horas de juego lleva a los consumidores a sentir no sólo que viven en ese lugar virtual sino también que están absolutamente de acuerdo con esa forma de vida. En algunos casos, los jugadores que prefieren aquellos juegos en que se resuelven conflictos mediante la violencia también comparten un planteamiento de la vida muy presente en el mundo virtual, como la idea de que para ser fuerte hay que ignorar los sentimientos, transgredir las reglas sociales, estimular una visión discriminatoria y excluyente de las mujeres. O alentar una visión caótica del mundo, fomentar el todo vale como norma aceptable de comportamiento o estimular todo tipo de actitudes insolidarias que no puede dejar de despertar una justificada inquietud. Es probable, en este sentido, que lo que empuja con tanta fuerza a jugar a niños y adolescentes no sea tanto la diversión como la necesidad de sentir que pertenecen a algo, de conexión con una sociedad más parecida a la que desean. Más aún cuando jugar en la red permite también formar parte de una hermandad, tener compinches al otro lado de la línea dispuestos a estar horas y horas jugando sin exponerse, compinches que van y vienen, que aparecen y desaparecen, pero que siempre estarán ahí a la hora de sentir que hay otros capaces de hablar el mismo idioma.

(podeu trobar el reportatge complert a www.magazinedigital.es)

LA VELLESA, CRIM I CÀSTIG?

Juan José Millás, un autor que em va captivar en la meva adolescència amb la seva novel•la policíaca “Papel mojado”, va publicar al mes de maig un article al diari el País que dóna molt de què pensar.

Últimament estic especialment sensibilitzada amb els problemes socials i m’enutja no poder fer res per pal•liar-los. Pensareu: “nena, d’opcions n’hi ha una pila, que no has sentit a parlar mai d’ONGs i de partits polítics?”. Però reconec que en la covardia resideix el meu gran mal. De discursos en puc elaborar tants com vulgueu, però prendre acció... ai, senyor... això és una altra cosa. Em fa por. Por al fracàs? Por a perdre? Però a perdre què?

Fa temps que penso que, si jo formo part de la societat i en ella jugo un paper prou privilegiat (estudio una carrera que m’agrada i tinc uns pares que em poden mantenir), per què no donar part de mi mateixa a aquells que acceptarien de bon grat la meva mà? Potser és egoista perquè, en el fons, el que necessito és fer callar la meva ment persistent i inquieta. Sentir-me útil.

I és que l’article de Millás m’ha tocat especialment la fibra sensible. Parla d’avis, i jo l’any passat en vaig perdre tres i encara tinc la ferida ben oberta. És quelcom que em costa de superar. Temps al temps, suposo. Però la cosa arriba al punt de passejar pel carrer i veure una persona gran per despertar-se’m un incontrolable sentiment de gelosia. Sí, perquè aquests avis viuen i els meus no, perquè els seus néts poden gaudir d’ells i jo no. D'acord, en els meus moments de lucidesa veig que ser gran, massa sovint, no és més que una maledicció social... No tothom té família, sers estimats que els visiten sovint i que els trobaran a faltar en el moment que ja no hi siguin. I també hi ha la qüestió econòmica, molts d’ells sobreviuen amb escassos recursos. Però fem ulls clucs a aquesta realitat... Tràgic!

Aquí va l’article que us he comentat...


