ESGOTADA

Ahir un dia esgotador. Al matí 5 hores escalfant la cadira a la ràdio. Sort que, de tant en tant, algun personatge famós fa acte de presència i trenca amb l’avorriment al que estic resignada a soportar fins a últims d’agost. Ahir Júlia Otero i Rosana. No fa massa, Silvia Padilla, aquella pobra dona que s’ha inventat la més penosa cançó de l’estiu: "Ponte el cinturón". Amb els companys comentem les anades i vingudes de les personalitats i riem una bona estona. El Robert estava emocionadíssim perquè la gran cantant canària havia assentit a cantar a duo el seu gran hit "Talismán". I és que sentirem a parlar d’ell, un cantant "estupendu" encara per a descobrir!

Al migdia arribo a casa i em trobo la meva estimadíssima germana tota acalorada al sofà després d’haver netejat pràcticament tot el pis i anat a comprar provisions. És un sol. Ha vingut només per a fer-me companyia aquests dies i exerceix el rol de la mama que tinc lluny (sí, amb les múltiples crítiques i discussions incloses!). Em retreu, amb raó, no haver-me’n adonat que, a la nevera, no hi havia cap aliment potable: tots havien agafat un color blavós, lila o grogós. Ecsss. Però en defensa meva vull dir que gran part del que estava refrigerat pertanyia a les meves excompanyes de pis i que, per això, no li havia prestat atenció... Què dieu, que si l’olor no m’havia despertat alguna que altra sospita? Vés, un s’hi acostuma... ;-(

Dino ràpid i me’n vaig a acomplir el meu deure com a voluntària de ASF (Arquitectes Sense Fronteres). Primer dia. Arribo a la oficina i el Carles em fa sentir com a casa. Em diu que per tal que comenci a introduir-me al mundillo, m’inventi un sistema de classificació per a uns 8 carpessans de diapos de diferents projectes duts a terme a finals dels 80 i al llarg dels 90. Mare meva, quanta pols i quant de temps feia que ningú li pegava una ullada a tot allò! Després d’enllestir una feina, la següent: mirar àlbums de fotos i seleccionar les millors. Ejem. Les millors? Si no n’hi havia ni una que valgués la pena! Aix, haurien de fer-los algun que altre curset de foto a aquests arquitectes... En trio unes quantes i aviat es fa hora de marxar. El Carles em pregunta si em vindria de gust fer algun muntatge amb Power Point. Evidentment que sí. Classificar no és el meu fort, prefereixo altres tasques a dir veritat! Però tot arribarà.

A les 6 marxo corrents cap a Llúria, on el Manolo ens ha preparat (als "creatius tskv") un curset de Prèmière. Estic cansadíssima però crec que agafo les idees principals del funcionament del programa. Sort que no hi ha massa diferència amb altres programes d’edició que he tocat al llarg de la carrera i, així, certs conceptes no em vénen de nou.

A les 8:15 torna-te’n a casa a corrents. La noia valenciana que compartirà pis amb nosaltres l’any vinent ens venia a visitar. Tot va anar perfecte. Sembla prou maca...

Quan ens va deixar, vaig obrir la tele i em vaig quedar adormida tot escoltant Factor X...

Si ja em costa aguantar aquest ritme, no vull ni pensar com de dures se’m faran les colònies, on tot és un no parar!