PREGÀRIA ESTONNAQUES

Vora la una de la matinada, la Sara es passejava per Barcelona amb un recipient de pollastre a l’ast. D’aquells rodons, platejats de baix i amb una tapa de cartró amb un immens pollastre dibuixat, como no! Però el curiós del cas és que no duia cap peça d’au cuita allà dins, sinó un plat de pasta que, per manca de gana, no havia pogut menjar en un restaurant on havíem anat a sopar. La cambrera, molt amablement, me l’havia embasat així per endur-me’l a casa. Sí, surrealisme pur i dur! Però jo contenta. Un àpat menys a preparar...

I és que ahir, en el marc d’un Congrès Internacional de les Estonnaques, que celebraven els 400 anys de la Fundació de la Companyia de Maria, uns quants membres del col·lectiu de creatius tskv (dels jesuïtes) vam col·laborar en amenitzar un vespre de pregària a través de nous formats. El sopar era una manera de donar-nos les gràcies.

Els participants del congrès, que provenien de diferents racons del món, es van repartir entre dos tallers alternatius que mostraven maneres diferents d’organitzar pregàries per a joves i no tan joves: a través d’un "Prega_rock" (organitzat pel Manolo, l’Eloi i la Cris) i de l’anomenada "Flama de Santa Joana".

A mi em van fitxar per a fer una petita representació teatral: una entrevista a la fundadora de la congregació. Va anar prou bé. Potser perquè va tenir lloc a l’inici de tot plegat i aviat vaig poder deixar endarrera els nervis per endinsar-me en la bonica pregària. A dir veritat, se’m van posar els pèls de punta com feia temps que no em passava. Sobretot en un moment on una de les tres espelmes que reposava al peu d’un cartell on s’enllaçaven dues mans, com a símbol de solidaritat, es va apagar. En aquell instant, vaig sentir com una petita crida a ser jo qui l’encengués, metafòricament parlant evidentment. Un indici que m’incitava a ser, d’alguna manera, "llum del món". Quantes vegades he sentit aquesta expressió i no m’he sentit interpel·lada? Curiós. Ahir em va tocar profundament fins a humitejar-me els ulls...