CRIMEN I CASTIGO

Los viejos no aprenden, mira si no lo que tardan en morirse pese a las putadas que les hacemos. En España tenemos más de siete millones con edades superiores a los 65 años y los hay que sobrepasan los 80 y los 90. Me lo dijo un día el endocrino:
- Mira, Juanjo, vamos a vivir 90 años, y no te hagas ilusiones porque no te van a dejar morirte antes.
Salí de la consulta hecho polvo. De un lado, porque no sabía cómo dar la mala noticia en casa; de otro, porque ese horizonte me colocaba frente a la obligación moral de escribir una obra maestra. O de intentarlo. No dije nada a mis hijos, ni a mi mujer, para evitarles preocupaciones, y esa misma noche me puse a escribir Guerra y Paz, pero creo que no me salió.
Durante los días siguientes, como la embarazada que sólo ve embarazadas, yo no veía más que ancianos por la calle. Y era verdad, vivían mucho los condenados. Observé a uno que estuvo cuatro horas dando vueltas a la manzana, conmigo detrás, sin morirse, pero también sin consumir, maldita sea. No compró ni el periódico, aunque leyó las primeras páginas de todas las cabeceras y de todas las revistas (incluidas las pornográficas) en el quiosco de la esquina. Me pregunté por qué no consumía y escuché la voz de una estadística según la cual uno de cada cuatro ancianos tiene problemas para llegar a fin de mes. Si no podía llegar a fin de mes, dirán algunos, tampoco debería poder llegar a la calle. Y así es: hay muchos que no llegan a la calle porque viven en un cuarto piso sin ascensor o en un bajo, pero sin silla de ruedas. Algunas ancianas de 89 años tienen que cuidar a su marido, de 90, aquejados de demencia senil, o de parálisis, y así sucesivamente.
Quiere decirse que hay una grieta absurda entre la muerte civil y la biológica. Se ha conseguido retrasar la segunda, sí, pero qué pasa con la primera. Empieza a fallar antes la tarjeta de crédito que la próstata y eso no es. Vale que es un éxito de la medicina el hecho de que se alcancen los noventa, pero es un fracaso de la economía que llegues pobre como una rata. Que los economistas y los biólogos se pongan de acuerdo para evitar el espectáculo de los ancianos que mueren solos en su piso. Entre enero y abril del pasado año, fallecieron 33 en tales circunstancias. Se podría escribir una antología de relatos de terror (quizá una obra maestra, tomo nota), pues hay casos para todos los gustos. El más llamativo es el de la señora que fallece frente a la tele encendida y está cuatro meses muerta sin cambiar de canal, hasta que el administrador llama a su puerta. Pero hay casos para todos los gustos (y para todos los disgustos).

(…)

GREED = COBDÍCIA

(trobareu una traducció "patillera" del text en el primer comentari)

Once freed from absolute poverty,
People everywhere have always sought more land,
More wealth, more possessions:
Not only for their own sakes,
But with a view to owning more than others,
More than last year.

We have always had to build barricades and bastions
To defend ourselves against our enemies
Who would take from us what was ours.

History repeats itself – but the threat has changed.
For the first time
We must defend ourselves against ourselves,
Against our own greed,
Which threatens our global environment.

We have built new barricades
From which to wage the war to save our earthly home.

EN BUSCA DE TREBALL...

I avui m’han trucat per una nova oferta de feina. Es tracta d’una editorial que busca col·laboradors pel departament de relació amb autors i gestió de manuscrits. No està mal, suposo... D’acord, no té res a veure amb el que he estudiat, però tampoc he d’esperar trobar la feina de la meva vida a un mes d’haver acabat la carrera, oi? Cal provar i, qui sap, potser tinc una vocació per descobrir! Suposo que la qüestió és posar ganes en tot el que un fa, i de ganes no me’n falten. Sóc una workaholic en potència!

De totes maneres, ara estic perdudíssima i estressadíssima, per què no confessar-ho... Envio la tira de currículums al dia i poques empreses em contesten. Però jo persisteixo i no em dono per vençuda. Nops. I ara veig que tot està tenint els seus fruits: tinc tres ofertes pendents.

Només hi ha un petit inconvenient: que he d’escollir. Escollir, aix. Demà o passat he de dir si accepto la feina a l’escola universitària on em volen pel departament de comunicació. I l’entrevista a l’editorial és dijous. Què coi faig? A més, també estic pendent que em diguin alguna cosa del British Council. Grrrrrrr. Massa coses, massa coses.

Sigui com sigui, crec que a l’octubre ja podré estar cotitzant a la seguretat social!!!

UN MÓN DESIGUAL

"Todos los hombres nacen iguales, pero es la última vez que lo son"

Abraham Lincoln

(traducció al català de la vinyeta: "Interessant, la distància entre rics i pobres no és tan gran com ens pensàvem"!)

Indignant... EN QUINA MENTIDA MÉS GRAN VIVIM???

