Em poden observar els vostres ulls en aquest quadre? Sóc jo la de l’esquerra, asseguda a la cadira cordant-me les sabates!
Sospiro. M’aixeco i passejo per l’habitació. Les meves passes ressonen en el terra de fusta. Sembla que estigui a punt de cedir en qualsevol moment. No sé ben bé per què però m’agrada aquesta sensació de perill. Què passaria si fes un moviment brusc? Però, en el fons, no sóc prou atrevida i m’abstinc de provar-ho.
De puntetes, m’aproximo a la finestra. Oh, bell paisatge el que contemplo! Espigues de blat que s’alcen majestuoses i ballen al compàs del vent. Un jove pagès reposa, uns segons, recolzat a la seva forca. Porta la camisa arromangada. Gotes de suor recorren el seu cos. Està cansat. El saludo amb la mà però no
No, no m’importa que m’ignorin. Sé que no pertanyo en aquest món. De totes maneres, em sento afortunada de poder formar-ne part.
M’ajec al llit. Què suau! El matalàs està fet amb plomes d’ales d’àngel. Agafo un coixí i l’abraço amb totes les meves forces. Esdevé el meu amant. L’acaricio i el beso. Fa una deliciosa olor a pintura. Olor a Van Gogh...
Moments sublims d’èxtasi. Però la meva presència no passa desapercebuda. Els elements de l'escena comencen a rebelar-se.
Sento un calfred. Llenço el coixí. La meva brusca acció tomba tot el que hi ha sobre la taula. El got es trenca. La gerra comença a vessar aigua... Tinc por. Decideixo amagar-me sota els llençols. Vull fer-me petita, desaparèixer. Però és massa tard. Poc a poc, l’habitació es va inundant, d’aigua de la gerra i de llàgrimes amargues.
1 comentari:
Diuen que aquest quadre probablement sigui el més il·lustratiu sobre la manera que tenia Van Gogh de veure la realitat. T'imagines un món amb tot de colors saturats, contorns negres, i sobretot, perspectives incoherents?
Visca l'art modern.
(em deus un comentari :P)
Publica un comentari a l'entrada