ESCLAVAS DEL SIGLO XXI

Magazine, 9 de septiembre del 2007

La trata de mujeres es la forma de esclavitud más visible del siglo XXI. Pero la sociedad prefiere hacer como si el comercio sexual no existiera, y no siempre se enfoca como lo que es: un delito contra los derechos humanos de las mujeres que se ven atrapadas en las redes de tráfico y explotación. Muchas de las extranjeras prostituidas en España han sido secuestradas o vendidas y no pueden denunciar su situación por miedo a las represalias contra ellas y sus familias.

Silvia, búlgara, 19 años, se había casado por amor: una tarde estaba tomando un café en un bar de Sofía cuando un muchacho fuerte y de buen ver se sentó a su lado. Hablaron. Quedaron para otro día y el día siguiente. Al cabo de unos meses, él le propuso casarse, y ella aceptó. El chico iba y venía a España, donde aparentemente regentaba un bar. Silvia hubiera preferido vivir en Sofía, cerca de sus padres, pero se quedó embarazada y no tuvo más remedio que seguir a su marido.

Al llegar a Madrid, el marido le dijo que no existía ningún bar, que a partir de ahora trabajaría en la Casa de Campo. Silvia, asustada, lloró, gritó, ¡jamás trabajaría de puta! "Estamos esperando un hijo", imploró. El hijo lo perdió aquella misma noche de una tremenda paliza, y al cabo de unos días ya estaba en la Casa de Campo junto a otras dos chicas que también "pertenecían" a su marido.

Y fue en la Casa de Campo donde una madrugada del mes de diciembre, exactamente el día 17, un coche se acercó hasta Silvia; pero esta vez, el hombre que la llamaba desde el fondo del asiento acolchado en piel, la ventanilla bajada, en vez de solicitar el precio de sus servicios se limitó a mirarla:Silvia recuerda muy bien la fecha: era un 17 de diciembre a las cinco de la madrugada. Ella iba prácticamente desnuda, con unas bragas minúsculas, sujetador y un abrigo que apenas la cubría. Recuerda la fecha porque hacía un frío helado y a la sensación de desamparo y miedo que la acompañaba a todas horas desde que llegó a España había que sumar aquel día una tristeza indefinida debida a la proximidad de las fiestas navideñas.

–Hay que ver las ganas que tienes de estar aquí –dijo, la sonrisa altiva, el deje irónico.

"Hay que ver las ganas que tienes de estar aquí." A Silvia se le ha quedado grabada la frase.

Cuando habla de los meses pasados en la Casa de Campo, de las palizas de su marido-chulo, los "servicios completos" y las "mamadas" interminables con tipos demasiado borrachos o demasiado nerviosos para abreviar el suplicio, los golpes y los moratones en las piernas mientras la montaban, el olor, olor nauseabundo, a cuerpos ajenos, lo que más recuerda es la visita de aquel hombre y su comentario:

–Hay que ver las ganas que tienes de estar aquí.

"¿Es un tonto? ¿O se hacía el tonto?", pregunta. Se pregunta, solloza, se desespera, Silvia.

¿Somos tontos? ¿Nos hacemos el tonto? ¿Acaso no está pasando delante de nuestras narices?

(per llegir el reportatge complet visiteu www.magazinedigital.com)

NOTTING HILL

No sé quants cops he vist la comèdia britànica "Notting Hill"... No és molt bona, cert, però és d'aquelles pel·lícules que deixen tan bon regust de boca que, de tant en tant, el cos exigeix un revisionat. Sóc una romàntica empedernida, què hi farem!

Us deixo amb la lletra d'una de les peces de la Banda Sonora. Preciosa!

It's amazing

How you can speak

Right to my heart

Without saying a word,

You can light up the dark

Try as I may

I could never explain

What I hear when

You don't say a thing

The smile on your face

Lets me know

That you need me

There's a truth

In your eyes

Saying you'll never leave me

The touch of your hand says

You'll catch me

Whenever I fall

You say it best

When you say

Nothing at all

All day long

I can hear people

Talking out loud

But when you hold me near

You drown out the crowd

Try as they may

They can never define

What's been said

Between your

Heart and mine

PAGINA WEB PARROX

Un Projecte de Fi de Carrera porta molts mals de cap. Fa poc vaig entregar el meu i ara és el torn del Xavi, futur enginyer informàtic. Un ho passa malament en aquesta època, l'angoixa i la pressió s'apoderen de la pròpia persona i es fa difícil respirar. Creus que el sostre et caurà al damunt i que, en el fons, desaparèixer del mapa no és tan mala idea. Perquè els entrabancs són infinits, com també ho són els disgustos. Però... val la pena i tot té la seva recompensa! TOT!!!

Dissabte al matí vam anar a la facultat d'informàtica per ajudar el Xavi i servir-li de conillets d'índies pel seu projecte. Jejeje. En definitiva, per passar el "test d'usuari" d'una genial pàgina web que ha creat per a la parròquia de Sant Ignasi. La nostra súper parrox de la qual en som orgullosos monitors d'esplai!!!

El resultat és genial. Simplement fantàstic. Gràcies, Xavi, pel temps dedicat a aquest projecte que de ben segur serà d'immensa utilitat. L'església cal posar-se al dia amb les noves tecnologies i el jovent hi hem d'aportar el nostre gra d'arena, no?! ;-) El Xavi hi ha aportat una muntanya. Ànims i endavant.

(a la foto fent el test d'usuari. gravada per la webcam)

LA ROCA

Un hombre dormía en su cabaña cuando de repente una luz iluminó la habitación y apareció Dios.

El Señor le dijo que tenía un trabajo para él y le enseñó una gran roca frente a la cabaña. Le explicó que debía empujar la piedra con todas sus fuerzas.

El hombre hizo lo que el Señor le pidió, día tras día. Por muchos años, desde que salía el sol hasta el ocaso, el hombre empujaba la fría piedra con todas sus fuerzas…y esta no se movía.

Todas las noches el hombre regresaba a su cabaña muy cansado y sintiendo que todos sus esfuerzos eran en vano. El hombre empezó a sentirse frustrado y pensaba: "he estado empujando esa roca por mucho tiempo y no se ha movido. La tarea que me ha sido encomendada es imposible de realizar. Soy un fracaso".

Estos pensamientos incrementaron su sentimiento de frustración y desilusión. "¿Por qué esforzarte todo el día en esta tarea imposible? Solo haz un mínimo esfuerzo y será suficiente".

El hombre pensó en poner en práctica esto pero antes decidió elevar una oración al Señor y confesarle sus sentimientos: "Señor, he trabajado duro por mucho tiempo a tu servicio. He empleado toda mi fuerza para conseguir lo que me pediste, pero aún así, no he podido mover la roca ni un milímetro. ¿Qué pasa? ¿Por qué he fracasado? ".

El Señor le respondió con compasión: Querido amigo, cuando te pedí que me sirvieras y tu aceptaste, te dije que tu tarea era empujar contra la roca con todas tus fuerzas, y lo has hecho. Nunca dije que esperaba que la movieras. Tu tarea era empujar.

Ahora vienes a mi sin fuerzas a decirme que has fracasado, pero ¿en realidad fracasaste? Mírate ahora, tus brazos están fuertes y musculosos, tu espalda fuerte y bronceada, tus manos callosas por la constante presión, tus piernas se han vuelto duras. A pesar de la adversidad has crecido mucho y tus habilidades ahora son mayores que las que tuviste alguna vez.

Cierto, no has movido la roca, pero tu misión era ser obediente y empujar para ejercitar tu fe en mi. Eso lo has conseguido. Ahora, querido amigo, yo moveré la roca.

Algunas veces, cuando escuchamos la palabra del Señor, tratamos de utilizar nuestro intelecto para descifrar su voluntad, cuando en realidad Dios solo nos pide obediencia y fe en él. Debemos ejercitar nuestra fe, que mueve montañas, pero conscientes que es Dios quien al final logra moverlas.

Cuando todo parezca ir mal… solo EMPUJA!

Cuando estés agotado por el trabajo… solo EMPUJA!

Cuando la gente no se comporte de la manera que te parece que debería… solo EMPUJA!

Cuando no tienes más dinero para pagar tus cuentas… solo EMPUJA!

Cuando la gente simplemente no te comprende… solo EMPUJA!

Cuando te sientas agotado y sin fuerzas… solo EMPUJA!

Hay rocas imposibles de mover o de cambiar. Tal vez ESA no es nuestra misión.